-I perquèt’agrada? -vapreguntar-liValeria a Raúl.
-Ésmoltbonica, una mirada que em vameravellardes del primermoment. Lavaigconéixeren una festad’unamic. Nolivaigconéixermolt,peròjosé que esmoltbona persona iestàtratantd’ajuntarelsseuspares. Laseuamareviuà París i el pareací. Faunsanysvadecidirvindre-secapa Elx.No en sémoltmés-varespondre-liRaúl.
-Noet preocupes de res. Túdeixa-m'hoa mi–vadir-lilaxiqueta.
A partird’eixaconversació, Valeria vacomençara parlarambClaudia, i alcapd’unsdiesja eren amigues. Apocapoci de maneraintel·ligenta, vaanarintroduïnta Raúl en la vida de Claudia.Raúl apocapoctambé es vaanarsoltant-se,tantamblaxicaqueliagradavacomaclasse. Valerialivacanviarla vida enunsdies.Ésque nolihopodiacreure.EstavaparlantambClaudiagràciesa ella,quanellnomésmais'hauriaatrevit!
Mentrestant, Valeria tambétenialesseueshistòriesd’amor. Al’institutestavafentmoltsamics,teniamoltd’exitambelsxics, i tambéelstreballsdelsseusparesestavenanantperfecte. Ja nose’nrecordavadelseupassat,delsseuserrors, de res. Les primerespedresestavenposades.
I, per acabar,haviaconeguta unxic, ques’anomenavaCristian,estudiavaelmateixcursque ella,peròno a lamateixaclasse. Eramoltmoltbonic,ambelsseuscabellscastanys. Eramoltbona persona,moltbon jugador de futbol,l’agradavala festa iteniamoltsdiners, ja que elseuparejugavaa lasegonalligaprofessionald’Espanya, ihavienguanyatla Copa del Reigràciesalseugol en elminut96,ambla Cultural Leonesa contral’Osasuna. Totes lesxiquesanavendarrered’ell, iellpassavad’ellesicontinuavaambelseucamí. Unxicexemplar.
Quanparlavaambell, sesentiacomen unsomnidelsque no esvoldespertarningú.Peròsempretocavatornar a larealitat.Sabiaque hihavienmoltesxiquesdarrered’ell, peraixòsempreesdeiaque esdeixarad’il·lusions, pero no enpodiaparar de pensar.I sialgundias'atrevia, esdeclaravai resulta que el tambévolgueraelmateixque ella? Per arasapque no va aferaixò,peròtempsaltemps.Potseralgundia...
-Hasacabattotselsexàmensd’aquesta avaluació?-livapreguntar elseupare.
-No, encarame'nfalten dos–varespondreella.
I es que Claudia jaestavaapuntd’acabar1er deBatxillerat.Tantdesufrimentper a que,l’anysegüent,tingaquesufriruna micamés.
Ella, des de petita, sempre ha volgut ser veterinària. Ella va tindre una gosseta a Parisi ara té un gat blanc a Elx. A vegades el seu veí anava a la seua casa ademanar-li querevisaraal seu gos quan tenia algun problema, i a ella l’encantava revisar-ho i ajudar-ho tot el possible.
Però els seus pares sempre li han demanat que fora traductora. Comque, des de petita era bilingüe,tindriamolt fàcil aprendre altresllengües i com ques’expressavatan bé, els seus pares sempre li van demanar això. En canvi, ella preferia la vida animal, i els seus pares van acabar acceptant-ho.
Asíque, ara que ja n’és llibre, està a una mica d’acabar 1er de Batxillerat i arribar (més prompte que tard) al seu somni de convertir-se en veterinària.
-Saps si aquesta resposta es vàlida? És que no estic molt segura –vapreguntar-li Valeria.
-Sí, n’és vàlida -li va respondre Raúl.
-Tenoteun poc nerviós. És pel que ocorrerà aquesta vesprada? -va preguntar-li la murciana.
-No! Bé, un poc si –es va sincerar Raúl.
I és que, unes setmanes després de l’arribada de Valeria, anava a anar a casa de Claudia! Com no sentir-se nerviós quan, en unes hores, aniràs acaminar per la seua casa!Si algú li ho haguera dit fa uns mesos, haguera rigut i li haguera dit que se li havia anat l'olla.
Ja solament queden un par d’hores per a anar a la seua casa. Anirà amb Valeria, que li ajudarà, per que ja està pensant en comdir-li-ho.
Ja ha telefonat a Raúl. Estarà a la seua casa en cinc minuts. Valeria està acabant de preparar-se per a anar a casa de Claudia. I es queté unpla.
La seua idea es, amb la excusa de que la seua mare la necessita per a una cosa urgent, anar-se i deixar a Raúl i aClaudia a soles. Així, Raúl es declararia (i si no, altre dia) i també estarien unrateten intimitat.
No sap si funcionarà molt, però ara totdependràd’ell. Té la oportunitat, no pot desaprofitar-la. El no ja el té. I el si?
La seua casa es tan gran com tres pisos junts del seu edifici. Pareix la casa d’un milionari!
I és que Raúl està fet tot un flam. Imaimillor dit! Valeria li ha ditque és possible que es vaja per una urgència de la seua mare. Està decidit, però no pot evitar estar tan nerviós.
-M’està cridant la meua mare, em tinc que anar. Avisa a Claudia. Bona sort! -es vaacomiadarla xiqueta.
Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l'atendran.
Va veure-la baixar les escales. Estava imponent. La seua figura la va impressionar. Van entrar ala seua habitació.I és que ja era hora de contar-li la veritat.
