FICCIONS
INICI
Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.
CAPÍTOL 1
LA CONDEMNA.
Toni era un noi que sempre havia pensat que les vacances eren una sort, ja que quan era petit s’ho passava molt bé quan quedava amb els seus amics i ho passava bé amb la seva família. Per a ell era un significat com molt positiu i gairebé màgic, i des de ben jove l’havia associat amb moments feliços. Les vacances eres aquell temps de l’any que tothom esperava amb il·lusió, i ell no era una excepció.
Recordava aquells dies amb nostàlgia, ja que en aquella època tot li semblava més senzill. Quan era petit no tenia gaires responsabilitats i els problemes que tenien eren mínims, tot semblava més fàcil i ell no era conscient del valor que tenia aquella etapa fins que va a començar a créixer. A mesura que es feia cada vegada més gran i va començar a treballar, ja no pensava de la mateixa forma, tot i que li costava acceptar-ho.
Ja que tot el món les esperava amb moltes ganes, ho comentaven tota l’estona, com si fos el millor moment de l’any. Però Toni es va adonar que en l'etapa que es trobava, per a ell no era així, ja que era un home bastant centrat en les seves coses i sobretot en el seu treball.
L'últim dia de treball va tancar l’ordinador amb calma, va començar a recollir les seves coses i es va acomiadar dels seus companys, els que parlaven tota l’estona de l’estiu que passaran amb les seves famílies i amics, com ell feia quan era més petit, dels viatges que farien, de platges i de no haver de saber res d’alarmes ni rutines.
Ell per fora mostrava que estava molt content i feliç, com si també anés a tenir un estiu com el dels seus companys, però en realitat per dins sentia una cosa rara, una sensació difícil d’explicar, com si estigués a punt de canviar la seva vida d’alguna manera o com alguna cosa que li canviaria la seva vida, fins i tot li va passar per al cap que es podria perdre a ell mateix, i aquell pensament el va fer sobre pensar més del normal.
L'endemà ell es va aixecar a la mateixa hora de sempre. Sense pensar gaire, es va vestir, es va preparar l’esmorzar i quan ja estava llest, anava a sortir per la porta, però de cop es va adonar que no li tocava sortir, perquè no era dia de treball, ja que havia començat les seves vacances, tot i això, encara no ho tenia gaire assimilat.
Es va quedar assegut en el sofà sense saber ben bé què fer, i no parava de mirar el rellotge, eren les vuit del matí i el dia ja se li estava fent molt llarg, no tenia ni idea del que podia fer, ja que ell estava tot el dia treballant i només estava a casa per acostar-se i poca cosa més.
Va decidir animar-se una mica, encara que no en tingués gaires ganes, es va proposar fer coses per distreure’s, i va decidir intentar llegir una estona, però no aconseguia concentrar-se, ja que el seu cap estava constantment en el treball o fins i tot analitzant el que van dir els seus companys de treball parlant de les grans de vacances que es pagarien.
També es va animar a encendre la televisió, però la va apagar al cap de poc, perquè no li agradava res del que hi feien a la tele, no tenia ni idea de què fer amb tantes hores lliures, i això el començava a posar nerviós. Per primera vegada va pensar que potser no estava fet per no tenir rutines.
Ell el que necessitava era no parar en tot el dia, sentir-se ocupat i útil. Però el que no sabia fer era trobar solucions a aquest problema que tenia, no tenia prou imaginació per aconseguir distreure’s, i aquella sensació de buit començava a pesar-li més del que s’esperava.
