Vaig deixar de mirar al meu voltant i em vaig fixar en la senyora que tenia la davant. Però el meu cap ja no hi era allà.

He de recollir a la nena de casa de la Elisa, espero que no li hagi posat aquelles coses que surten a la televisió… Només trigaré uns 37 minuts en tren per arribar al seu edifici. I després la visita al metge… No em puc arriscar a agafar l'autobús, probablement hi ha molt de tràfic a la carretera que va a l’hospital. Però si caminem de pressa, podem arribar en menys de 21 minuts. Quan arribi a casa hauré de mirar a la bústia, potser hi han aparegut més d’aquells maleïts sobres…

Vaig interrompre la meva interminable llista de coses a fer. No puc continuar així, he de posar el cap en el que estic fent ara, sinó em va massa de pressa. A més a més, estic en una entrevista de treball, i és molt important que em contractin, perquè aquelles maleïdes cartes han de deixar d’arribar.



L’entrevista! Què m'acabava de preguntar? Vaig fer memòria dels instants anteriors, i vaig recordar haver sentit per sobre de la veu del meu cap la paraula “família”.

• Tinc una filla petita que té quatre anys, Mia.

El pare. El pare era una pregunta més difícil de contestar. Per sort, la senyora no va preguntar més, ja perquè comprenia que era una situació complicada o perquè no necessitava saber més. Tampoc va semblar sorpresa perquè fos tan jove. Em va preguntar per treballs anteriors. Dependenta, cambrera… i alguns treballs més sense importància. Llegir, sí. Escrivir, també. Més preguntes sobre la meva actual vida. Quasi cap sobre el meu passat.

• Suposo que mai no has estat involucrada en cap problema legal.

Problemes amb el llogater de la meva cambra són problemes legals? I aquella vegada… No. No va ser un delicte. Almenys, no el meu delicte. En tot cas, li vaig respondre que no.



Em va acompanyar a la porta i em va donar les gràcies, que ja es posaran en contacte amb mi.



Em vaig dirigir cap a l’estació de tren. Estic segura que no em contractaran. No després de com n'he estat de distreta. La meva única esperança era que no s’hagués fixat. Però m’hauria anat molt bé aconseguir aquest treball. No sé com m’ho faré si continuo amb el cap així. Però és tan difícil de parar quan comença a pensar tan ràpidament…

Ja estava en el tren. Al cap de tres estacions, vaig baixar del tren i em vaig dirigir cap a l’edifici de la Elisa. En arribar vaig pujar per les escales fins al quart pis. La tercera porta del passadís no estava ben tancada, i la vaig obrir preocupada. Elisa estava adormida al sofà i la Mia davant la televisió, com sempre. No m'agradava gens que veiés coses que no eren aptes per a la seva edat, però l’Elisa em feia el favor de quedar-se amb ella, i no podia dir-li res. Li vaig deixar una nota sobre el llit, vaig agafar a la nena i vaig sortir de l'habitació.

Vam caminar de pressa. En 18 minuts havíem d'arribar. L’Elisa havia estat la meva antiga veïna. Però tot i que em vaig haver de mudar, no vaig deixar de veure-la. D'ençà que vaig tenir a la Mia, ella sempre s’havia oferit a cuidar-la. I com era gran i no podia treballar, se la deixava molts matins. No era la vigilant més atenta, ja que solia quedar-se adormida, però era millor opció que deixar a la nena sola a casa.

Jo feia passes grans, i la Mia tractava de seguir el meu ritme amb les seves cametes curtes. De nou aquella tos terrible. Espero que no sigui res greu, i que el metge em doni la medicina més barata.

Vam arribar amb 2 minuts d’antelació. Bé. Ens van indicar que esperéssim a una cambra gran i blanca. Hi havia molta gent esperant. La Mia tenia el nas i les galtes colorades del fred. Li vaig agafar les mans i les vaig tractar de escalfar una mica. Les dues estàvem en silenci. Em vaig fixar en les persones que teníem davant nostre. Un nen amb la seva mare. El nen es va apropar i va oferir-li a la Mia una joguina. Ella em va mirar per demanar-me permís i vaig assentir amb el cap. En van asseure a terra i van jugar en silenci. La mare del nen em va mirar amb un somriure.



No sé quan vam esperar, però la Mia ja estava cansada. Per fi, van dir el meu nom, i em vaig aixecar. Vaig agafar a Mia, i ella es va girar i va fer adéu amb la mà a aquell nen amb què estava jugant. Tenia els ulls tristos.



La metgessa que ens va atendre va ser molt amable. No m’agradaven els metges. Em sentia impotent mentre em parlaven de coses que no entenia. Però aquesta vegada hi havia d'anar.



Va auscultar a Mia, fent-la respirar vàries vegades, i li va mirar la gola. Després es va asseure enfront meu amb mirada greu. Vaig témer el pitjor. No vaig entendre ben bé què li passava, però sé que era dels pulmons, per això feia aquella tos. I la medicina… Sí, costava diners.

Vaig sortir en silenci de l'hospital, assegurant-me que la Mia tenia la bufanda i la gorra ben posada. Com puc aconseguir els medicaments? Amb prou feines el poc que em queda ens permet menjar, i ja començava a rebre la factura del lloguer de la meva habitació. En les últimes setmanes havia fet cinc entrevistes de treball. I encara no havia rebut cap missatge.



El meu cap pensava i pensava, però no se m’acudia cap solució. Què faig? Necessito diners. Se’m va acudir una idea. No. No era bona idea. No funcionaria. Però, tenia més opció?

Vaig tornar a l’estació de tren una altra vegada. En 37 minuts ja hi era. Em vaig empassar el meu orgull i vaig picar al timbre.