Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



Em presento, em dic Millie Muñoz Pujol i soc una noia d’origen nigerià, però que em vaig criar a un centre de menors a Manchester, Anglaterra, fins que als 8 anys una parella de turistes espanyols es va enamorar de mi i van decidir d’adoptar-me. La meva vida ha canviat molt durant els anys. Des que tinc memòria fins als 8 anys que al centre de menors jo era molt callada i silenciosa i no volia cridar l’atenció, era una noia molt intel·ligent a qui li encantava llegir. Quan vaig ser adoptada, els meus gustos van canviar dràsticament; em van apuntar a un institut públic i vaig patir assetjament per part dels meus companys, això va provocar una baixada de notes i que comencés a tenir faltes de comportament, fins als 16 anys, que vaig deixar l’institut i com que no em sentia bé vaig tornar al meu lloc d’origen, Manchester.



Vaig agafar un vol cap a Manchester i vaig tornar als meus orígens. Vaig anar al meu centre d’adopció i allí vaig conèixer la Marie Lichtenstein, la qual havia sigut la meva tutora, i li vaig contar la meva situació. Ella em va recomanar de buscar treball aquí i que mentrestant em podia quedar a dormir al seu pis; em va recomanar cuidar un senyor ric molt perfeccionista que es deia Mr. Buckingham. Vaig anar a fer l’ entrevista i allí és on vaig conèixer la Nina, la dona més arrogant que he conegut, la qual em mirava amb un aire de superioritat i em va fer l’entrevista de treball amb molt mal geni i menyspreu.

L’entrevistadora era molt prepotent, tenia un aire molt negatiu i feia una olor molt forta a perfum car.. La seva prepotència em posava molt nerviosa, quan em preguntava sobre els meus punts forts i febles m’intimidava, tant que vaig començar a qüestionar-me si aquell treball valia la pena.



Des del seu sofà de pell color caramel va mirar a l’infinit però sabia que em parlava a mi:

-Ai nena, estàs segura que podràs entrar en aquest treball, es necessita ser molt cauta i perfeccionista… a part que el senyor Buckingham ja ha rebutjat a 82 cuidadores.



- Jo em veig capaç - vaig dir, amb timidesa i buscant que em mirés a mi, però seguia mirant a l’infinit.

-Nena, fes-me cas, que sembles una de les pitjors aspirants, seràs expulsada el primer dia. - La seva seguretat em molestava i em feia creure en mi encara més.

- Bé, sembla que compleixes els requisits del senyor, però ara falta saber si li caus bé. - Quan va dir això vaig assentir amb el cap i vaig engolir saliva amb una mica de por. Quan vaig sortir de l’entrevista, vaig anar al pis de la Marie i li vaig comentar com m’havia anat l’entrevista. La Marie va preparar un te i li vaig explicar com de malament m’havia fet sentir l’entrevistadora. Havia estat un dia esgotador mentalment. Necessitava descansar i vam anar a dormir ben aviat.

L’endemà al matí vaig esmorzar, poc, i em vaig presentar a la mansió de l’home vell. Aquest es va presentar. Al principi el Sr. Buckingham va tenir una mala impressió de mi, ho vaig notar, i devia ser pel meu color de pell, però no obstant em va donar una oportunitat. No cal dir que a la Nina no li va fer gens de gràcia, semblava estar decepcionada, potser fer aquelles entrevistes incòmodes li agradava, hi ha gent per tot en aquest món.

Aquell dia a la protagonista li va tocar dutxar-lo, cosa que no va ser una tasca gens fàcil, ja que la manca de confiança va fer que fos incòmode, més que res perquè es queixava per tot. Després del moment incòmode vam anar a fer un passeig i el senyor Buckingham em va preguntar pels meus orígens i la meva història. Li vaig ser sincera, li vaig explicar el meu passat i li va sobtar que hagués acabat parant allí, a Manchester, si havia viscut a Lleida, Espanya.



El senyor Buckingham va fer una cara de sorpresa, jo no entenia per què, però després va confessar que feia 17 anys va contractar unes noies de companyia perquè anessin a la seva casa i una de les noies, que era nigeriana, es va quedar embarassada. Ell li va pagar 20.000 lliures esterlines perquè desaparegués de la seva vida i avortés.

Es va fer un silenci que va durar una eternitat, mentre el meu cap no parava de donar voltes a si era possible que… potser aquell avort no va arribar mai… potser la meva mare era una d’aquelles noies de… potser el temps quadrava… o no… Podia ser. Podia ser que aquell fetus no hagués sofert un avortament, i que ben al contrari, el tingués just al seu davant.