Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Aquest soc jo. Estava assegut al sofà del vestíbul del meu nou institut, amb la motxilla ben plena entre les cames i les mans ben suades, intentant no semblar que estava massa nerviós, tot i que, per dins estava mort de por del que podia arribar a passar. Era el primer dia de classe i també el primer dia del meu nou dia a dia, encara que no ho haguessi triat.



El canvi d’institut havia arribat de cop. El meu pare havia canviat de feina i això ens havia obligat a mudar-nos a una altra ciutat a mig curs. Havia hagut d’abandonar el meu antic institut, els amics de sempre, els professors que ja em coneixien i els carrers on havia crescut i havia viscut tantes històries que mai oblidaré. Tot allò que per a mi era normal havia desaparegut d’un dia per un altre i no havia tingut gairebé temps de despedir-me dels que considerava la meva segona família. Ara començava 4t d’ESO en un lloc on ningú em coneixia, i no sabia si això és bo o dolent.



Mentre esperava, mirava les parets plenes de cartells amb moltíssimes normes i amb cares de gent que no coneixia dient frases sense sentit. Podriem dir que no era massa acollidor. Pensava en el meu antic institut, la meva adaptació de ben segur que hauria estat diferent, com a mínim això pensava, ja que donava un ambient més obert, on la gent intentava acollir-te com si et conegués de tota la vida, en canvi aquí només veig cares de pomes agres i com a un nen petit l’acaben de pegar al mig del passadís i ningú l’ajuda.



Una dona va sortir d’un despatx i va dir el meu nom. Em vaig aixecar ràpidament i la vaig seguir per un passadís ple de classes, que anaven des de 1r fins a 4t d’ESO. M’anava explicant coses sobre l’institut, però el meu cap estava a la lluna de València i només podia pensar en el que m’esperava. El cor m’anava a mil mentre de lluny ja veia la meva nova classe.



Quan vaig entrar, tothom es va girar cap a mi. El professor em va presentar ràpidament davant de tota la classe, tot i que, jo no vaig gosar ni mirar qui eren els meus companys i companyes. També em va dir que m’assegués en un pupitre buit. Vaig caminar fins al meu lloc sentint-me observat, intentant de no caure perquè no calia que el primer dia ja fossi el pallasso de classe.

Va ser en aquell moment quan vaig veure a la que seria una de les persones més influents en els propers dies i qui sap si setmanes. Estava asseguda unes files més endavant, amb els cabells foscos i una expressió bastant tranquil·la. Ella no em va dirigir cap mirada, però alguna cosa en ella em va cridar l’atenció de seguida. Potser va ser el seu somriure o la manera d’escoltar les històries que ens explicava el professor. Entre tantes cares desconegudes, ella va ser la única que em va tranquil·litzar i em va fer pensar que potser aquell canvi no havia estat tant dolent

Durant tot el matí em vaig dedicar a mirar-la de reüll. Em sentia una mica extrany que sense saber res d’ella, ni tan sols el seu nom, em dediquessi a fixar-me en ella, però no ho podia evitar.



Aquell primer dia va pasar sense cap cosa que em crides l’atenció, a part d’ella, però per dins jo em sentia molt cansat. Quan vaig arribar a casa, vaig llençar la motxilla sobre el sofà i em vaig estirar al llit amb els ulls tancats. Pensava en tot el que havia passat, era una sensació molt extranya i que feia molts anys que no sentia, era una barreja de tristessa i de no encaixar.



Tot i així, tenia ganes de tornar al dia següent a l’institut, només per veure-la a ella i qui sap si potser aconseguir parlar amb ella. No em treia del cap el dubte de saber com seria la seva veu o com es deia, vaig arribar a imaginar una vida amb ella per un moment. Aquell pensament em va treure un somriure sense adonar-me’n.



Aquella nit em va costar dormir. Sabia que demà hauria de tornar a aquell institut i que seguramanent tindria els mateixos nervis que que havia tingut aquell matí, però tenia ganes de veure-la, la calma que transmitia em feia sentir una sensació extranya, que mai havia sentit.Qui sap, potser aquell lloc nou no seria només una desgràcia i es convertiria en una nova vida millor que l’anterior.