El temps a la casa Winchester no es mesurava en hores, sinó en rastres eliminats.



La Nina Winchester s’inclinava cap endavant al seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per ensenyar just els genolls, convençuda que m’havia salvat de la misèria. El que ella no volia pronunciar en veu alta, el que s’amagava rere el meu expedient, d’on venia jo realment. Pensava que el meu pas per la presó m’havia convertit en una eina trencada i agraïda, algú que sabia tancar la boca perquè ja coneixia el gust del ferro de les reixes. Però la presó no m’havia ensenyat a penedir-me; m’havia donat un doctorat en l’art de la desaparició. Allà dins vaig aprendre que la sang no és un problema si saps quins productes barrejar i que un cos no és res més que un trencaclosques que es pot desmuntar si tens la paciència i les eines adequades.



Un cop fora de la presó, durant tres anys, he jugat el meu paper a la perfecció. He estat la Millie que no fa preguntes, la que neteja taques que no marxarien amb productes normals i la que sap deixar un espai com si no hi hagués passat res. Però, mentre passava el drap pel marbre, la meva ment no era en la pols, sinó en la satisfacció que sentia cada vegada que la Nina em demanava que gestionés una “conseqüència”.



Cada cop que un d’aquells noms de la paret del soterrani desapareixia, sentia com el caos s’apoderava de la meva ment. M’he convertit en l’ombra de la casa, en l’engranatge silenciós que permet que els Winchester continuïn sent “càlids i acollidors” mentre jo m’encarrego de la part que no es pot mostrar.



Aquesta nit, però, la Nina ha comès l’error de pensar que encara em podia controlar. He baixat al soterrani a les tres de la matinada, l’hora del silenci buit. He mirat la paret dels noms i he somrigut en veure que només hi quedava el meu. La Nina estava d’esquena, observant les fitxes desordenades sobre la taula.



—Millie, ja no et necessitem més—ha dit, sense girar-se, amb aquella veu calmada i segura que tant detesto—. Fas massa por. Has començat a gaudir de la feina d’una manera que ja no és útil per a la família.



M’hi he apropat sense fer soroll, amb la mateixa precisió que feia servir per no deixar ni una marca als miralls. He tret del davantal el ganivet de ceràmica que havia esmolat durant el canvi de torn.



—Nina, jo no vaig anar a la presó per un error —li xiuxiuejo a l’orella, notant com es tensava—. Hi vaig anar perquè m’agradava massa mirar com el lleixiu es menjava la pell dels qui es pensaven que podien manar-me. I tu m’has donat les claus de l’escorxador més car del món.



No ha tingut temps de reaccionar. Tot ha estat ràpid, precís. L’he sostinguda mentre la seva força s’esvaïa i l’he deixada a terra amb una serenitat professional. En els seus ulls hi havia incredulitat, com si no pogués acceptar que el seu control s’hagués acabat així.



Després he fet el que sé fer millor. Amb mètode. Amb paciència. Sense deixar cap rastre. He treballat fins que el soterrani ha tornat a ser només un soterrani: net, ordenat, anònim. He fregat el terra amb lleixiu pur fins que el ciment brillava sota la llum fluorescent. No ha quedat res: ni una taca, ni una fibra de seda, ni cap indici que la Nina Winchester hagués estat allà unes hores abans. Ja no existia; era només una substitució més en la llarga llista de la casa.



Quan s’ha fet de dia, m’he posat la seva roba, aquella que tant m’havia agradat el primer dia. M’he assegut al sofà de pell color caramel, he creuat les cames i he esperat. He agafat el telèfon i he enviat el correu que ja tenia redactat.



A les nou en punt ha sonat el timbre. He obert la porta i he vist una noia jove, tremolosa, amb la faldilla arrugada i els ulls plens d’una esperança de començar un nou principi, em recordava a mi.



— Parla'm de tu, Veronica