Capítol 1– EL SETÈ PRIMER PAS



Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Mentre espera es frega les mans, com de costum quan està nerviós.

De sobte ve un home amb el cabell canós, la pell arrugada i ulleres. S’asseu al sofà davant del seu, agafa una revista i es posa a llegir.



Mateu está nerviós perquè no li agrada estar en silenci amb ningú. Però ell tampoc començaria una conversa perquè l’home llegia.



—



- Sí que triguen, oi? - diu de cop i volta l’home.

- Sí. - afegeix Mateu.

- amb qui vas tú? - pregunta

- amb la doctora Sofia, vostè? - diu Mateu

- jo amb la Maria, és molt bona persona la veritat - es calla i desprès afegeix - sempre em diu que no parli tant amb la gent, però entén-me, aquesta revista és molt avorrida -

- ho sé, ja me l'he llegida - diu tímidament Mateu



L’home estranyat, no gairebé molt, es pregunta si és un noi apassionat de llegir revistes del medi ambient o si ha vingut més vegades de les que ell pensava al psicòleg. Lloc on, els nois en concret, solen vindre per problemes d’estudis o d’amics, sempre temes de l'escola. Però quin interès té al psicòleg aquest noi per haver tingut tantes vegades i haver-se llegit una revista sencera del medi ambient?

Deixa al costat els seus pensaments i continua la conversa amb aquest noi tan interessant.

- Em recomanes alguna d’aquestes? - pregunta assenyalant les altres revistes de la mesa central.

- La veritat, senyor, a mi no m'ha agradat cap, però hi ha vegades que has de fer alguna cosa o et mors d'avorriment. - diu Mateu

L’home solta una riallada molt forta i sorprèn Mateu, però a més a més li agrada aquest home.

- Tens raó, xicot, millor no llegeixo res - i fa una altra riallada.

Mateu no està acostumat al fet que la gent sembli tan interessada en allò que diu. Perquè en el col.legi tothom està amb els seus amics i MAI s’interessarien per Mateu, un noi sense amics.

La doctora Sofia treu el cap i diu afectuosament - Mateu, pots passar - i li somriu.

Mateu s’aixeca del sofà amb un semblant una mica decebut, i es va amb la doctora cap a la seva saleta. S’asseuen els dos cadascun a un costat de la taula. La doctora comença parlant i Mateu respon a totes les preguntes.



–



Ja han passat tres dies fins a l'última visita d'en Mateu. Ell està en el col.legi pensant una altra vegada en aquell home que va veure a la sala d’espera. Ha reflexionat molt aquests dies i pensa en la possibilitat de tornar a veure’l. Mai s’havia sentit tan escoltat i tan poc jutjat per algú, sense comptar la seva mare.

Assegut a la seva cadira davant de la taula amb un llibre de matemàtiques de sisè curs al davant seu. Però sense saber de què tracta el que diu la professora i el que posa al llibre es pregunta el nom d’aquell home. No li agrada conèixer una persona com aquella no haver-li preguntat el seu nom. Estava decidit en preguntar-li quan ho tornes a veure.

Un objecte li toca el clatell. Es gira i veu a la Sandra que li diu hola amb la mà. Aquella noia és nova i a Mateu no va pensar en cap moment en anar a conèixer-la, ja que segurament tots els nois li diguessin que Mateu és un noi horrible i que no anés amb ell. Però, mira, una altra persona que està interessada en Mateu, quin record!

Mateu agafa l’objecte que resulta ser un paper arrugat en una boleta i ho obre. Posa: Hola! Soc la Sandra, com et dius? Mateu es gira i li torna el paper, però quan la Sandra ho obre no troba res escrit per Mateu. S’estranya, però decideix no continuar llençant papers perquè pensa que li ha molestat. Però en acabar la classe Mateu va a la taula de la Sandra i amb tot el coratge que recull li diu.

- Hola, soc Mateu, encantat - i li allarga la mà.