El silenci del matí ja no era només absència de soroll. Era una presència.



La tempesta havia marxat ja, però el cel continuava gris i baix, com si pesés sobre la teulada de la masia. La riera continuava bramant, tot i que amb menys violència. L’aïllament era encara real, baixava força aigua que arrossegava amb ella branques i terra, el qual li donava un color marronós i brut. I dins la casa, mentrestant, la tensió no disminuïa, s'havia tornat gairebé tangible.



Ningú no havia dormit. Ningú no havia pogut descansar com haguessin volgut.



El Toni estava dret davant la taula de la cuina, amb les mans recolzades a la fusta i expressió reflexiva. Els altres el miraven sense dir res. El Salva tenia els ulls vermells. El Perruca caminava en cercles curts, capcot. L’Uri observava en silenci, assegut a la chaise-longue beix, amb els braços creuats.



—No podem continuar així —va dir el Toni finalment—. Algú sap alguna cosa.



—Ja hi tornem —va murmurar el Salva.



—No és tornar-hi. És assumir-ho.



El Perruca es va aturar.



—Vols dir que un de nosaltres…?

El Toni no va acabar la frase. No calia.



Un cruixit va ressonar des del passadís. Tots van girar el cap instintivament. La casa semblava que els sentia.



—Ahir a la nit el Serra va dir que hi havia coses que no podien quedar enterrades —va continuar el Toni—. I avui és mort. Casualitat?

Ningú no va respondre.



L’Uri va caminar fins al taulell de la cuina i va deixar-hi un objecte que portava en una butxaca del pantaló.



—Això m’ho vaig trobar a terra la primera vegada que vam entrar a l’habitació del Serra. És el seu mòbil. I estava a terra, al costat de la tauleta de llit. I encara té bateria.



—L’has mirat? —va preguntar-li el Perruca.



—Sí.



Va formar-se un silenci tens.



—Com ho vas fer?

—Ja estava desbloquejat, com si li hagués caigut mentre l’utilitzava.



—I hi has trobat alguna pista important?

—Hi ha una trucada a les 2:17 de la matinada.



El Toni va arrufar el front.



—A qui?

—A tu, Toni.



La paraula va caure lenta.



El Salva va mirar el Toni, desconcertat.



—Però si tots dormíem…

El Toni va obrir la boca, però no va sortir cap so immediat.



—Jo no vaig rebre cap trucada.



—No —va dir l’Uri—. Perquè està esborrada del seu registre.



El cor del Toni es va accelerar.



—Això és absurd.



—No tant —va continuar l’Uri—. Si ho penses, quan hem intentat trucar aquest matí no hi havia cobertura, probablement per la tempesta. Però a les dues de la matinada sí que n’hi havia, encara que fos intermitent. Ell et va trucar.



—Potser per error.



—Durant quaranta-dos segons? —va replicar l’Uri.



El Perruca va mirar el Toni amb els ulls oberts.



—Quaranta-dos segons no és un error.



—Jo dormia —va dir el Toni, més brusc del que volia expressar—. Ja ho he dit abans.



—Vas dir que no et vas despertar en tota la nit —va insistir l’Uri—. Però si el Serra et va trucar, és que alguna cosa passava.



El Salva va parlar en veu baixa.



—Per què et trucaria a tu, Toni? I a aquelles hores!

El Toni sentia que començava a costar-li respirar.



—No ho sé.



L’Uri va inclinar lleugerament el cap.



—Curiós que tampoc ho recordis.



El silenci es va estendre lentament, com una taca d’oli.



—A més —va afegir l’Uri—, hi ha un missatge al xat entre vosaltres dos. No enviat. Només escrit.



Va mirar-los tots als ulls i va llegir-lo:

“No puc continuar callant. Demà ho diré. Encara que t’hi oposis.”

El món es va aturar per a tots ells.



El Salva va mirar el Toni com si no el reconegués. Com si no fos la mateixa persona que escasses hores abans.



—Què vol dir això?

El Toni va negar amb el cap.



—No en tinc ni idea. Ell exagerava, ja el coneixeu.



—Exagerava o discutíeu? —va preguntar el Perruca.



La mirada de l’Uri era freda.



—No era l’únic que no dormia aquesta nit.



El Toni va notar suor freda per la seva esquena.



I per primer cop, no tenia cap resposta preparada.



—Estàs manipulant —va dir-lo el Toni.



—Com la llibreta? —va afegir l’Uri.



El Toni es va quedar immòbil.



—Què vols dir, ara?

—Que la frase subratllada que hi vam trobar… la tinta encara era fresca.



El Salva va obrir els ulls.



—No pot ser.



—Sí que pot —va dir l’Uri—. Algú la va escriure després.



La respiració del Toni es va accelerar.



—Estàs desesperat per culpar-me.



—No —va dir l’Uri, acostant-se un pas—. Només estic unint punts.



El Perruca va intervenir.



—Toni… per què vas proposar aquest cap de setmana junts?

—Perquè ens volia veure.



—O perquè sabies que el Serra volia parlar?

El silenci es va trencar com un vidre en caure a terra.



—Ell no hauria dit res —va murmurar el Toni.



—Dir què? —va preguntar el Salva.



El Toni va aixecar la mirada. Ja no hi havia ràbia. Només cansament.



