Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Derek respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.









Ja està. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran. No hi ha gaire gent i Derek, mentre espera, pensa que acabava de passar a casa seva. Després d’un rato el deixen passar a la consulta psicològica. El psicòleg es diu Emanuel i li comença a fer massa preguntes, com ara: “Com et sents darrerament?”, “Què t’ha portat a venir a teràpia?” o “Hi ha alguna cosa que et preocupi especialment?”. Ell, molt nerviós, intenta mentir-ho i dissimular tot el dolor que té. El psicòleg el segueix fent preguntes i acaba la sessió. El veu molt fred i hi nota tristesa.









Surt i la secretària li dona una nova cita per a la setmana que ve. Agafa el camí cap a casa i intenta caminar el més lent possible per no arribar-hi. Quan arriba a casa seva es posa a dibuixar, ja que això l’ajuda a distreure’s dels seus problemes.









L’endemà va a l’institut i, com sempre, se sent invisible per a tothom, excepte pel seu millor amic de la infància, César, que ha estat sempre amb ell quan està malament i l’ajuda a superar els seus traumes. Però aquell dia li van donar la nota de l’examen més important de català. Va treure un tres, per això van cridar els seus pares.









Després va tornar a casa seva amb César i van esmorzar junts. Mentre era a casa, els pares de Derek eren molt amables i fingien estimar-se molt, i per això el seu amic no sabia la trista realitat. Quan César se’n va anar de casa seva, va començar la tragèdia.









El pare li va dir: “Derek, hem de parlar seriosament.”



La mare va afegir: “Es pot saber per què has tret un tres en català? I això que era l’examen més important.”



Derek, trist, va respondre: “És que és força complicat per a mi. No aconsegueixo concentrar-me a casa.”



El pare va dir: “És tota culpa teva, Narciza. Ets molt permissiva amb ell i mai no l’ajudes amb els estudis.”



La mare, amb un to de veu elevat, va contestar: “Però si gairebé mai no se la passa a casa. Sempre em fots la culpa de tot, quan tu ets el que mai no li presta atenció.”



El pare va replicar: “Enceri, vols que el nostre fill vegi tota aquesta discussió?”



Ella va respondre: “Però si ja ho observa cada dia, i per culpa teva té aquest comportament.”









Enutjat, el pare li va donar una empenta i van continuar discutint molt fort. Aleshores Derek se’n va anar trist a la seva habitació a escriure al seu diari, on escriu totes les baralles dels seus pares i com se sent sobre això. Va escriure el següent:









“Avui a l’institut em van donar la nota final de català i, com m’ho esperava, vaig suspendre. Després d’això van trucar als meus pares i estaven molt enfadats. Almenys vaig poder passar una bona estona amb César, que va venir a dinar a casa meva. Després, quan vaig arribar a casa, els meus pares em van renyar i es van començar a barallar entre ells. La veritat és que la meva mare m’ajuda molt. Em fa ràbia que el meu pare sempre li estigui enganxant. Tinc por que faci alguna cosa a la meva mare i per això no goso dir-ho a ningú, ni tan sols al meu millor amic. Potser a Emanuel li ho podria confiar per intentar ajudar la meva mare.”









L’endemà, com de costum, va anar a l’institut, però a mitja classe es va adonar que, per error, havia guardat el diari a la motxilla. Al pati, César li va demanar que li guardés l’entrepà a la motxilla. Quan va arribar l’hora del pati, en agafar l’entrepà, va veure el diari de Derek mig obert i es veia el seu nom. Per curiositat, el va començar a llegir i es va adonar de tot el que estava patint a casa seva.









En veure-ho, es va preocupar molt. Com que sabia que Derek anava al psicòleg, hi va anar i li va preguntar com el veia. Emanuel li va explicar que el veia molt decaigut i sense ànims de fer res. Quan es va assabentar del que passava a casa seva, va intentar parlar amb Derek i buscar ajuda junts.









Al cap d’una setmana, Derek seguia assistint a les consultes i anava agafant confiança amb Emanuel. Tot i això, estava molt indecís sobre si explicar-li el seu gran secret, perquè la situació a casa empitjorava cada dia més i el seu pare es tornava més agressiu a causa dels problemes d’alcoholisme. Finalment no li ho va explicar, tot i que sospitava que Emanuel ja s’estava adonant del que li passava.









El psicòleg al qual assistia formava part d’una ajuda del govern de cinc consultes gratuïtes i només en quedava una. Derek no volia que tot acabés, perquè se sentia molt còmode parlant amb Emanuel, així que havia d’aconseguir diners de qualsevol manera per continuar.









Un dia, el seu amic va conèixer una noia anomenada Eimy que treballava en un bar a prop de l’institut. Derek sempre la veia abans d’entrar a classe. L’endemà, després de l’institut, va anar al bar per parlar amb ella.









Derek va dir: “Eh, hola Eimy, què tal?”



Ella va respondre: “Hola Derek, tot bé. I tu?”



Ell va dir: “Bé… a veure com t’ho explico. Necessito buscar-me una feina.”



Eimy va contestar: “I en què et podria ajudar jo?”



Derek va respondre: “Pensava que podria treballar amb tu.”



Ella va dir: “Parlaré amb el meu cap, potser hi ha una feina per a tu.”



Derek va afegir: “Em podries donar el teu número per avisar-me?”



Eimy va dir: “És clar, apunta: 611 726 567.”



Derek va acabar: “Moltes gràcies. Adéu.”



Ella va respondre: “Adéu.”