El sofà és d’un color indefinit, entre verd i gris, gastat pels anys i per cossos que s’hi han assegut amb la mateixa barreja d’esperança i nervis que ara li recorre l’esquena. S’hi deixa caure amb cautela, com si el moble pogués trair-lo, i posa les mans sobre els genolls. Té els dits freds. Sempre li passa quan està nerviós.
La sala és petita, il·luminada per una finestra alta que deixa entrar una llum blanca i poc generosa. A la paret del davant hi ha uns quants quadres: fotografies en blanc i negre de paisatges que no reconeix, un mar tranquil, un camí de terra que es perd entre arbres nus. A la taula baixa del centre hi ha revistes velles, amb portades que anuncien notícies que ja no són notícia. Les fulleja amb la mirada, però no n’agafa cap. No seria capaç de concentrar-s’hi.
Escolta veus darrere una porta tancada. Una veu greu, després una de més aguda. Paraules que no arriba a distingir. Li sembla sentir el seu nom, però sap que és només la imaginació jugant-li una mala passada. Fa anys que la seva ment funciona així: anticipant, inventant, avançant-se sempre al pitjor escenari possible.
Mira el rellotge. Han passat només dos minuts.
Es pregunta per què ha trigat tant. Per què ha necessitat tots aquests anys per arribar fins aquí, per asseure’s en aquest sofà incòmode i esperar que algú li digui que ja pot passar. La resposta li ve de seguida, clara i contundent: perquè tenia por. Por de posar paraules a tot allò que havia estat evitant, por de descobrir que no hi havia cap solució senzilla, por que, un cop obert, ja no pogués tornar a tancar aquell calaix interior on ho havia amagat tot.
Recorda la primera vegada que va sentir que alguna cosa no acabava d’encaixar. Devia tenir dotze o tretze anys. No va ser res espectacular, ni un esdeveniment traumàtic com els que surten a les pel·lícules. Va ser més aviat una sensació persistent, com una pedra a la sabata que no et deixa caminar còmode. Una tristesa sense nom, una inquietud constant. Quan ho va comentar a casa, li van dir que eren coses de l’edat, que ja li passaria.
No li va passar.
Amb els anys, va aprendre a conviure amb aquella ombra. Va estudiar, va treballar, va fer amics, va enamorar-se un parell de vegades. Des de fora, la seva vida semblava normal, fins i tot envejable en alguns moments. Però per dins sempre hi havia una veu que li recordava que alguna cosa no funcionava, que estava vivint a mig gas, com si no acabés de ser del tot present en la seva pròpia vida.
Un cop va pensar a demanar ajuda. Tenia vint-i-cinc anys i acabava de deixar una relació que l’havia deixat més buit que trist. Va buscar psicòlegs a internet, va llegir opinions, va apuntar un parell de telèfons en una llibreta. Però mai va trucar. Sempre hi havia una excusa: massa feina, massa car, no tan greu, ja se li passaria.
I així van anar passant els anys.
Ara en té trenta-vuit. No sap exactament què ha fet que avui, finalment, travessés el carrer i empenyés la porta. Potser ha estat el cansament. Potser aquella sensació recent que el temps se li escolava entre els dits i que, si no feia res, un dia es despertaria amb seixanta anys i la mateixa buidor de sempre. Potser ha estat aquella nit d’insomni, fa una setmana, en què va acabar plorant sense saber ben bé per què.
La porta del despatx s’obre. En surt una dona d’uns cinquanta anys, amb ulleres fines i un somriure suau. Mira una carpeta i després aixeca els ulls.
—Ja pots passar —li diu.
S’aixeca de cop, massa ràpid, i gairebé ensopega amb la taula baixa. Se sent ridícul, però ella no sembla donar-hi importància. Li fa un gest perquè la segueixi.
El despatx és encara més petit que la sala d’espera, però resulta estranyament acollidor. Hi ha una butaca davant d’un escriptori, una altra al costat, una prestatgeria plena de llibres amb lloms de colors apagats. A la paret, un diploma emmarcat. No el llegeix. No vol saber exactament què diu; prefereix confiar.
—Seu on et sentis més còmode —li diu ella.
Tria la butaca davant l’escriptori. Deixa la jaqueta sobre el respatller i torna a posar les mans sobre els genolls. La psicòloga s’asseu davant seu, però no darrere l’escriptori, sinó lleugerament de costat, com si volgués eliminar qualsevol barrera invisible entre tots dos.
—Abans de començar —diu ella—, vull que sàpigues que aquest és un espai segur. No hi ha res que hagis de dir si no vols, ni res que estigui bé o malament. Podem anar al teu ritme.
