Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



El lloc és estranyament silenciós. Les parets són blanques, llises i brillants, i la llum fluorescent fa que tot sembli més fred del que és en realitat. L’aire és dens, net, però també impersonal. En Marc (que encara no sap exactament per què ha vingut) nota com un nus al ventre li impedeix respirar amb normalitat. Cada múscul del cos li està en tensió, i les mans li tremolen lleugerament.



El sofà és dur, de cuir blanc, i quan s’hi asseu, el so de la seva pròpia respiració li sembla exageradament alt. Els ulls recorren la sala: un rellotge de paret que no marca res més que el temps que pesa, un taulell amb papers ordenats amb exactitud matemàtica.



No triga gaire a adonar-se que no és l’únic. Una noia d’aproximadament la seva edat entra amb passos lents, la mirada baixa, i s’asseu a l’extrem del sofà oposat. Els ulls li tremolen, i de tant en tant mou els dits nerviosament sobre les cuixes. No intercanvien paraules, però en l’ambient hi ha una tensió palpable que els uneix sense necessitat de parlar.



Uns minuts després, un home gran travessa la porta. Les espatlles rígides, les mans entrellaçades davant el cos. S’asseu amb un gest gairebé ritual, i un sospir contingut sembla escapar-se’n. Poc a poc, altres persones entren, cadascuna amb la mateixa barreja de por i dubte, cadascuna amb els ulls que busquen alguna senyal que no arriba. Alguns miren el rellotge, altres es passen la mà pel cabell, i alguns simplement s’asseuen en silenci, com si fossin conscients que res del que facin pot canviar el que passarà dins.



La sala comença a omplir-se de mirades esquives i gestos nerviosos. Els més joves es passen la mà pel cabell amb força, els més grans ajusten el cinturó de la jaqueta o es freguen els dits, com si intentessin calmar el cos abans que la ment. Tothom està en tensió, esperant alguna cosa que no saben ben bé què és, però que saben que és important.



En Marc observa cada detall, intentant entendre què ha portat tota aquesta gent al mateix lloc al mateix temps. Els ulls d’un dels altres joves es creuen amb els seus durant un segon, i en aquell instant reconeix la mateixa pregunta sense resposta: què ens espera dins?

El silenci és tan dens que sembla que podria trencar-se amb un simple sospir, però ningú parla. Només hi ha respiracions contingudes, el tic del rellotge, i el tremolor discret de mans inquietes.



En Marc recolza l’esquena contra el respatller fred del sofà i tanca els ulls un moment. L’aire blanc, la llum freda, la sala plena de desconeguts nerviosos: tot li recorda que ha creuat una porta de la qual, d’alguna manera, no hi ha tornada enrere.



Mentre els minuts passen, l’atmosfera sembla créixer en densitat. Cada nova persona que entra aporta un altre corrent de nervis i preguntes sense resposta. Algú xiuxiueja una disculpa mentre s’asseu; una noia es mossega l’ungla del polze; un home gran es passeja per la sala amb passos curts i meditats abans de decidir finalment on seure.



Marc mira al seu voltant i se sent més petit i més vulnerable que mai. La sala blanca, els desconeguts que comparteixen la mateixa ansietat i la sensació de misteri sense respostes immediates, li recorden que aquest no és un lloc com qualsevol altre. Cada respiració és lenta, cada sospir pesa.

En algun moment, el silenci es torna insuportable.



En Marc obre els ulls i torna a observar la sala. Tothom sembla atrapat dins el seu propi cap, però hi ha una tensió comuna que els connecta, com un fil invisible. El rellotge continua avançant amb la seva regularitat cruel, i ningú encara no ha estat cridat.



—Algú… —comença a dir, però la veu li surt més baixa del que esperava.



Algunes persones aixequen lleugerament el cap. En Marc s’aclareix la gola i ho intenta de nou.



—Algú sap què fem aquí?

La pregunta queda suspesa a l’aire blanc. Durant uns segons, ningú respon. En Marc ja es penedeix d’haver parlat quan una noia, asseguda a dos seients de distància, gira el cap lentament cap a ell.



És prima, amb els cabells foscos recollits de qualsevol manera, com si no hagués tingut forces per arreglar-se. Té els ulls grans i cansats, i unes ulleres lleugerament tortes que s’ajusta amb un gest nerviós.



—No —respon finalment—. Però crec que no hi som per casualitat.



Un noi ros, amb una jaqueta massa gran i les mans amagades dins les butxaques, s’inclina endavant. Té una expressió inquieta, però curiosa.



—Jo… —dubta un moment—. Jo vaig somiar amb aquest lloc.



El silenci canvia de forma. Ja no és només tensió; és sorpresa.



—Com? —pregunta en Marc, sense poder evitar-ho.



—Fa una setmana exacta —continua el noi—. Mateixa sala. Mateixa llum. Mateix sofà. Quan m’he despertat, encara recordava l’olor… aquest aire fred.



Una dona d’uns quaranta anys, amb els cabells curts i una expressió aparentment serena, però amb les mans tremoloses, assenteix lentament.



—Jo també —diu—. Va ser el mateix dia. Set dies abans. Em vaig despertar amb la sensació que tard o d’hora hauria de venir.



Un home jove, morè, amb barba de pocs dies i ulleres de pasta, es passa la mà per la cara, incrèdul.



—Pensava que era una paranoia —admet—. Però quan he vist la porta… he sabut que era el mateix lloc del somni.



En Marc sent un calfred. El cor li batega més ràpid.



—Set dies… —murmura—. Jo també.