El cansament em va vèncer per la por i el meu cos es va rendir, i seguit d'això vaig entrar en un somni profund. En algun moment, el meu cap va acabar recolzada a l'esquena d'August, com si el meu propi cos busqués refugi sense demanar-li-ho. Vaig sentir una pau la qual hores abans me l'havien arrabassat. Mentre dormia el món continuava movent-se sota mi, el vent acariciava el meu rostre amb una suavitat que cap a contrast amb el caos que deixaven enrere. Mentre dormia no era conscient del temps ni d’on anàvem, només sentia la calor que desprenia August. Vaig despertar just quan l’alba començava a alçar-se sobre l’horitzó, deixant caure les seves primeres llums daurades que semblaven un somni.



-Ja us heu despertat Aurora- va dir Augustu.

El vaig mirar de reüll mentre que ell controlava el cavall; vaig quedar muda en escoltar el sobrenom que va sortir per la seva boca. És veritat que em dic Aurèlia, però el nom d’Aurora em va xocar una bona estona. No vaig respondre, els pensaments m’ocupaven tota la meva ment: cap a ón anàvem? Quin és el propósit de tot? Què hi feia amb aquells dos homes?... Després d’una estona, vaig trencar el gel que hi havia entre aquest home amb aroma de llorer

-Tinc fred, quan arribem al nostre destí?- els meus llavis varen tremolar al compàs de les meves mans.

Ell en notar el meu gest, va reposar la seva mà sobre la meva dissimuladament, sense que l’altre cavaller se'n donés compte.



-Confía en mí- va murmurar el cavaller amb un to de seguretat.

Al cap d’un moment vaig recapasitar i li vaig apartar la seva mà; encara que ja no tenia tanta fred, no necessitava tant d’un home. Vam fer una parada prop de la frontera, o això és el que em va dir l’Augustu. Aquesta era petita i vella amb una xemeneia buida que requeria d’una gran quantitat de troncs per escalfar-nos.

Va arribar el capvespre i continuava en les mateixes condicions d’abans, però ara asseguda dins d’una casa amb una manta i un foc abrasador que em feia companyia. Els dos homes, guardians de la meva ànima, es situaven a fora parlant. De sobte, tots dos varen entrar amb municions en les seves mans. Vaig tenir molta por, tant que el cor se’m sortia del meu cos fred i descuidat. No sabia com reaccionar i Augustu em va fer una ganyota que vaig intentar descifrar, però no ho vaig aconseguir del tot.



Plovia i, de cop, vaig reaccionar amb un intent de fugir d’aquests dos cavallers. Vaig córrer tot el que les meves cames em permitien, tot el que el meu cor podia carregar, tota la paciencia que podria arribar el meu cervell mantenir. Un d'aquests venia per mi, però no arribava a analitzar qui era aquella ombra que em perseguia. Tot aquest temps tot el meu voltant em perseguia, inclós quan vaig néixer, tots em vigilaven al meu regne, no em sentia ni una sola vegada lliure ni princesa, em sentia presonera d’aquest món. Llàgrimes baixaven dels meus ulls, el meu cabell llarg estava fet un desastre, vaig caure i em vaig tornar a posar de peu per tot aquest dolor que estic sofrint per culpa del meu pare. Enguany, aquella ombra que em perseguia va arribar a mí amb un tacte que jo ja coneixia abans: Augustu.

-No em toquis més! No veus com estic?- vaig cridar amb la poca veu que em quedava-. Estic destinada a això per culpa del meu pare, no podeu ser una mica, tan sols una mica justos amb mí? Si tinguessis una filla, la teva conciencia no ho permetria!-,

Tota la meva furia va abocar com un llampec sobre el jove amb ulls verds avellana.

- No cridis més!- va dir, posant la seva mà a la meva boca per no deixar-me continuar-. Estic intentan protegir-te del regne, el meu company no tinc gaire confiança amb ell i sé que ell si vol matar-te, però jo no. Si us plau, princesa, confia en mi i no em facis això més difícil. Compliré el teu desig de sobreviure i sortir d’aquest malson, però només confia en mi.

Va deixar volar tota la càrrega que duia a dins amb una veu trencada, a menys de 20 cm de la meva cara. En aquell moment vaig sentir la honestedat d’aquest home.



