Fa més de cinc minuts que està a la cantonada, mirant cap a la porta sense saber si entrar o marxar i tornar demà amb els mateixos dubtes. Respira fondo i comença a caminar. Travessa el carrer sense gaire atenció i, al cap d’uns metres, empeny la porta amb una mica de por. Ja està. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala.



S’asseu i mira al seu voltant. Tot és estrany: les parets blanques, la llum freda i el silenci que sembla pesar més que qualsevol altra cosa. Les mans li tremolen una mica i no sap ben bé què dir quan l’home de darrere el taulell el mira amb un somriure tranquil.



Comença a pensar en tot el que l’ha portat fins aquí. Potser no té res de greu, però se sent esgotat de guardar-se les coses per dins. Ha après a passar desapercebut, a no cridar l’atenció, però avui sent que no pot més. Sospira i espera, sense saber exactament què esperar.



Passa uns minuts que semblen hores. Escolta el tic-tac d’un rellotge que penja de la paret, cada segon li recorda que està fent quelcom que no ha fet mai. La dona del taulell, amb veu suau, li diu que algú el rebrà en un moment. Ell només es queda assegut, mirant les seves sabates i intentant calmar el cor que li batega accelerat.



A cada persona que entra i surt, ell nota una sensació estranya, com si tot el món es mogués més ràpid que ell. Això fa que el temps dins la sala sembli més lent, més dens. S’adona que fa temps que no comparteix res amb ningú, ni una preocupació, ni una por, ni una alegria petita. Sempre ha estat sol amb els seus pensaments i ara, assegut en aquell sofà, sent que tot el que ha acumulat s’apila dins seu com un pes invisible.



Comença a repassar mentalment els dies anteriors. Recorda com va aixecar-se aquell matí sense ganes, com va mirar la porta de casa com si tancar-la hagués significat tancar el món, i com cada petit gest del dia havia estat una càrrega invisible que només ell percebia. Cada paraula no dita, cada somriure que va fingir, cada pas que va fer sense sentir-se del tot present; tot s’ha anat acumulant fins a arribar a aquest moment. És un núvol dens que s’ha anat espessint dia rere dia.



Quan finalment el criden, el cor li fa un salt. S’aixeca i camina cap a la porta del despatx, amb cada pas sentint la pressió de tot el que no ha dit mai. La dona el guia amb un somriure tranquil, i ell intenta tornar-li un gest que no sigui massa tímid ni massa nerviós. Quan s’asseu davant del seu interlocutor, no sap ben bé per on començar. Les paraules que havia preparat dins del cap s’han esvaït. Tot el que li ve al cap és un nus de pensaments i sentiments que no sap com desempaquetar.



Durant l’entrevista, intenta explicar-se, però la veu li tremola, i sovint s’atura, pensant que el que diu no és prou important. De tant en tant, mira la finestra, el carrer, el món fora, i sospira. Es pregunta com pot ser que mai hagi trobat el coratge de parlar així amb algú. Però també sent una mica d’alleujament: alguna cosa dins seu s’ha mogut, encara que sigui molt poc.



A mesura que parlen, es fixa en detalls que abans no hauria notat: les ratlles de pintura que es desprenen de la paret, el soroll de les tecles de l’ordinador, les sabates del seu interlocutor que es mouen lleugerament. Tot sembla insignificant per a qualsevol altra persona, però per ell cada petit detall és un recordatori que existeix en aquest espai, que té presència. És la primera vegada en molt temps que se sent com si el món realment l’observés.



Quan surt del despatx, respira profundament. El món sembla diferent, com si les parets del carrer s’haguessin eixamplat i els colors fossin una mica més vius. Sap que no ha canviat tot en un moment, però alguna cosa dins seu sí que ha començat a moure’s. Camina pel carrer amb passos més segurs que abans, encara que no del tot confiats. Ha fet el primer pas cap a entendre’s i acceptar-se. I això, pensa, és només el començament d’alguna cosa que potser algun dia serà molt més gran.