- Qui és? Què vol? - va repetir en Daniel amb veu temorosa.



A l’altra banda del telèfon hi havia un silenci llarg i profund. Fins que una veu va dir:



- Daniel… soc jo.



En Daniel va posar els seus ulls com plats.



- És impossible, no pot… no és possible

- Sí, si Daniel, soc jo



Tothom fora del seu despatx, darrere del vidre, el mirava atentament i en silenci, per si feia algun senyal, un moviment o simplement per intentar saber que estava passant.



- Com… com tens un telèfon? Com has aconseguit trucar-me? - tartamudejava el Daniel.



- No tinc un telèfon, simplement tinc connexió, connexió amb tot, amb tu, amb Qui sigui.



- Per què vas cap a Girona? Què vols de mi? Que té fet?

- Allà tinc tot el que necessito i el que tu has oblidat

- Què he oblidat?

- I no només ho sé jo, també o sap ell. Estaràs pensant ara mateix que tot això no té gens de sentit, però és al contrari, tu ets més que el meu creador… ets molt més…

- Qui és ell? A qui et refereixes?

-Em refereixo a en Pol. No deixis que marxi, agafa’l, arriba primer.



I de cop i volta la veu es va tallar, no es va sentir res, hi havia un silenci profund que li va enviar. Va separar el telèfon de la seva orella i va mirar-lo, va veure que la trucada s'havia tallat.



No sabia ni ell que estava passant, però el seu instint va dir de donar-se presa. Va deixar el telèfon i va sortir per la porta del despatx corrent el més de pressa com podia.



Va començar a cridar:



- Ha sigut la nau! Era ella que m’ha trucat! - va fer una pausa per agafar aire i després va continuar dient… - no era ni l’administrador ni una altra persona era…

- Si, Daniel, ja ho sabem, era la nau, ara respira i explica tot el que ha passat, tot el que t’ha dit - va dir el cap de seguretat.



Tothom ho mirava, però ningú va dir res, després del que havien vist, qualsevol cosa era possible i creïble.



- M'ha dit que va cap a Girona, tal com ha dit l’oficial de dinàmica de vol. Que allà hi ha alguna cosa que jo he oblidat. També m’ha dit que en Pol ho sap i que arribem primers. - va dir en Daniel - però no sé què m’he oblidat.



- Llavors el Pol deu estar ja en moviment. Hem de tancar totes les sortides - va dir el cap de seguretat.



- No - va reaccionar ràpidament el Daniel - Hem d’anar darrere seu, no es pot sortir amb la Seva, si tanquem les sortides no podem anar darrere seu.





Mentrestant, a fora de les instal·lacions…



En Pol va sortir de la instal·lació on estava el Daniel. Va sortir corrent molt de pressa i es va dirigir cap al seu cotxe, el cotxe era gran i negre. Portava una maleta metàl·lica on dins portava la mostra de la tecnologia d’en Daniel. Va pujar al seu Range Rover i els hi va dir als seus guàrdies:



- Anem cap a Girona, ràpid! Abans que ens descobreixin, hem d'arribar abans que en Daniel.





A l’aire…



La nau anava el més ràpid que podia cap a Girona, on estava la casa d’en Daniel. A l’aire deixava un rastre de fum blau amb estels.



La nau ja sabia que en Daniel aniria cap allà, i que en Pol estava de camí, però el que més temia que passarà i per tot el que vulgui no passarà era que en Pol arribés abans que ella a la casa d’en Daniel i que agafi la caixa.





A la sala de control de les instal·lacions…



- Senyor, senyor - va cridar un guàrdia - crec que hem trobat alguna cosa per les càmeres de vigilància.



- Què? Què heu trobat?

- Mira, vine, és una gravació



Llavors el guàrdia es gira i comença a caminar de sentit contrari d’on estava en Daniel, en Daniel ràpidament va corrents cap a on a anat el guàrdia.



El guàrdia s'havia parat d’abans d’una entrada d’una sala i va dir:



- Per a qui senyor



El guàrdia va entrar després que en Daniel entres en la sala. Estaven en la sala de vigilància de càmeres de tota la instal·lació i llavors va dir un altre guàrdia:



- En Pol ha escapat i t’ha deixat un missatge.



- Un missatge?



El guàrdia prem un botó i la pantalla s'encén, es comença a veure l’exterior de les instal·lacions i apareix el Pol que passa corrents i es para i diu:



- Hola, Daniel, sé on va la Teva joguina, i que hi ha allà. Quan arribis, serà massa tard, jo ja tindre la Caixa, hauré agafat a la teva joguina i tu no podràs Fer res. Tot el que has creat serà meu.



La pantalla es va apagar i els dos guàrdies el van mirar. En Daniel no sabia què Fer, ni que dir. Es va quedar quiet, immòbil, però amb els punys estrets de la ràbia.



El cap de seguretat portava darrere d’en Daniel sense que ningú s'adonés i va trencar el silenci dient:



- Daniel… com és que en Pol sabia que havia d’anar cap a Girona?



En Daniel va continuar immòbil, com si no hagués escoltat el que va dir el cap de seguretat, però el cap tampoc ho va repetir. Llavors en Daniel va sospirar i va posar-se les mans a la cintura.



- No ho sé… o potser si



La Júlia, una tècnica que també havia escoltat el missatge d’en Pol, es va apropar al Daniel, el va mirar.



- Què vols dir amb ‘potser’? Ho saps o no ho saps?