-A més, no deixaria mai que la nostra filla es trobés a una situació com aquesta.

Aquestes últimes paraules em varen confondre un poc. Em vaig quedar una estona en profund silenci, mirant els seus preciosos ulls, fins que vaig sentir un soroll que em va tornar a la realitat i vaig fer un salt de l’ensurt. Ell va notar que em trobava molt nerviosa; llavors em va prendre de la mà i va dir:

—Hem de tornar ja, abans que l’altre cavaller sospiti. També has de descansar, ja que necessitaràs moltes forces per als dies següents.



En arribar a la caseta, l’altre cavaller estava fora, fumant assegut en una cadira. En veure’m, els seus ulls no desprenien cavallerositat, sinó que em miraven amb cobdícia, i va dir:

—Per fi arribeu! Ja començava a preocupar-me per vosaltres, però òbviament més per tu, Aurora.



Em va mirar de cap a peus com si hagués recuperat un cofre d’or.



Vaig voler respondre-li, però August em va detenir amb la mirada. Llavors només vaig mirar l’altre cavaller, li vaig somriure falsament i me’n vaig anar cap a dins de la caseta.



Ja a dins, vaig anar a la cuina amb l’esperança de trobar una mica d’aigua, però vaig trobar un plat amb sopa calenta i una beguda servida. Vaig mirar enrere i vaig veure els dos cavallers darrere meu. August em va fer un senyal que el plat era per a mi i vaig començar a menjar. Ells es varen quedar fora per donar-me una mica d’espai.



De sobte, en acabar-lo, em vaig adormir a la taula. Després d’uns deu minuts, varen entrar i em varen veure adormida sobre la taula. August em va prendre en braços i em va portar al llit.



August em va deixar suaument sobre el llit, si temia que qualsevol moviment brusc pogués trencar-me. Durant un instant, vaig sentir la seva mà apartant-se amb delicadesa, em va retirar un floc de la cara, com si volgués veure’m amb claredat. El seu gest va ser tan suau que gairebé em va fer oblidar on era.

Vaig notar com la seva mirada es quedava uns segons massa en mi, atrapada entre la preocupació i alguna cosa que no m’atrevia a interpretar. El foc de la xemeneia projectava ombres sobre les seves faccions, i per un moment vaig tenir la sensació que aquell home, que fins feia unes hores era un desconegut, coneixia parts de mi que jo mateixa havia oblidat.



-Aurora…- va murmurar, com si el nom li cremes als llavis.



Vaig obrir els ulls de tot, encara mig adormida, i ell va apartar amb una lentitud gairebé instintiva, com si acabes de recordar que aquell gest tendre no li pertanyia. La seva mirada va vacil·lar un instant abans de desviar-se als meus llavis, vaig apartar-me i vaig respirar profundament com si necessites espai personal la qual feia hores el món m’havia arrabassat.

August va parpellejar, com si et despertes d’un pensament massa profund, i va retirar la mirada amb un gest tens, durant un segon vaig veure en ell una lluita silenciosa, una batalla entre el deure i alguna cosa més humana, més fràgil.



-Perdon - va dir amb la veu baixa, gairebé trencada.



-No volia incomodar-te.



Vaig negar amb el cap, però abans que pogués dir res, un soroll sec va ressonar a fora. No era el vent, no era la pluja. Era un pas ferm, pesat que es va aturar just davant de la porta. Els seus ulls es van endurir de cop. La seva mà va anar a l’empunyadura de la seva espasa de manera instintiva.



-Queda’t aquí- va dir, tens i gairebé inaudible.



Però abans que pogués reaccionar, algú va colpejar la porta amb una força que va fer tremolar tota la caseta. El foc va projectar ombres llargues a les parets.



Vaig entrar en pànic i ell es va girar cap a mi, i per primera vegada vaig veure por als seus ulls.

-No obris la boca -va dir amb un murmuro-. I passi el que passi no confiïs en ningú més que en mi.



La porta va tornar a sacsejar-se, aquesta vegada amb més violència. Algú o alguna cosa volia entrar.



August va fer un pas endavant, preparant-se. Jo vaig contenir la respiració i just abans que la porta s'obri, una veu desconeguda, freda i massa familiar, va pronunciar el meu nom amb una calma que em va congelar la sang:

-Aurora… ja és hora.



La porta es va cruixir.