Fa més de cinc minuts que Marc és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. La seva mà tremola lleugerament mentre observa els petits passerells que es fan un embolic al voltant del menjador de la cafeteria. Els seus amics sempre l’animaven a entrar; deien que l’interior era màgic, ple de coses meravelloses. Però ell pensava que mai podria ser tan especial.

Respira fondo i, amb determinació, comença a caminar cap a la porta. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda, només fugint d’aquell terreny ple de dubtes que tant el preocupaven. Al cap d’uns quants metres de vorera, amb el cor bategant com un tambor i les mans suades, empeny la porta amb por. Ja està. Ha decidit.

Dins de la cafeteria, l’aire és càlid i acollidor. Hi ha llums de colors que brillen a les parets i sobre les taules hi ha llibres escampats, com si cadascuna de les persones que hi havien entrat hagués deixat una mica de la seva pròpia màgia allà dins. Una noia d’uns quinze anys, amb cabells llargs i una samarreta de seqüins brillants, s’acosta a ell amb un somriure ampli.

—Ets nou aquí, oi?

—Sí… no sé ben bé què fer —respon Marc, avergonyit i mirant a terra.

—Jo sóc la Clara. Aquí dins sempre hi ha alguna cosa interessant. Què t’agradaria fer més: llegir, dibuixar o jugar a jocs de taula?

—No ho sé… potser llegir…?

—Perfecte! Vine amb mi. Tenim una secció de misteri que és una passada. A mi m’encanta.

Clara el guia fins a una estanteria plena de llibres de cobertes acolorides. Marc n’observa alguns amb fascinació: títols com El misteri del tresor perdut, La mansió encantada o Els enigmes del bosc profund semblen cridar-lo.

—Sabies que aquests llibres no són només històries? —diu Clara mentre agafa un volum—. Cada llibre és una porta a un món diferent. Mira aquest: L’illa dels secrets perduts. És el meu preferit.

Marc acarona la tapa dura amb curiositat i n’obre les pàgines, olorant aquell aroma de paper que sempre li ha agradat. Clara s’asseu al seu costat.

—Prova de llegir-lo en veu alta. Si vols, podríem fer un club de lectura a l’escola.

—Uf… estic una mica nerviós —confessa ell.

—No pateixis. Aquí tots som amics —diu ella amb un somriure càlid—. De vegades, quan estem nerviosos, les coses acaben sortint encara millor.

Marc respira fondo i inicia la lectura. Al principi, la veu li tremola lleugerament, però a mesura que avança, les paraules comencen a fluir. Els personatges cobren vida entre les seves frases, i la història d’un jove aventurer buscant un tresor amagat en una illa misteriosa el captiva tant que oblida on és.

A poc a poc, més nois i noies s’acosten. S’asseuen al terra, a les cadires buides, o s’ajeuen sobre coixins. L’escolten en silenci, amb ulls oberts i brillants.

Un nen petit alça la mà, incapaç d’esperar.

—Què passa després? Troben el tresor?

Marc somriu per primer cop aquella tarda.

—Encara no… ho estic descobrint.

Els nens riuen i s’acosten més. Clara fa un petit gest perquè continuï. I ell continua, aquesta vegada amb més seguretat, gaudint de cada frase com si fos una peça d’un trencaclosques que encaixa perfectament.

Quan acaba el capítol, tots aplaudeixen. Però no és un aplaudiment tímid ni breu: és sincer, animat, ple d’energia. Marc nota una escalfor agradable dins el pit.

—No sabia que podia fer això —diu, encara sorprès.

—És només el començament —contesta Clara—. Podríem crear un grup de narradors per explicar històries a la cafeteria. Com més siguem, millor.

Els nens s’encenen d’emoció.

—Fem-ho!

—Sí!

—Exploradors de contes! —crida una nena amb ulleres, i tots ho repeteixen.

Marc riu. Per primer cop en molt de temps, no se sent invisible. Se sent part d’alguna cosa.

Aleshores proposa:

—Podríem fer un cartell gran per anunciar-nos.

I immediatament tothom es posa a dibuixar, retallar i pensar idees. La cafeteria s’omple de colors, riures i imaginació.

És llavors quan entra un home gran amb ulls savis i una barba blanca. Porta una bossa plena de llibres antics i un posat d’aventurer cansat.

—Hola, nois. He tornat del meu últim viatge. Algú vol escoltar una història?

Tots deixen el que estan fent i corren a asseure’s davant d’ell. Marc el mira amb curiositat: aquell home sembla sortir d’un conte ell mateix. Quan comença a explicar les seves aventures —dracs, muntanyes impossibles, rius que canten, ciutats amagades—, la cafeteria gairebé desapareix. La seva veu omple l’espai i el transforma en un altre món.

Marc, embadalit, pensa que mai havia estat en un lloc on les històries semblessin tan reals.

Quan el sol comença a pondre’s i arriba l’hora de marxar, s’acomiada de Clara.

—Gràcies per tot. No sabia que podia ser tan divertit.

—T’has de quedar amb nosaltres —li diu ella—. La imaginació no té límits. I crec que tens molt per descobrir.

Marc surt al carrer amb un somriure que no pot contenir. Camina cap a casa amb una sensació nova: la de no sentir-se sol. La de formar part d’un món que fins aquell dia semblava fora del seu abast.

A partir d’aquell instant, sap que cada dia serà una nova aventura.

I encara no sospita fins a quin punt té raó.