Entelèquia



Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fondo i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.





Capítol 1



El silenci en la sala és dens, només se sent el tic-tac d’un rellotge penjat a la paret davant seu, com si volgués recordar-li que el temps continua avançant encara que ell estigui aturat i una música suau, gairebé hipnòtica. S’asseu al sofà amb l’esquena rígida i les mans juntes, tractant de no semblar nerviós encara que es troba sol a la sala.



Els temps continua passant, sembla que cada segon dura més que l’anterior. Observa els detalls a l’habitació: les parets blanques, les plantes artificials, les revistes que hi ha damunt a la tauleta que hi ha davant seu. Agafa una de les revistes i comença a fer com que l’està llegint i es pregunta quantes persones abans que ell ha passat per aquesta mateixa situació, amb la mateixa por disfressada de seguretat.



S’aixeca lleugerament, però de seguida torna a seure en veure que una porta s’obre al fons del passadís.



-Álvaro, ja pots passar- diu una veu des de la porta.



Ell s’aixeca, respira fondo i camina cap a ella.



A l’altra banda de la porta es troba un despatx ampli i ordenat. Darrere la taula hi ha una sola persona amb una expressió seriosa i serena al mateix temps.



-Seu, si us plau- diu assenyalant la cadira que hi ha a l’altra banda de la taula.



Ell obeeix i s’asseu amb l’esquena rígida i les mans juntes, com havia practicat fa uns minuts.



-Sap per què està aquí?- pregunta l’entrevistador, sense alçar gaire la veu.



Ell dubta uns segons abans de respondre, pensant com respondre per a parèixer segur en si mateix.



-Sí, per això m’he presentat.



- El teu currículum és molt complet, tens molts estudis i bastant experiència en aquest camp, però no busquem només això, volem algú que pugui prendre decisions i assumir grans responsabilitats.



Ell es comença a posar nerviós, pensant que l’entrevistador notarà el seu nerviosisme.



-Ets tu la persona que estem cercant?



-Si -respon ell ràpidament.



-Bé, ja pots marxar, l’entrevista ha acabat - diu l’entrevistador, tancant una carpeta que tenia a les mans.



Ell el mira, sorprès.



-Ja? - pregunta, gairebé sense adonar-se que ho ha dit en veu alta.



L’entrevistador assenteix amb el cap. Tot ha durat tan poc que li costa creure que això fos allò tan important que l’havia mantingut en tensió tot el matí.



Sortí de l’edifici pensant en què l’entrevistador no li havia preguntat gairebé res. Va mirar el seu rellotge i s’adona que només havia passat 10 minuts des de l’última vegada que va veure el rellotge que hi havia a la sala d’espera.



Travessà la carretera amb pas mesurat, vigilant els cotxes que passaven. Arribat a la vorera, obre la porta del cotxe i s’asseu en el seient del conductor i deixà escapar un sospir llarg.



Seguidament, treu la bosseta de tabac que tenia a la butxaca i comença a embolicar un cigarret amb dificultat per la tremolor de mans que li provocava una mescla entre ira i nervis. Encén el cigarret il·luminant lleugerament el seu rostre i omplint el cotxe de fum lentament.



Arrenca el cotxe i accelera de forma brusca per sortir de la plaça d’aparcament. Comença a pensar que l’entrevista havia estat molt curta, i ell sap que no ha anat bé.



El nerviosisme es converteix en una pressió al pit i les mans agafen més fort el volant. Comença a sentir que no té control del vehicle, com si ell no fos el que està conduint.



Un semàfor vermell, una distracció breu… i el cotxe fa un gir massa ràpid. L’accident és inevitable.



Álvaro va obrir els ulls, esperant trobar-se davant d’un motor desfet o d’una tona de vidres trencats, però el vehicle estava immobilitzat enmig d’un carrer que no coneixia rodejat d’una boira espessa. No creia el que els seus ulls veien, el seu vehicle estava intacte i ell no tenia ni una sola esgarrinxada, era com si no hagués tingut un accident.



Va tractar d’arrancar el cotxe, però va ser impossible, no feia ni l’amago d’arrancar. Va baixar del cotxe amb les cames tremoloses i va notar que l’aire pesava, com si estigués caminant sota l’aigua.



Es va girar per mirar el carrer d’on venia, però l’edifici de l’entrevista havia desaparegut. En el seu lloc només hi havia una filera interminable de portes idèntiques, flotant sense paret que les sostingués, estenent-se fins on arribava la vista.



De cop un soroll metàl·lic va trencar la quietud. Una de les portes, la més propera, a només uns pocs metres d’ell, es va obrir. No en va sortir ningú, però des de l’interior sonava la mateixa melodia que feia uns minuts el va acompanyar a la sala d’espera, aquesta semblava cridar-lo pel seu nom.



L’Álvaro, empès per una barreja de por i curiositat irracional, va travessar la porta. A l’altra banda, no hi havia cap hospital o carrer, sinó el mateix despatx ampli i ordenat d’abans. L’entrevistador seguia assegut allà, amb la mateixa carpeta tancada sobre la taula. Va aixecar la mirada lentament, i amb un lleuger somriure el va fer un gest suau amb la mà cap a la cadira buida.



-Torni a seure, Álvaro -va dir amb tota la tranquil·litat del món.



