París, suposadament la ciutat de l'amor, però jo la veig més des d'un cultiu i una font de la idealització i sobretot el niu d'una història molt captivadora i misteriosa. Aquesta escapada de la meva crua realitat es narra des de la veu del meu pare, l'home al qual admiro i cada país que visit el va plasmar en un diari. En la reunió sobre l'herència que ens pertany al meu germà i a mi, el meu pare va deixar escrit que jo era el destinatari dels diaris, però això només era una seqüencia del llegat. Cada vegada que visités un país li tornaria un diari al meu germà. Per això continuo tenint cadascun d'ells ja que no he pogut viatjar per vacances des de la seva mort. La metodologia que vaig prendre per a poder narrar el meu viatge a la mateixa vegada que el meu pare ho feia, va ser per “capítols” que més ben dit eren subapartats que el meu pare va separar per experiències en cadascun dels seus viatges.

La seva primera experiència va ser anar a prendre un cafè a una cafeteria situada en un carrer de Montmartre, va ser bastant complicat arribar al mateix lloc que el meu pare indicava ja que molts llocs havien tancat, o simplement ja no existien, però després de preguntar repetidament a diferents veïns el vaig trobar. Alguna cosa que destaca de cada diari del meu pare és que en algunes pàgines hi havia una foto de la situació o d'ell des d'una polaroid antiga, la qual avui dia em serveix bastant com a guia. La cafeteria es deia “Une cartographie du cœur”, en català “Una cartografia del cor”. Quan hi vaig entrar em va captivar per la seva delicadesa i la pau que em proporcionava, em vaig seure per a continuar llegint les històries del meu pare en aquesta ciutat, fins que una veu es va acostar:

–Bonjour monsieur, comment allez-vous? –em va deixar anar amb un somriure dolç –Je m'appelle Aisha, et toi?

–Bonjour madame, perdó només parlo anglès, castellà o català –vaig exclamar enrojolat.

–Oh, enserio, perdó, estava molt convençuda que eres francès –tenia les galtes de pa igual de vermelles que el seu pèl, vermelles com la maduixa –Em diuen Aisha, soc de Mallorca.

Amb l'adrenalina a mil li vaig respondre: –Encantat Aisha, jo em dic Toni, jo soc de Barcelona, Badalona i per a ser sincer sempre em diuen que soc de tots costats menys d'on realment soc, ha, ha, ha!

La cafeteria estava buida, només ella i jo, ningú més, la qual cosa feia que la situació fos més íntima, i acollidora, fins alguna cosa intimidant. Mai havia vist a una dona que desprengués tanta harmonia en qüestió de segons.

–Vols alguna cosa per prendre? –es va quedar uns segons en silenci–. Pel meu gust el cafè més bo que tenim és el de Cuba, és molt tropical per si t'arribes a interessar.

–Perfecte, perquè això mateix demanaré. –Vaig dir amb cap mena de segon pensament.

–Ara mateix t'ho porto –amb una fluïdesa i de manera molt silenciosa se’n va anar a prepararme el cafè.

Me’l va portar a l'instant, i encara sort que li vaig fer cas, perquè crec que és el millor cafè que he provat en tota la meva vida. Aisha al cap d'uns minuts se m'acostà a preguntar-me si es podia seure amb mi per a conversar, que s'avorria molt, i la veritat és que com no s'anava a avorrir si la cafeteria estava solitària, ni un sol client entrava. Em va preguntar una mica avergonyida que com així havia trobat el lloc i li vaig contar per damunt la història del diari, i quina era la meva missió en aquest país, o millor dit com era la fi d'aquest viatge.

Vam estar hores conversant de la vida, em va contar que era bioquímica, però que el seu pare ja no podia sostenir la cafeteria, em va dir que ella es va criar en aquestes parets, per tant no podia deixar que la seva casa quedàs abandonada i per això mateix ella va decidir fer-se’n càrrec. Alguna cosa que em va impactar va ser que estava a la mateixa vegada que treballava en la cafeteria investigant alguna cosa en relació al que jo estava cercant. Mai us he donat detalls sobre la meva recerca, perquè resulta que els meus pares l'any que van caure malalts, mesos abans van viatjar a l'Índia. En aquest viatge van agafar un virus molt maligne, la raresa del qual era tan única que mai va haver-hi cap registre d'això, bé sí, va haver-hi un registre, un, únicament un, en què la seva informació estava en l’anonimat. Estic segur que no únicament només es tracti d'un, per això em vaig posar en la recerca d'aquesta, la meva cerca es basa en una sèrie de fases, la primera es tracta sobre conèixer-ho, saber qui és i d'on prové el seu origen, després la cerca de possibles solucions i cures davant ella, finalment donar veu a aquesta i brindar un bé comú. Actualment em trobo en la segona fase, però llastimosament soc davant d’un problema que em té estancat en la cerca. Existeix un germen únic en la seva espècie, és la peça que falta al meu trencaclosques. Aisha em va contar sobre la seva recerca, i efectivament com tots hem pensat, ella està estudiant la meva peça perduda. Li vaig pregar que em contàs tot el que pogués, que ho necessitava. Em va dir que sí, que demà em portaria al seu laboratori i que més que encantada d'ajudar-me.

L'endemà

No vaig poder dormir durant tota la nit, l'emoció em va culminar, quan ja s'anava acostant l'hora. Em vaig preparar, i em vaig dirigir al lloc que em va escriure en una nota de paper, vaig anar-hi mitja hora abans per si de cas.

La vida arriba des del més lluny, els seus cabells vermells, els seus ulls mel i una càlida aura t'atrapava, una sensació una mica peculiar, però sobretot un sentiment desbloquejat. Amb un somriure em va convidar a entrar al seu laboratori, la meva percepció sempre d'entrar a un laboratori aliè és única, és com descobrir un món completament paral·lel al teu, i aquest no era una excepció, això sí, aquest laboratori contenia allò que em faltava, la meva peça perduda.

Vam estar parlant, i detallant sobre els nostres diferents resultats obtinguts, com una certa part complementa l'altra. Després d'unes hores parlant em va revelar que ella era l'únic registre anònim que hi havia, i que mai es podia haver imaginat haver arribat a tal punt sobre la seva recerca.

Mai he estat molt optimista en la ideologia que si més no t'ho esperes trobes la peça que li faltava a la teva vida, i jo vaig trobar la meva, sense entendre el com ni el perquè, però alguna cosa que sí sentia era que no era únicament la peça que faltava a la meva recerca, sinó que era allò que m’havia faltat fa molt temps, era la persona que movia el que portava molt de temps dormint: l'amor, la il·lusió.