Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.

En Toni tenia aquest sentiment desde que era petit, perquè durant el mes de vacances de fa una centèsima de mil·lenni el van segrestar els dimonis i el van apartar de la seva família i vivia el el palau dimoníac junt amb altres humans con ell. I així va començar la seva esclavitud, on havia de ballar cada estiu perquè la seva bellesa havia captat l’atenció dels dimonis i els balls infernals eren molt importants per a aquests éssers diabòlics.

Ell considerava que aquest patiment era cruel i fosc.

El mes de vacances per a ell era quan més treballava, i coincidia amb que era el mes amb la temperatura més alta. Però no estava sol, ja que hi havien desenes de nois com ell que els dimonis havien capturat i esclavitzat i que feien servir per a l’entreteniment.

Cada cop quedava menys temps perquè comencés el mes de vacances, si és que se’ls hi podia dir així, perquè només eren vacances per als dimonis que governaven el món, i per tant ell ja sabia el que s’acostava, uns mesos de treball dur i obligat a fer el que li manaven, perquè si no ho feia, hi hauria un terrible final per ell.

Però no tot era dolent, durant aquests deu anys en Toni havia fet molts amics de tot tipus i de tots llocs. Ell no era l'únic que estava sotmès a aquesta tortura infernal, però dels milers que hi havia ell n’era el més important. Havia anat guanyant importància amb el temps per l’aura que tenia, a base d’anar coneixent persones i de sotmetre’s als balls dels dimonis, de fet, en el punt que estava, ell era el preferit de tots perquè era el que millor els entretenia.

En Toni, ja cansat dels malvats dimonis que el torturaven i humiliaven, va reunir uns bons amics. Tots junts van planejar una rebel·lió contra el Regnat dels dimonis, que els havia governat fins ara. Ja que milers d’humans seguien l’exemple del Toni, perquè tenia molta aura, va ser molt fàcil crear un exèrcit de milers d’humans al seu bàndol. Així doncs, va compartir el seu pla mitjançant missatges indirectes que tots entenien per el simple fet que eren humans però que pels dimonis era indesxifrable, ells no tenien un pensament pur, al ser dimonis i tenir el cor ple d’ira i dolor els era impossible descobrir el que els humans i els seus bons pensaments creaven.

Quan els humans estaven entrenant per l’espectacle pels dimonis, que començaria en poques setmanes, en realitat estaven entrenant la lluita. Els amics del Toni també van estar enganyant als dimonis, ja que preparaven sabotejar la situació. Mentre que el Toni anava reclutant més gent i donant discursos que omplia a la gent amb esperança i il·lusió de ser lliures per fi.

Així arribà el dia dels festivals quan els humans van entrar al gran palau dimoníac per fer els rituals i de entretenir als dimonis. Les primeres hores allà estaven encantant als dimonis que baixaren la guarda. Fins i tot els guàrdies. Tots estaven hipnotitzats amb la bellesa d’aquests humans, i amb els seus balls. Els dimonis es van emborratxar en grans quantitats de tal forma que no podien fer res.

El Toni havia fet que els humans portesin punyals amagats a la seva roba o en objectes que portaven. Tots els humans esperaven que en Toni dones l'ordre amb el campanar del palau per avisar l’atac.

Tots estaven preparats per revoltar-se però en Toni encara no havia arribat al campanar per poder-ho fer. Així doncs, va començar la primera part del pla d’en Toni, escapar-se amb els seus dos millors amics fins al campanar, sense que ningú se n’adonés.