Quan em vaig despertar l'endemà, no sabia si havia dormit o només havia estat estirat tota la nit mirant el sostre. Tenia aquella sensació estranya, com si el temps s’hagués dissolt i jo hagués quedat atrapat en un espai entre la vigília i el somni. El despertador va sonar tres vegades abans que tingués ganes d'apagar-lo, i cada cop que ho feia semblava més llunyà, com si sonés en una altra habitació. Em feia mal el coll, com si hagués estat lluitant contra el coixí, o contra mi mateix, o contra alguna cosa que no sabia posar en paraules.

La llum que entrava per la finestra era d'un gris estrany, més clar que ahir però igual de fred. Aquell tipus de llum que no anima, que només recorda que el dia ha començat encara que tu no ho hagis fet. Em vaig aixecar a poc a poc, com si el meu cos fos d'un altre i jo només el controlés de lluny, com si fos un titella que no acabava de respondre als fils.

Vaig posar els peus a terra i vaig notar el fred de les rajoles. Un fred sec, que pujava ràpid per les cames i em feia tensar els muscles. Vaig tenir un calfred que em va fer tancar els ulls. No volia anar a l'institut, ni veure el Marc, ni el Pol, ni el Gerard. Només pensar-hi em feia venir aquella pressió al pit, com si algú m’hi hagués posat una mà i l’anés apretant a poc a poc.

No volia sentir com el pit se m'estreny només d'entrar al passadís, ni tornar a ser invisible, ni tornar a escoltar rialles que no anaven amb mi però que igualment em travessaven. Però tampoc sabia què fer si no hi anava. On aniria? Què diria la mare? Què passaria després? Tot eren preguntes que no volia respondre. Vaig respirar fondo i vaig començar a vestir-me.

Els pantalons em quedaven una mica curts, però no volia buscar-ne uns altres. La samarreta estava arrugada, però em donava igual. Em vaig mirar al mirall i vaig veure un noi amb ulleres tortes, els cabells despentinats i una cara que no sabia si era de cansament o tristesa. Potser les dues coses. Potser cap de les dues. Potser era només jo, tal com era últimament.

Vaig baixar a la cuina. El pare no hi era, ni la mare. Només hi havia un plat brut a l'aigüera i una tassa amb cafè fred. Em vaig fer un altre bol de cereals, però no vaig voler menjar-me'l tot. Les culleres feien el mateix soroll de sempre, aquell repic metàl·lic que normalment em posava nerviós, però avui no em molestava tant... o potser sí, però no tenia ganes d'enfadar-me amb un bol.

En sortir de casa, el carrer estava buit. Però feia olor de terra humida, havia plogut a la nit. Les fulles brillaven una mica, com si algú les hagués netejat. Vaig caminar mirant el terra, com sempre, sense comptar rajoles, només deixant que els peus avancessin sols.

Quan vaig arribar a la cantonada, vaig veure el mateix grup de nens rient. Però avui no vaig canviar de vorera, no per valent, sinó perquè no tenia forces per fer ni un pas més del necessari. Ells ni em van mirar, i això em va fer sentir estrany, com si hagués desaparegut de veritat. Com si fos aire.

En arribar a l'institut, vaig notar la mateixa pressió al pit. Però era una mica diferent, ni més forta ni més fluixa, només... diferent. Com si el meu cos sabés que passaria alguna cosa, però jo encara no. Vaig entrar al passadís i vaig anar cap a la meva classe. Hi havia rialles, crits, converses que no anaven amb mi. Tot sonava lluny, com si estigués sota l’aigua.

Però vaig sentir una veu que no havia sentit mai.

—Ei… tu ets l'Arnau, oi?

Em vaig girar i vaig veure una noia que no havia vist mai... o potser sí, però no m'hi havia fixat. Tenia els cabells arrissats, com un núvol marró, i uns ulls que semblaven observar-ho tot amb una mena de curiositat tranquil·la. Portava una carpeta plena d'enganxines i una motxilla amb un clauer que feia soroll cada vegada que es movia.

—Sí —vaig dir, amb una veu que gairebé no coneixia.

—Sóc la Júlia. Et veig sempre sol. Vols venir amb mi fins a classe?

Vaig parpellejar. No sabia què contestar. No estava acostumat que algú em parlés així, sense burla, sense pressa, sense aquella mirada que et mesura per decidir si vals la pena o no. Vaig notar com el cor em feia un salt estrany, com si no sabés si havia de córrer o quedar-se quiet.

—D’acord —vaig murmurar.

Ella va somriure, un somriure petit però real, i va començar a caminar al meu costat. El passadís semblava una mica menys sorollós, una mica menys gran. I jo, per primer cop en molt de temps, no em vaig sentir tan invisible.