Un cop asseguda al sofà, no li paren de tremolar les cames; tot i que ho intenta dissimular creuant-les, no se’n surt. Cada minut que passa està més nerviosa: és el primer dia en aquesta consulta. Sempre que fa la seva primera sessió, al cap de tres dies la deriven a una altra. Té la sensació que ningú no sap escoltar-la prou bé ni entendre què li passa.



Al cap d’una estona s’obre una porta i surt una dona. Llegeix el full que porta entre les mans i crida:

—Claudia Valverde, ja pot anar passant.



La noia s’aixeca i agafa la seva bossa. Un cop dins la consulta, ho observa tot. Es mostra curiosa i, per la seva expressió, sembla que està buscant alguna cosa.



—Senyora Isabel·la, podria tancar la porta? Em temo que algú em segueix pels carrers i potser ha gosat entrar a l’establiment.



La Isabel·la posa cara de circumstàncies. La seva pacient anterior també tenia al·lucinacions: creia que la seguien per matar-la. En veure que es tracta del mateix, es relaxa i comença preguntant:

—Senyoreta Valverde, em podria explicar per què és aquí?

Es fa un silenci esperant la resposta de la noia, que sembla realment impassible, com si no tingués intenció de parlar.



—Doctora, primerament m’agradaria que es presentés per saber amb qui estic tractant i a qui explico els meus problemes. Ho entén? — Podria semblar que la Claudia la posa a prova, però una llàgrima que li llisca galta avall li fa entendre que no hi ha burla, només sinceritat. En veure la seva reacció, la doctora s’afanya a respondre tot i ser una pregunta bastant desconcertant.



—Doncs bé, soc la doctora Isabel·la Morell, tinc 57 anys i treballo en psiquiatria des de fa 30. No sé si vol que li expliqui res més, però per al que necessiti aquí em té.



—Bé, la veritat és que esperava que ens parléssim de tu a tu, per no generar malentesos. Per això m’agradaria que ens tutegéssim. A part d’aquest petit parèntesi, em podries explicar què fas quan no estàs aquí? — La doctora sembla una mica desconcentrada. És el primer cop que un pacient li imposa la forma de dirigir-se a ella i també que li fan una pregunta i no a la inversa. Tot i això, no pot permetre’s que la Claudia noti el seu desconcert. Ha de mostrar-se preparada.



—Claudia, em podries explicar què t’ha portat fins aquí?

La noia es queda callada, com si les paraules pesessin.



—Suposo que només volia veure què passava si finalment venia.



La doctora reté una ganyota en sentir la resposta de la pacient, recordant els consells de la seva antiga professora de teatre. Tot i això, li costa mantenir la compostura, i la Claudia somriu en adonar-se’n. Tot i que no ha respost la pregunta, com és habitual, la Isabel·la decideix prosseguir.



A mesura que pensa en la següent pregunta, agafa un altre bolígraf per apuntar, ja que l’anterior s’ha quedat sense tinta.



Mentrestant, la Claudia està estudiant els seus gestos i silencis, la manera com gestiona les respostes incertes que li dona. Quan algú està nerviós, el que acostuma a delatar-ho són les mans: canviar constantment de posició, tremolor, toqueteig nerviós de les joies…

La seva mirada es queda clavada en un moviment, un dit. Hi ha alguna cosa que no encaixa en la forma en què la doctora mou les mans. La Isabel·la arrufa el front i intenta amagar-les posant-les a la seva falda. Després aixeca la vista, respira un instant i li pregunta:

—Què passa?

—Res, només… em sembla que ja havia vist aquest anell abans, però no sé exactament on ni quan.



La doctora obre els ulls com plats, però de seguida rectifica la seva reacció, es mira les mans i sospira. Es retoca l’anell i el col·loca de forma que el safir que s’hi adhereix queda perfectament al mig del dit.



—Veig que ets una persona observadora i crec que això ens pot ajudar. Sabries dir-me com és la persona que dius que et segueix per tot arreu?

—Doncs, la veritat, em costa una mica parlar d’aquest tema. La persona que em segueix em fa sentir vigilada, com si sabés coses que no hauria de saber. Coneixes aquesta sensació, doctora? Li passa sovint? — En acabar la frase, es gira cap a la porta i torna a fixar la mirada en la doctora, inquieta.



—Disculpa el dubte, però… algú podria estar mirant-nos? — abaixant la veu, torna a preguntar: és a dir, saps si hi ha càmeres en aquesta consulta?

—Això és un espai segur, no disposem de càmeres a la consulta. No et preocupis.



Tot i que semblaria que la Claudia queda satisfeta amb la resposta, encara es pot llegir una mica d’incomoditat als seus ulls. Això la porta a dir a la doctora:

—Isabel·la, em costa molt sentir-me segura en un lloc tan petit i tancat. A més, davant d’una total desconeguda que em fa preguntes tan personals… ho pots entendre?

La doctora no respon. Mai cap pacient l’havia tractat tan cruament, però és la realitat: fa tan sols mitja hora que coneix la Claudia i entén que pugui ser invasiu. O potser tot això ja ho havia viscut en algun altre moment. I ara tornen els records…