Aquell matí va ser normal com qualsevol altre, escoltava els ocells i el vent contra els arbres, la llum del sol es filtrava per la finestra just quan vaig despertar-me. Vaig baixar cap a la cuina, on la meva mare preparava el desdejuni, les meves germanes estaven netejant la casa i el meu pare ja estava fora treballant a l’hort.



-Bon dia, fill! -Va dir la meva mare amb una somriure.



-Bon dia mare, quant falta pel desdejuni? -Vaig preguntar.



-En quinze minuts hauria d'estar. Ves i crida el teu pare i les teves germanes per a menjar. -Va dir ella mentres que cuinava.



-D’acord, mare! -Vaig contestar.



Vaig anar a avisar a les meves germanes i vaig sortir de casa a cercar el pare, estava, com sempre, treballant la terra per cultivar-hi. El veia un poc més desanimat que qualsevol altre dia, però no em vaig preocupar molt. Tenia la cara cansada i semblava més vell del que hi era.



-Pare, és l’hora del desdejuni. -Li vaig comentar.



No em va respondre, però igualment vam anar a menjar. Mentre menjàvem, el meu pare no va dir ni una paraula, encara que li preguntava coses, la seva malaltia no millorava, feia temps que no estava bé del tot. Després de menjar va tornar al treball i no el vaig veure en tot el dia.



Quan va caure la nit, un exèrcit va aparèixer a l’entrada del poble, jo vaig córrer a l’entrada amb la meva família, on eren tots els habitants allà reunits. El general se'n va apropar i començà a dictar:



-Ha explotat una guerra, a decret del rei, cada familia haurà d'aportar un soldat. Qui no el porti, serà castigat i exiliat del nostre país. Teniu quatre dies per preparar-vos i anar a la capital. -Ens va informar amb una expressió molt seriosa.



L'exèrcit es va retirar i vaig tornar a casa amb la meva família. Em vaig dirigir a la meva habitació quan de sobte vaig escoltar els meus pares parlant.



-Ho vaig pensar molt mentre que tornàvem cap a casa i vaig decidir que aniré a la guerra. -Va dir el meu pare.



-No pots anar-hi, ets molt vell, i a més, tens una malaltia greu. -Va respondre la mare preocupada.



Mentre els escoltava parlant, quasi cridant entre ells, vaig considerar anar-me'n jo a la guerra per tal que el meu pare tan malalt no hagués d'anar-hi. En aquella mateixa nit, vaig preparar una nota de despedida per a la meva família, i em vaig escapar de casa per la finestra quan tots dormien, vaig emprendre el meu camí cap a la capital.



La nit era freda, jo estava tot sol pel camí que conduïa a la capital, era fosc i molt llarg. Quant més m’allunyava de sa la meva casa, més em preguntava si havia fet bé, no podia evitar sentir tristesa en pensar en que, pot ser, no tornaria a veure a ningú de la meva família, que aquella nit seria l'última vegada. I tant pensar em va sufocar.



Una hora després, ja havia recorregut bastant de trajecte, però les condicions de la nit i la son feien complicat seguir el camí sense perdre’s o fer-se mal amb els múltiples obstacles distribuïts pel llarg camí de la muntanya, llavors, vaig parar i vaig recolzar-me en un gran tronc al costat del camí a descansar un poc i esperar a que sortís un poc el sol per veure més clar tot.



Em vaig despertar per la bona olor de menjar, en mirar en davant, vaig trobar un home cuinant una sopa davant meu, estava assegut, però es feia notar la seva altura i gran primessa.



Ell, al adonar-se que em vaig despertar, es va girar i em va oferir menjar. Jo amb fam vaig aceptar.



-Qui ets? -Li vaig preguntar.



-No et preocupis per això, menja primer.-Em va respondre.



-No vols també? Ets molt prim.-Li vaig dir.



-Tú menja -Va insistir.



No vaig tenir opció, així que vaig confiar i menjar. Després d’haver-hi menjat, l'home finalment em va dirigir la paraula.



-T’has escapat de casa noi? -Em va preguntar.



-Sí. Per cert, moltes gràcies pel menjar .-Li vaig contestar.



-Per què? Et tracten mal o alguna cosa? -Em va respondre.



-No, no, ahir al meu poble, l'exèrcit va vindre, i ens van comunicar que un membre de cada família havia d'anar a la guerra i que teníem tres dies. Això va provocar que el meu pare malalt i vell hagués que considerar anar-se'n. Jo no volia això, així que he fugit per anar a la guerra per a que ell no tendria.-Vaig explicar-li.



L'home em va mirar fixament.



-Així que vas a la capital doncs, no? -Va preguntar.



-Sí. -Vaig afirmar-li.



-Però, noi, tens habilitat suficient amb l'espasa per poder sobreviure i guanyar a la guerra? -Em va preguntar mirant-me del cap als peus.



-No -Vaig dir fluix -però és igual, i a més, qui ets tu?



-Jo ja soc un fantasma, només soc un home que gaudeix dels pocs dies que li queden. Segurament t’has adonat de la meva flacor, és tot per culpa d’una malaltia que ja tinc de fa temps. -Em va contar.



-Ho sento molt, és una pena saber el teu destí i no poder canviar-lo, i pitjor si és la mort. -Li vaig dir.



-Tens raó, noi, i el teu destí també serà la mort. Ho saps, no? -Va dir-me.



Em vaig mantenir en silenci sense saber què respondre.



-El meu nom és Shuji, i el teu? -Va preguntar-me l’home.



-El meu nom és “…” -Li vaig contestar.



-Molt bé “…”, potser no ho pareix, però soc bastant bo amb l’espasa, t'ajudaré amb les teves habilitats una vegada arribem a la capital. Amb el poc temps que em falta, voldria poder compartir el que pugui dels meus coneixements.



-Estàs segur senyor Shuji? Faries això? -Li vaig preguntar amb una expressió d’alegria.



-Sí, noi, mai he tingut un deixeble i crec que tu podries agafar el que et mostri. A part, tens bones qualitats físiques i amb un poc d’entrenament segurament podries guanyar més força i agilitat que la mitjana. -Va dir-me.



-No sé que dir. Moltes gràcies, no tinc moltes altres opcions, així que acceptaré la seva proposta. Gràcies, Shuji. -Li vaig respondre.



-Molt bé noi, anem a la capital, ja està sortint el sol i a poc a poc el camí és fa viable. -Va dir Shuji.



Vaig aixecar-me junt amb Shuji i el vaig seguir pel camí a la capital. Estava nerviós, però era el que havia de fer.