F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Capítulo 1: Lili (martaespejo)
COL·LEGI GUADALAVIAR (Valencia)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  Lili

Lili

Era una nit gèlida als carrers de París. La meva amiga Charlotte i jo acabàvem de sortir del club Enchanté a Rue des Barres, després d'haver estat tota la nit ballant i coneixent gent nova. Eren ja les cinc del matí passades i Charlotte i jo estàvem corrents per entrar a l'estació de metro ja que havíem de comprar el bitllet.



“Lili, com perdem el metro el nostre jefe ens matarà” em diu Charlotte en veure l'hora al seu rellotge. A vore , havíem entrat al club tard i se'ns havia anat una mica el temps, ho admeto. Però tampoc no era una excusa per arribar tard al primer dia de feina.



Charlotte i jo ens vam conèixer a la universitat de moda a Touluse. Ella havia viscut sempre a Marseille, però portava volent tota la vida estudiar disseny de moda, però no hi havia bones universitats on ella vivia llavors es va venir aquí. En canvi jo, ja feia anys que vivia a Touluse per la feina del meu pare, i ja que aquesta és considerada una de les millors universitats de moda a París.



Però ja en parlarem en un altre moment, perquè ara la meva amiga i jo havíem d'arribar a temps al nostre primer dia de feina, als grans magatzems de Chanel. Sí, els magatzems de Chanel, lloc on milers de noies franceses es moririen per ser-hi. Però Charlotte i jo portàvem volent tota la vida aquesta feina i havíem posat molt esforç i dedicació a aconseguir-ho.



Quan vam arribar a l'estació, vam anar directes a comprar els bitllets, però un noi se'ns va colar i es va posar davant nostre per comprar el tiquet. Jo em vaig enfadar, no volia arribar al primer dia tard i que fos perquè un parisenc estava comprant-se un altre tiquet. El pitjor de tot és que s'havia posat a parlar amb el senyor que treballava en aquell lloc i estava tardant un muntó.



No obstant això, aquest xic tenia alguna cosa; hi havia alguna cosa en què em cridava l'atenció, i no sabia què era. Era molt atractiu: tenia els cabells bruns i els ulls verds que ressaltaven molt en tenir els cabells molt foscos. A més, era alt i es notava que estava en forma. Però a banda del seu físic, hi havia alguna cosa més que em deia d'ell, pot ser per la manera com parlava amb el senyor del metro: en comptes de demanar-li només el bitllet s'havia posat a preguntar-li que tal li havien anat el Nadal i que tal estava anant el seu dia. Em semblava un noi interessant, però tot i així m'estava fent arribar tard, així que li vaig dir que s'afanyés.



Per fi va callar una vegada i vam poder comprar el bitllet. Ja havíem pujat al metro quan allà el vaig veure, amb el seu vestit tot elegant, estava mirant el mòbil quan vaig aixecar la mirada per veure'l i el vaig agafar mirant-me, m'estava posant molt nerviosa amb la seva mirada que podia intimidar fàcilment qualsevol.



Vam arribar al treball Charlotte i jo, no podia estar passant, i llavors va passar, li vaig veure, era ell, el mateix del metro, em vaig voler amagar perquè no em veiés, però ja era tard els seus ulls verds m'estaven mirant fixament i un somriure divertida va aparèixer a la cara. Li vaig tornar el somriure tímidament, la veritat és que no em feia gaire gràcia treballar al mateix lloc que la persona amb qui havia estat tan vora però me'l vaig prendre com un detall sense importància.



A les tres de la tarda vam fer el descans per dinar, els empleats teníem una sala comuna per dinar i descansar Charlotte i jo érem noves així que en entrar a la sala amb el nostre menjar no sabíem amb qui anar-hi. Però de sobte el noi del tren es va plantar davant nostre i em va clavar els ulls verds no sé per què però vaig sentir com em posava vermell. El noi es va presentar, es deia Louis i feia tres anys que treballava per a Chanel al principi tot era una mica incòmode però sorprenentment als cinc minuts estàvem asseguts en una taula menjant i xerrant amigablement del que opinàvem de la nova col·lecció de Chanel, gaudeixi molta de la conversa perquè curiosament teníem els mateixos gustos quant a moda i ens enteníem a la perfecció.



A les set de la tarda vam sortir Charlotte, Louis, i jo dels grans magatzems i me'n vaig acomiadar amb dos petons. Mentre anàvem caminant fins a casa nostra Charlotte va començar a fer broma que a mi m'agradava Louis, òbviament jo li deia que no però la meva ment no podia oblidar com m'havien mirat aquests ulls verds.

 
martaespejo | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]