TRES. DOS. UN. Començava el viatge.

Una força debilitant va estrènyer sobre el cos d’en Daniel, el poder de l’atmosfera reduïda a un impuls sobre els òrgans de l’astronauta.

– Un segon més i moriré. – es va dir en Daniel.



Després d’uns llargs deu minuts (en Daniel diria una eternitat), la Terra es va quedar darrere la nau, Horizon Expedition XII. El pilota va girar el cap per veure les restes del coet, deixalles cremades que es dirigeixen en direcció de la Terra a una velocitat increïble. Si no es cremessin a l’instant, podrien ser una amenaça.

– Com estrelles fugaces…

El moment era encara més fugaç. La Terra que s’allunyava, el coet en parts, el xiuxiueig de les màquines, la incomoditat del vestit espacial i el dolor intern, tot es va acabar en un instant.

– Concentra’t! – una ordre a ell mateix.

En Daniel tenia un treball a fer: navegar l’expedició.



Les primeres dues hores es van acabar en un tancar i obrir d'ulls.

Després de tres hores va començar la gana i la set.

En passar tres hores més, el primer desmanyotat intent a menjar i utilitzar el lavabo.

Sis hores més i van començar a tornar records. De la infància, dels amics, de la seva família… una vida perfecta a Terra, però que, tot i això, va decidir deixar.

– I tot això per què?

No podria respondre ni ell mateix.

Potser era el noi petit dins d’ell, el nen que cridava “Mira’m, mama! Semblo astronauta!” després de posar-se una olla sobre el cap. Mai volia ser pirata o cavaller o estudiant de Hogwarts. En petit Dani sabia que seria astronauta. En el cor ja ho era des del segon que va néixer.

Va tancar els ulls i respirar profund. Ja no hi havia marxa enrere. La nau continuava, i no pararia mai, deixant a en Daniel sotmès al viatge i l’etern cosmos.



Passat el moment de meditació, en Daniel va sentir una veu apagada que va acabar el moment de calma i pau. Amb un sospir l’home es va veure obligat a escoltar.

– Morales aquí, com va el vol? Canvi. – Daniel va reconèixer la veu del seu col·lega, aquell que… no volava amb ell en Morales? Es deu haver equivocat.

– Copiat, Cooper al dispositiu, tot net aquí. Sorprenentment bé. Encara m’estic adaptant, saps com és quan no hi ha ni gravetat ni res, però a part d’això perfecte. Canvi.

– Rebut, doncs no et distrauré més. Recorda que en cas d’emergència sempre pots cridar auxili. No oblidis el protocol, els botons de l’esquerra…

En Daniel va sospirar tan fort que es devia haver sentit des de Terra.

– Protocol, protocol… que pensa que no ho sé tot això?

Sis anys d’universitat i molts més als Corps i tot això perquè algú li continuï donant instruccions. L’home li parlava dels controls, casos d’emergència, estructura del coet… massa informació inútil. Només després d’uns sis minuts la veu va callar.

– Entès? Canvi.

– Perfectament. Canvi i fora.



El viatge continuava i les hores fugien tan ràpidament com un caragol que no s’està ni espavilant. Finalment, en Daniel es va adonar que tenia un ràdio afició, l’únic entreteniment a part dels col·legues, que semblaven massa silenciosos… o potser en Daniel es tornava sord, l’home ja no era molt jove. Quan es va aixecar va sentir que el seu cos no pesava res, òbviament estava acostumat a la gravetat zero, la formació no es fa res, però saber que no era un ambient simulat i que per fi estava fora l’atmosfera era un sentiment inexplicable. Es va deixar flotar com una ploma sobre l’aigua, imperceptible i lleugera, lentament aproximant-se a al HAM. L’astronauta va tocar uns botons i després d’un xiuxiueig d’interferència va sonar la veu angèlica de Frank Sinatra cantant Embraceable You.

– Embrace me, my sweet embraceable you… – en Daniel va començar a cantar amb aquella veu espessa – I’m in love with you, and verily so…

En Daniel estava a punt de plorar, les memòries que venien amb aquesta cançó eren quasi insuportablement dolces. Aquella vegada que va cantar-la per la seva amada Lindsay, molt malament, però va funcionar i la mateixa cançó la van utilitzar per al ball de noces. O el dia quan les seves filles li van dir que “Papa, escoltes música de gent gran”, quan la Brenda tenia només deu anys i la petita Marilyn en tenia sis. En Daniel va somriure, mirant una de les fotos que va portar amb ell, una on estava tota la família. La Lindsay i en Daniel semblaven tan joves, la Brenda semblava un àngel, potser perquè encara era tan petita, i la Marilyn tan petita, ni tan sols uns tres anys… que ràpid que creixen els nens…



Els ulls d’en Daniel, ara humits amb llàgrimes contingudes, van caure sobre un manual titulat Horizon Expedition XII: una guia curta. Va agafar el document i va començar a llegir.

“Horizon Expedition XII és la modernitat, el futur que tots esperàvem tant. La idea del trajecte fora del sistema solar fou idea del famós…”

En Daniel va tancar el llibre. Com amb les instruccions d’en Morales, ja ho sabia tot. Un astronauta no pot no saber a on va la nau, fora del sistema solar. No és tan fascinant com un viatge a Alpha Centauri o altres planetes com Kepler-186f, però per en Daniel era més que una expedició científica. Era el seu somni i la seva vida pels següents mesos.



Cinc hores més i va arribar l’hora de dormir. Una última mirada a la Terra, tan gegant i tan petita al mateix instant, i en Daniel va acabar la seva jornada. Havia de donar els controls a un col·lega i anar a dormir tranquil·lament. Les portes de la cabina es va obrir i en Daniel es va trobar flotant en una àrea més grossa, l’àrea comuna. L’home va tancar i obrir els ulls una altra vegada, i una altra, i una altra, i una més…

– Què dimonis…?

La seva veu va ressonar a les parets de l’habitació buida. L’home va córrer (flotar a una velocitat una mica més ràpida) en direcció dels llits. També estaven buits.

– Com?

En Daniel va sentir un dolor als pulmons. No podia respirar.

Després d’uns segons de pànic inicial l’home es va adonar que el problema de respiració no venia d’una manca d’oxigen, sinó d’una ansietat immensa. Això li va donar una curta calma, almenys no moriria en aquell moment. El sentiment va tornar quan en Daniel va assimilar la seva realitat, la seva vida pels següents… quant de temps ha d’estar qui?

En soledat.



Frenèticament, l’astronauta va tornar a la cabina.

– Morales, Morales… – es va dir, intentant posar-se en contacte amb aquell home – Morales? Soc en Cooper, em pots sentir? Canvi.

El dinàmic va fer un so horrorós, tan penetrant que en Daniel va pensar que li sagnarien les orelles. No va rebre una resposta.

Va mirar pel mirador i va veure sis cossos.

Sis cossos dels seus col·legues.

– MORALES! – va intentar cridar una altra vegada.

Però no va rebre cap resposta.