-No posi aquesta cara de sorpresa. Li he dit que buscàvem algú capaç de prendre decisions i assumir responsabilitats, l’accident ha estat la primera resposta. No es pensi que ja ha acabat; en realitat, això tot just acaba de començar.



Capítol 2



Álvaro es va deixar caure a la cadira, que se sentia igual de rígida i freda que deu minuts abans, o una eternitat enrere, ja no ho tenia massa clar. La respiració li sortia a batzegades, i l’olor de tabac que havia encès al cotxe encara li impregnava la punta dels dits, un residu d’una realitat que era semblava un somni llunyà.



-L’accident… no ha estat real? -va aconseguir preguntar, amb la veu trencada.



-Pensa en el que ha passat com una mena de prova en la qual vas demostrar que sota pressió, prefereixes el xoc a la inacció. Això et fa valuós. -va explicar l’entrevistador mentre treia una clau de la butxaca de la camisa.



-Vostè es pensa que ha vingut aquí per una feina de nou a cinc, amb un sou i unes vacances pagades -va continuar l’entrevistador mentre les llums del despatx parpellejaven al ritme dels batecs de l’Álvaro-. Però la “responsabilitat” que oferim és l’arquitectura de les probabilitats. El món exterior és un caos de semàfors vermells i distraccions breus. Algú ha de decidir quins girs són inevitables i quins no.



L’entrevistador es va aixecar i va caminar cap a la finestra. Quan va apartar la cortina, L’Álvaro no va veure la ciutat, sinó un engranatge infinit de carrers i coxes movent-se com formigues en un taulell de joc.



L’Álvaro va mirar la clau platejada que sostenia l’entrevistador. El metall no reflectia la llum de l'habitació, sinó que semblava absorbir-la. Va recordar la sensació de pèrdua de control al volant i la pressió al pit. Tot encaixava i, alhora, res no tenia sentit.



-Aquesta és la clau per a la següent prova. -va dir l’entrevistador-. No és un clau per arrencar un motor. Si vol el lloc, si realment aspira a la seva entelèquia, ha d’entendre que el sacrifici no és una opció, és la moneda de canvi.



L’Álvaro agafarà la clau. En el moment que la seva pell va tocar el metall una descàrrega de fred va recórrer l’espina dorsal i el despatx es va esvair instantàniament. Es va trobar de nou al seient del conductor i el cotxe efectivament estava intacte. Però el panorama a l’exterior havia canviat: ja no hi havia boira sinó un carrer que es dividia en dos.



A l’esquerra, un grup de persones de totes les edats caminant amb dificultat, carregant maletes pesades que semblaven contenir tota la seva vida. A la dreta, el camí estava buit, però barrat per una tanca que només s’obriria si ell lliurava alguna cosa de valor personal.



Al tauler de control, on abans hi havia el GPS, va aparèixer un missatge en gran i amb lletres d’un blanc pur: “PROVA 2: L’ELECCIÓ DE PES.”

L’Álvaro va notar un pes a la butxaca de la jaqueta. Va treure un rellotge de plata, l’única herència del seu avi, l’objecte que sempre portava per sentir-se segur. La pantalla del cotxe va parpellejar: “EL SACRIFICI ÉS EL PREU DE L’EFICIÈNCIA.”



Va mirar el rellotge i després el camí fosc. Per primera vegada, un dubte punxant li va travessar la ment. Realment valia la pena tot allò? Aquella feina, aquella “perfecció” que l’entrevistador li havia promès, l’estava obligant a despullar-se de qui era abans d’entrar per aquella porta. L’ambició, que al matí era un foc que el cremava per dins, començava a sentir-se com una soga al coll.



-És només un objecte- es va dir a si mateix amb veu tremolosa, mentre apropava el rellotge a la ranura que havia aparegut a la consola del cotxe.- Només és un objecte per arribar on sempre he volgut.



Però, mentre el rellotge desapareixia per l’escletxa i la tanca de la dreta s’obria amb un so metàl·lic, l’Álvaro es va preguntar quants trossos d’ell mateix quedarien al final del trajecte. Si la seva entelèquia era la realització plena, què passaria si, en arribar-hi, ja no quedés res de l’Álvaro que va travessar el carrer amb por aquell matí.



Potser aquell treball no és realment la seva realització plena, potser no és l'opció més adequada per a ell ni els seus estimats. Va pensar en els seus pares i la seva parella. Estarien ells d’acord en el fet que deixi de ser mateix per tal d’obtenir un treball “important”.



Com la decisió ja estava presa el cotxe va començar a accelerar mentre girava cap a la dreta, evitant l’atropellament de les persones amb maletes, evitant posar fi a les seves vides, somnis i futurs.



El cotxe va continuar per aquell laberint de carrers que semblaven no tenir fi. El silenci era absolut, fins que la pantalla del tauler va tornar a brillar amb intensitat i mostrar un missatge com ja havia fet anteriorment: “PROVA 2: LA GESTIÓ DEL CAOS.”



-No pot ser- va exclamar n’Álvaro que tenia esperança que ja podria haver acabat tot i podria adquirir el treball. En la desesperació va començar a colpejar el cap amb el volant fent que soni el clàxon amb un ressò interminable.