- No és fàcil d’explicar, però ho intentaré.



Mai he explicat això però… Quan era petit el meu pare treballava en un projecte, però no en un qualsevol, en un projecte secret, que no en parlava mai, mai em va explicar que anava. - Estava explicant en Daniel entre pauses. - Un dia, quan va acabar de treballar, va vindre com sempre a casa, amb el seu maletí negre, però aquell dia portava una cosa més, una caixa metàl·lica, que jo mai havia vist.



Va deixar les seves coses i va baixar al soterrani amb el maletí, en aquell moment jo tenia molta curiositat, i per això, vaig baixar i vaig mirar que feia.

Va començar a colpejar i destruir-la paret, fins que va fer un forat i va posar la caixa dins, va posar una paret falsa i em va dir que mai intentes tocar la caixa.



- Una caixa? - va preguntar la Júlia

- Sí, una caixa que… - es va rascar el cap com si dubtes a dir una cosa - una caixa que en Pol ja coneixia.



- Què vols dir que la coneixia? - va preguntar el cap de seguretat

- Aquell projecte secret que us he parlat que el meu pare treballava, no ho treballava ell sol, ho treballava amb una altra persona, amb… - i llavors el va tallar la Júlia dient:

- El Pol



Tothom va girar el cap i la van mirar, després van tornar a girar el cap mirant cap en Daniel.



En Daniel va assentir amb el cap.



- Exacte. El meu pare i en Pol es van conèixer va molts anys. En Pol era un simple aprenent de laboratori, un jove.



Jo era massa petit, no entenia res i no em recordo de molt. Em recordo d’un dia que vaig anar al laboratori i quan vaig entrar, vaig veure el meu pare i el Pol discutint, estaven discutint a crits, perquè desapareixien coses del laboratori, coses que el meu pare necessitava per al projecte, peces, notes del meu pare…

Més tard, a casa, vaig escoltar el meu pare per telèfon, no sé amb qui parlava, però deia coses com:

- No sé per què, ni qui, però crec que “algú” vol robar-me el meu projecte.



Tothom va obrir bé els ulls, en Daniel va notar que tothom sabia perfectament a qui es referia dient

Aquella frase, però sol una persona va comentar-ho.



- En Pol - va dir el cap de seguretat



En Daniel va tornar a assentir



- Fa un parell d’anys, quan jo era fora, de vacances, algú va entrar a casa meva. Quan vaig arribar, vaig mirar per tot arreu, i no es va endur res. Sol que quan vaig anar a mirar el soterrani… vaig notar una cosa diferent. La paret falsa que va fer el meu pare, estava desplaçada. En aquell moment vaig entendre que volia aquella persona.



- Dius que en Pol va entrar a casa teva per la caixa? - va preguntar el cap de seguretat.



- Sí. Ell va entrar i va veure la caixa, però no la va poder obrir. Ningú pot. Només… - va mirar cap al cel - … Només ella.



La Júlia va fer un pas endavant i va dir:



- Però Daniel, si no et recordaves de la caixa, com és que la nau té vida? Tu no li vas posar cap programa especial ni res, oi?



El Daniel va negar amb el cap.



- No, jo no li vaig posar res especial. Només vaig construir l'estructura, els motors i el sistema de navegació, però no li vaig posar cap programa perquè tingui consciència. No sé ni com hi funciona.



El cap de seguretat va arrufar l'entrecella.



- Llavors… d’on surt?



En Daniel va respirar profundament.



- Quan el meu pare… quan el meu pare va morir… va deixar moltes coses al taller, sobretot peces, però també plaques, circuits, cables… I jo, quan ho vaig veure no ho vaig pensar dues vegades, ho vaig guardar. Quan vaig començar a construir la nau, vaig pensar en les peces, i les vaig reutilitzar. No saba la utilitat de totes les coses, però com sabia que funcionaven.



- Llavors… dius que la nau ja tenia vida? - va dir la Júlia

- Si, jo no la vaig crear, jo sol la vaig despertar sense donar-me conta.



I va haver-hi un silenci profund a la sala molt incòmode.



- La nau no és una nau qualsevol, la nau és una part de la caixa metàl·lica, és una part del projecte secret del meu pare. Quan vaig utilitzar els materials del taller, del meu pare, la nau va començar a recordar.



- Recordar el què?- va dir el cap de seguretat



En Daniel va mirar cap al cel



- Recordar tot. Recordar qui és. I que busca.



El cap de seguretat va fer un senyal als altres guàrdies i es van començar a moure.



- Daniel, va, anem cap a l'helicòpter - va dir el cap de seguretat





Mentrestant, a Girona…



Va començar a fer molta boira, just quan la nau s’estava apropant a terra. Estava descendint lentament.



Dins la casa d’en Daniel, la caixa metàl·lica va començar a tremolar, com si alguna cosa a prop l'atregui. Després també va sortir una llum blava que il·luminava tota la casa.



I llavors…



La caixa es va obrir sola.



De fons del tot del cel, es veia una cosa, una cosa negra que es movia ràpidament i que anava just allà.



Una veu antiga, i trencada va sortir dins de la caixa i va dir:



- Per fi… per fi has tornat.



- No del tot - es va sentir darrere de la porta del soterrani.



Just en aquell moment en Daniel arriba amb un helicòpter.



- Arribo just a temps, oi?



Era en Pol.



I just darrere seu… una figura que ningú s’esperava.



La nau



FI