A poc a poc obre les parpelles.
Tot és fosc, i el feble so de la pluja que pica contra la finestra li inunda els pensaments. Mira davant d’ell. La manca de llum li dificulta un poc la tasca, però aviat reconeix un pòster a la paret que li és massa familiar, de la seva pel·lícula preferida. Gira un poc el cap, i entre la foscor aconsegueix endevinar els seus dibuixos i pintures sobre la taula de l’escriptori. Ja no és a la clínica: és al seu llit. Així i tot, continua mirant al seu voltant. Es reincorpora lentament i planta els peus al terra fred. Llevat del soroll de les gotes contra els vidres, tot està en silenci. En Gerard avança cap al passadís i es dirigeix a les escales. Les seves passes fan que el terra de parquet cruixi davall els peus. Comença a davallar anant amb compte de no caure o fer més renou. Un cop a la planta baixa s’adona que no està tot sol a casa. Al menjador hi ha un llum encès, molt tènue. S’hi atraca, però espera darrere la porta. La veu del seu pare interromp el silenci.
- - Sí, sí, ho he entès… Tinc els paquets aquí, però demà els portaré… Ho sé, ho sé. Vaig amb compte… De moment no he notat cap efecte secundari, però no acab de refiar-me’n…
Està parlant per telèfon. Sembla una conversació important, així que en Gerard es gira sense fer gaire renou per començar a pujar de nou.
- - És clar que el meu fill també ho consumeix.
S’atura secament i torna enrere, ara posant-se més a prop de l’entrada de la sala, de manera que veu un poc l’interior del menjador. El pare està dret donant-li l’esquena, mirant per una de les finestres, fent petites passes inquietes sense avançar.
- - Port ja un parell de mesos subministrant-li petites dosis … Sí, sembla que està funcionant … T’he de demanar que m'enviïs més pastilles, se m’estan acabant i ja saps el que passa si no les prenem … Sí, et mantinc informat.
El pare continua parlant, penjant i telefonant de nou, i el tema no canvia. Pastilles, dosis, proves… En Gerard intenta escoltar el que diuen per l’altra línia, però no aconsegueix sentir res amb claredat. Apropa el cap un poc més a l’interior. Observa amb deteniment el que hi ha a la taula. Papers, molts papers per totes bandes. Al centre de la taula hi veu llaunes de conserva, més documents i capses de menjar. Res no li sembla fora de lloc. Res… excepte un petit detall. A un cantó, a la banda més propera del pare, uns petits tubs transparents plens de líquid taronja es troben disposats de manera perfecta, l’un al costat de l’altre, en fila. Encara no sap per què, però pressent que alguna cosa no va bé. El pare ara parla de manera més urgent, així que el nen decideix aprofitar que l’home no mira i s’atraca fins a quedar a pocs metres de la taula. Molt lentament, intentant no ser vist, s’acota i gateja fins a una de les potes. Alça el braç, tremolant, i palpa amb la punta dels dits un objecte de vidre. És ara o mai, sap que si el pare el descobreix li faltarà casa per córrer, però la curiositat li supera la por. Envolta un dels tubs amb la mà i torna a amagar-se davall la taula. Amb la part interna del braç s’eixuga la suor del front que fins a aquell moment no havia notat i inspecciona el que ha pogut agafar de la taula: el tub està tancat amb una tapa blanca i just a sota es pot llegir una etiqueta amb un nombre de cinc xifres.
En Gerard ja no sent el seu pare parlar. La conversació ha terminat. Conté la respiració: si fa un sol soroll, el pare el sentirà. Espera. Aquest camina de banda a banda, a centímetres del seu fill, i guarda frenèticament el mòbil a la butxaca juntament amb algunes capses de la taula. Finalment, recull la resta de tubs abans de sortir de la sala amb pressa. No s’ha adonat que en falta un. El nen deixa anar tot l’aire que fins aleshores havia aguantat i s’aixeca a poc a poc, encara incrèdul pel que acaba de passar.
Un cop assegut al llit, encara amb el puny ben tancat, s’inclina sobre la tauleta de nit i estira el calaix on té una petita capsa de llenya. Hi amaga el tub i la tanca amb força. Ara ja no pot sentir la pluja, però, així i tot, dins el seu cap ressona un mormol molest. Un xiulet suau però constant, etern. Comença a sentir mal de cap i el xiulet es torna més fort, ressonant contra les orelles amb ímpetu. Amb la mirada fixa a la paret, tot al seu voltant fa voltes i sent de nou com les parpelles es tornen feixugues.
Ara el xiulet s’estén per tota l’habitació. Ja no està a les fosques: en obrir els ulls la claror el cega i triga uns segons a acostumar-se a la blancor de la sala. Per fi reconeix l’insuportable so: és el que provoquen les màquines de la clínica. Les de la clínica en què es troba, al costat de la llitera en la qual continua estirat.
Els seus ulls recorren la sala que tenia la impressió d’haver visitat dies enrere. A part de la taula amb el gran ordinador, ara hi ha un petit armari ple d’utensilis mèdics i bates blanques. El seu cor s’atura una mil·lèsima de segon. A les bates, brodat amb fil, es llegeix un nombre. Un nombre de cinc xifres.
Darrere la porta comencen a sentir-se petjades de cada cop més fortes. El mànec es mou un poc i en Gerard tanca els ulls amb força.
- - Sí, ho tinc aquí.
- Quanta estona fa que s’ha adormit? No podem trigar molt més.
Una de les veus és molt més greu que l’altra. Li provoca un calfred espantós, però roman totalment immòbil.
- - Farà uns vint minuts, però encara tenim temps.
- Posa-li-ho ja, no volem pas que torni a passar. Mai.
Entretanca un poc els ulls per saber del que parlen, i el que veu el deixa glaçat. Un home alt s’atraca cap a ell amb una agulla llarga i gruixuda, fent-li petits cops a la punta. D’aquesta surten unes petites gotes de líquid… de color taronja.
El mal és insuportable i, per molt que intenta reprimir un crit, no pot. Obre els ulls de bat a bat i els dos homes el miren intensament. No sap què fer, així que improvisa.
El cor li batega a mil per hora i està segur que els metges el poden sentir ressonant contra el seu pit.
- Hhmm… Ja està, pots partir.
L’home més baixet s’aparta de la llitera i l’alt el mira furiós, amb una cara que fa por.
El nen intenta semblar desorientat i a poc a poc es dirigeix cap a la porta. Abans de sortir, sent el metge de la veu greu xiuxiuejar-li a l’altre.
- - No li has subministrat la dosi sencera.
- N'hi he inserit molta quantitat, funcionarà. Ha de funcionar.
En Gerard camina a pas accelerat fins a arribar a la porta d’entrada de la clínica, des d’on, un cop tancada, corre per anar a casa seva al més aviat possible.
Si l’home tenia raó, només deu fer uns quaranta minuts que no és a casa. El pare no té per què sospitar res. Deixa les sabates a l’armari del rebedor, puja les escales i es tanca a l’habitació. És com si, fa uns segons, encara fos a casa seva i acabés de robar-li la mostra al seu pare.
De sobte el seu subconscient li diu de verificar-ho, d’assegurar-se que les seves inquietuds no són fruit de la seva imaginació. Apropa la mà tremolosa al calaix de la tauleta, treu molt lentament la capsa de fusta i la sosté en l’aire durant uns segons.
Seu al llit, respira profundament i aixeca la tapa.