—El projecte final de carrera —va dir finalment.



Els altres es van mirar, estranyats.



—El treball que ens va donar la matrícula —va continuar—. No era només nostre.



L’Uri va assentir lentament.



—L’Adrià.



El nom va quedar suspès a l’aire.



—Ell va fer la part més important —va dir el Toni—. Però el Serra va decidir presentar-lo només amb els nostres noms.



—No és veritat —va dir el Salva, insegur.



—Ho és —va replicar l’Uri—. L’Adrià va marxar després d’això.



El Perruca va empal·lidir.



—Va marxar… o el vam fer marxar?

El Toni va tancar els ulls un instant.



—El Serra volia explicar-ho. Ahir. Volia netejar la consciència.



—Per això el vas matar? —va dir l’Uri.



La pregunta no va sonar acusadora. Va sonar inevitable.



El Toni va riure, però era un so buit.



—No estava planejat.



—Què vas fer? —va xiuxiuejar el Salva.



—Vaig anar a parlar amb ell —va dir el Toni—. Li vaig dir que no remogués el passat. Que ningú no hi guanyaria res. Va insistir.



La seva veu tremolava.



—Va dir que estava cansat de carregar-ho. Que ja no podia dormir.



El Toni va mirar el terra.



—Jo tampoc.



Un silenci espès.



—Vaig intentar convèncer-lo. Va beure massa. No semblava ell. I vam discutir. Em va dir covard. Que sempre m’amagava darrere seu i que sense ell no era ningú.



Va respirar fondo.



—I vaig perdre el control.



El Salva va retrocedir un pas.



—Què li vas fer?

—El vaig empènyer. Va caure contra el capçal del llit. El cop que l’Uri va sentir.



Els ulls de l’Uri no parpellejaven.



—Va caure rodó —va continuar el Toni, amb veu trencada—. Vaig apropar-me ràpidament, però no responia. El cop al cap havia estat massa fort. Allà estirat… semblava que encara em mirava i em recriminava alguna cosa.



El silenci era absolut.



—I el vas deixar allà? —va preguntar-li el Salva.



El Toni va assentir lentament.



—Què volíeu que fes?! El vaig estirar i tapar amb els llençols com vaig poder. En aquell moment estava molt espantat i desesperat. No sabia què fer.



Les paraules van quedar suspeses.



—Després vaig tornar a la meva habitació. Però abans vaig marcar la frase que vam veure la seva llibreta. Volia que semblés que ens acusava a tots.



El Perruca va sacsejar el cap.



—Ens vas convertir en sospitosos.



—No volia estar sol.



A fora, la riera havia començat a baixar. El soroll era menys violent.



—Em sap greu, però hauríem de trucar als Mossos —va dir el Salva—. No podem marxar d’aquí i deixar un cadàver.



—És veritat, però què els hi diem?

—Perruca, jo els hi diria la veritat —va fer l’Uri—. Ho sento Toni.



—Quina veritat? Tu el que vols és salvar-te el cul i acusar-me a mi d’una mort que he causat involuntàriament! És mort, sí. L’he matat jo, no.



—Aviam, Toni. T’estimem, però també estimem al Serra i, tot i que estem segurs que, evidentment, la teva intenció no era matar-lo, has d’entendre que tu ets el culpable de la teva mort. I no podem fer com si no fos així.



—Però, amics… No podeu deixar-me a l’estacada d’aquesta manera! Necessito que ens defensem entre tots.



—Nosaltres no ens hem de defensar de res. Què hem fet nosaltres? Conviure amb un assassí durant una nit?

—Uri, no comencis, eh! Jo no soc cap assassí! I menys l’assassí del Serra. Podem dir-los que a la nit vam escoltar un cop fort, que no és pas mentida, i que aquest matí quan ens hem despertat ens l’hem trobat mort amb un cop al cap. Pla sense fissures, oi?

—Toni, t’entenc. Però jo no sé mentir, ja em coneixes —va confessar el Perruca—. Per molt que ho intenti o interioritzat que ho tingui, se’m nota d’una hora lluny quan menteixo. I més si els altres són policies, detectius o inspectors, que són professionals en sabes si dius la veritat.



—Us ho demano si us plau! Jo ho faria per vosaltres.



—Això s’hauria de veure, eh! —va fer el Salva.



—Em sap greu, però tard o d’hora se sabrà la veritat.



Va fer-se el silenci en l’estança. La tensió es palpava en l’ambient.



—La veritat no dorm, Toni —va dir l’Uri finalment.



El Toni va alçar la vista.



—Ho sé.



Va sortir al pati sense que ningú el seguís. El cel començava a obrir-se. Una esquerda de llum travessava els núvols.



Va mirar la riera. El camí aviat seria transitable. Va pensar en el Serra. En l’Adrià. En totes les coses no dites.



El vent li va colpejar la cara.



Dins la casa, els altres no es movien. Ningú no sabia què dir. Ni què fer.



El Toni va tancar els ulls. Havia volgut silenci. I ara el silenci l’engolia.



Quan la riera baixés del tot, arribarien els Mossos. I ell parlaria.



Perquè havia entès, massa tard, que els secrets no desapareixen. Només esperen. I, quan es desperten, sempre reclamen el seu preu.