Assenteix. S’agraeix aquella introducció, però alhora li posa un nus a la gola. Perquè si pot anar al seu ritme, això vol dir que és ell qui ha de començar.
—Què t’ha portat fins aquí? —pregunta ella amb veu calmada.
Obre la boca, però no surt cap so. La tanca. Torna-ho a intentar.
—No ho sé —diu finalment—. O sí… però no sé com explicar-ho.
Ella no el pressiona. Assenteix lleument, com si aquella resposta ja fos suficient per ara.
—Podem començar per on et sigui més fàcil —diu—. No cal que sigui ordenat.
I llavors, sense saber ben bé com, comença a parlar.
Parla de la sensació constant de cansament, encara que dormi. De la dificultat per sentir entusiasme, fins i tot per coses que sap que li agraden. Parla de la por al futur, d’una tristesa que apareix sense avisar, de la sensació de no estar mai del tot bé ni del tot malament. Parla de la culpa per sentir-se així quan, en teoria, no li falta res.
Les paraules surten atropellades, desordenades, però a mesura que avança nota alguna cosa diferent. Com si, en dir-les en veu alta, perdessin una mica del seu pes. La psicòloga escolta sense interrompre’l, de tant en tant fa alguna pregunta suau, repeteix alguna frase perquè ell mateix l’escolti.
Quan s’atura, exhaust, mira el rellotge de la paret. Ha passat gairebé una hora.
—Com et sents ara? —li pregunta ella.
Es pren un moment per pensar-ho.
—Cansat —diu—, però… alleujat, crec.
Ella somriu lleument.
—És bastant habitual —respon—. Avui hem fet un primer pas important.
Quan surt del despatx, el carrer li sembla lleugerament diferent. No millor, no pitjor, però diferent. Com si els colors fossin una mica més vius, o potser és només que ell els mira d’una altra manera.
Els dies següents no són fàcils. Després de la primera sessió, s’adona que ha remogut coses que portaven molt temps quietes. Té malsons, records que tornen, moments d’angoixa inesperada. Durant un instant pensa que potser ha estat un error, que estava millor abans, quan tot estava ben tapat.
Però no deixa d’anar-hi.
Setmana rere setmana, es va acostumant a aquell sofà de la sala d’espera, a la veu tranquil·la de la psicòloga, a l’exercici difícil però necessari de mirar-se per dins. Parlen de la seva infància, de les expectatives familiars, de la por a decebre, de la tendència a posar sempre les necessitats dels altres per davant de les seves. Parlen de relacions passades, de silencis, de coses que mai va dir per por de perdre.
Hi ha sessions en què surt enfonsat, amb la sensació d’haver obert una ferida massa gran. D’altres, en canvi, surt lleuger, amb una claredat nova, com si algunes peces del trencaclosques comencessin a encaixar.
Un dia, després de mesos, se sorprèn rient sol pel carrer, sense motiu aparent. Un altre dia, s’adona que ha dit que no a una petició que no li venia de gust acceptar, i que el món no s’ha enfonsat per això. Són petites coses, gairebé imperceptibles, però per a ell són enormes.
No tot és una línia ascendent. Hi ha recaigudes, dies dolents, moments en què torna a dubtar de tot. Però ara sap posar-hi nom. Sap que el que sent no és una condemna ni una fallada personal, sinó part d’un procés.
Un any després d’aquell primer dia, torna a seure al mateix sofà verd-gris de la sala d’espera. Aquesta vegada, però, no mira el rellotge amb ansietat. Té la jaqueta oberta, les espatlles menys tenses. Observa les mateixes fotografies a la paret i pensa que, d’alguna manera, ell també ha recorregut un camí semblant: llarg, ple de revolts, però amb una direcció clara.
Quan la psicòloga el fa passar, somriu.
—Saps? —li diu mentre s’asseu—. L’altre dia pensava en com estava quan vaig venir per primera vegada.
—Ah sí? —diu ella.
—Sí. I em vaig adonar que, tot i que encara em queden coses per treballar… ja no soc el mateix.
Ella assenteix, amb aquella expressió que combina professionalitat i calidesa.
—Això és molt important —diu—. Reconèixer el camí fet.
En sortir, s’atura un moment davant la porta. Mira el carrer, la gent que passa, les botigues, els cotxes. Respira fons.
Sap que no hi ha finals perfectes ni solucions màgiques. Sap que la vida continuarà tenint dies difícils. Però també sap una altra cosa, potser la més important de totes: que no està sol dins del seu cap, que demanar ajuda no l’ha fet més feble, sinó més conscient.
I mentre comença a caminar, s’adona que, per primera vegada en molt de temps, no té ganes de tornar enrere.
