F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

(mireia mouna)
La Salle Alaior (Alaior)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  Nosaltres a la lluna.

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu mon del revés. Senzillament, succeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l’autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu al davant d’un pas de vianants o s’emporti l’ultima caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Potser mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O potser que si. Potser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d’imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d’hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.

Hola! sóc na maria, i estava al metro ja que vaig haver d’anar a París per compres de nadal, ja que venien a visitar-me els meus pares a París perquè estava estudiant belles arts allà. No podía comprar el bitllet de metro ja que se’m va caure la moneda de dos euros que duia a la butxaca per comprar-lo. Vaig intentar fer tot el possible per poder passar ja que era el darrer metro de tornada, fins que em vaig rendir, però a l’estació de metre hi feia feina una noia, i va veure que estava desesperada perquè no podia tornar, es va atracar a jo i era una noia amb cabells curts, amb ulls verds i bastant alta, i em va demanar si necessitava ajuda, i jo li vaig explicar la meva situació. Ella em va dir que no passés pena ja que ella m’ajudaria i em va donar una moneda de 2 euros per poder pagar-me el bitllet. Quan se’n anava cap al seu lloc de feina, hi vaig anar ràpidament i li vaig donar una forta abraçada, i li vaig demanar quin era el seu nom. em va dir Ingrid, li vaig fer un somriure de galta a galta i vagi anar cap al metro. Vaig estar uns 10 minuts amb metro fins arribar a ca meva i fins arribar a ca meva no vaig aturar de pensar en aquella noia, i vaig sentir una espècie de formigueig quan hi pensava, cosa que mai vaig sentir. Era una cosa molt estranya, com si tingués ganes de tornar-la a veure, com si m’hagués quedat sense saber el final d’una novel·la, com si tingués papallones a la panxa. Al dia següent, vaig despertar-me amb unes ulleres enormes ja que gairebé no vaig dormir pensant amb la situació d’ahir. Era 20 de desembre i els meus pares arribaven el 25, així que vaig tenir la idea de anar cap al metre per veure si ingrid hi era, però quan vaig arribar no hi era, vaig anar a un home que treballava al metre i em va dir que ella únicament feia feina els vespres, ja que el matí feia feina a un restaurant que es deia la table de colette i quan vaig tenir aquell informació, vaig anar ràpidament cap a aquell restaurant i vaig demanar una taula per jo sense que ella sàpigues que jo hi era allà i vaig seure i quan van venir a demanar-me que volia, era Ingrid la cambrera i quan em va veure, li va sortir un somriure d’orella a orella i jo em vaig posar més vermella que els mantels de la taula, i ella em va demanar l’ordre que voldria, i jo li vaig dir si tenen uns raviolis i ella em va dir que sí, i jo els vaig demanar amb un got d’aigua i ella se’n va anar.

Quan vaig acabar de dinar, em vaig esperar fins que ella sortís i després li vaig demanar si volia anar a la feria que hi havia montada a la plaça i em va dir que si ja que tenia lliure a la feina del vespre. hi vam anar i ens ho vam passar molt bé!! vam estar rallant tota l’estona dels nostres gustos i em vaig donar conta de que cada vegada em donava mes i mes chispa, cosa que mai em va passar, em vaig donar conta que l’amor a primera vista sí existeix. Després vam anar a un lloc a on hi havia musia per poder ballar a l’aire lliure i jo li vaig demanar si volia ballar i ella em va dir que no tenia ni idea de ballar i jo li vaig dir que jo tampoc i la vaig empènyer a la pista i va ser com una pel·lícula, tot va sorgir per la música.

Més tard em va demanar si volia quedar a casa seva a sopar jaque hi havia lluna plena i podriem anar a veure la lluna des de la finestra de casa seva i jo vaig accedir.

 
mireia mouna | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]