Passen els minuts i no hi ha cap resposta, s’està començant a preocupar, ella moula cama amb nerviosisme i mira de reüll la porta rosadel davant.De cop escolta la veu d’una senyoradient-li que ja pot passar, però ella es queda aturada, sense poder ni respirar.

La Clàudia obreels ullsper el soroll de l’alarmai s’asseualllit, un altre cop el mateix somni de sempre. Mai acaba arribant a creuar la portarosa, sempre li ha semblat curiós que tingui el mateix somni des de fa ja mesos, però ho ha intentat ignorar.

Sospiracansada i mira l’hora del rellotge de la tauleta de nit.Ella s’aixeca i es comença a vestir per anar al institut.

Al baixar les escales de casa seva, passa per la cuina i s’agafa unes galetes delarmari al costat de la nevera i surt de casaamb una jaqueta primaper anar a agafar elbus.La Clàudia pujai seu al mateix lloc de sempre, al costat de la finestra de lapart esquerraies posa els auricularspensant, ‘’què és aquella porta rosa?’’.

Al cap d’uns minuts el bus s’atura davantde la porta del institut, al baixar es troba amb la Laia, la seva amiga des delainfància.Una nenacom la Clàudia,d’uns quinze anys,amb el cabell llis i d’un to més fosc que el de la Clàudia.

—Bon dia Clàudia, estàs bé?— li diu mentre es posa bé la motxilla a l’esquena.

—Més o menys, he dormit fatal

—Un altre copaquell somni?

—Si... — sospira cansada— No acabo de saber que significa tot això.

—Potser es el teu subconscient que et vol dir alguna cosa — diu la Laia mentre entren les dues cap al institut.

—Ja, però...perquè?Que té a veure això amb la meva vida?— respon la Clàudia, es nota que està molt confosa.

La Laia es queda observant-la sense trobar una resposta a les seves preguntes, en el fons ella la vol ajudarperòtampocsap com.

Al entrarcap a classe,tot era normal. El professor deixantels seus llibres al escriptori, un grup de nois parlantassegutsa sobre de les taules, tres nenes rientiuns quants asseguts a les cadiresapunt per començar.La Clàudia no es podia concentrar, i així van passar lessishores de classe.Va estar tot el dia intentantparlar sobre el tema amb la Laia peròno va trobar més oportunitats.

Va estar tota la setmana així, volent dir totes les confusions que té, tothom que li explicava no s’ho creia i es pensaven que era només una tonteriaque ja passaria.

Divendres, quan va arribar a casadesprés del institut,es trobava igual de perdudaja queno tenia ni idea del que estava passant. Tenia el pensament de dir-li tot a la seva mare peròera incapaç i sabia perfectamentque no l’entendria, però volia trobar una solució.

Va dinar una mica i de seguida es va tancar a la seva habitació,la seva mare no va tardar en venir.

—Tot bé, Clàudia? —s’asseu a la punta del llit, al seu costat,posant-li la mà a l'esquena acariciant-la— Aquets dies té notat una mica preocupada, passa alguna cosa?

—Està tot bé, només estic una mica aclaparadaper elsexàmens. — Va mentir,òbviament,no voli dir-li resde moment.

—Bé, doncs no et molesto més — s’aixeca del lloc i va fins la porta per sortir — Qualsevol cosa diguem.

—Si mama — crida una mica ja que ella ja estava baixant les escales.

De seguidaes va posar a investigar per internet, no va trobar gaire cosa però siun llibre relacionat amb malsons, ‘’l’enigma de dormir’’. Il·lusionada vatrucar a la Laia,la Clàudiali deia que no trobaria el llibre tan fàcilmenti que segurament el trobaria a la antiga biblioteca del poble.

—Tu creus, Clàudia? — va dir la Laia no gaire convençuda. —No em fa gaire bona espina tot això.

—Clar que si!, ja veuràs que segurament trobo una solució,necessitosaber que passa.

—Està bé, ja m’explicaràs si t’acabes embruixant per alguna poció. —va dir de broma abans de penjar.

L’endemà, es va llevar per el soroll de l’alarma a les 9:00, volia ser la primera en entrar a la biblioteca. Vaesmorzar ràpid i va sortir directament per la porta amb una bossa detela, on dinsduiaun llibreta amb un bolígraf,i els auriculars posats, noteniagaire trajecte, ambuns 12 minuts ja era allà.

Al arribarva veure el edifici, era antic, de pedra mig bruta per la pluja i la humitat de la nit, i amb unes portes grans de fusta.Nerviosa va obrir la porta, a la dreta de l’entrada ja podia veure la recepció onestava la bibliotecària, una dona gran amb unes ulleres rectangulars mig caigudesi duia posat un jersei gruixut de punt.

La Clàudia va notar que ja l’havia visti va alçar la mirada a ella.

—Bon dia.

—Bon dia, et puc ajudar?

—Busco un llibresobre...malsonsi somnis...

—Si...mira, passa cap al fons, prestatgeria número tres. Allà trobaràs el que busques.

Va caminar entre els passadissos, l’ambient era silenciós, les estanteries i elsllibres estaven plens de pols i alguns mig trencats.Hi havien mínim uns 350llibressobre el tema, ella volia trobar ‘’l’enigma dedormir’’. Va trobar diversos de semblants però cap parlava realment del que ella sentia. De cop va sentir una veu familiar aprop seu, es va girariva poder veure alNil, bé amb dos amics més però els seus ulls només van poder veure al Nil.Un noi dos anys més gran que ella, altamb el cabell mig arrissat,a la carase li notaven unes petites pigues a prop del nas. A ella liagradava des de fa jados mesos però mai s’havia atrevit a dir-li res, en canvi,al Nilli agradavala Clàudia des de principis de curs,i diverses vegades ha intentat tenir alguna interacció amb ella peròsense gaire resultat.

—Clàudia? — va dir el Nil amb to tímid —t’he vist de lluny i només volia saludar-te.

Clàudia va notar com el cor cada cop bategava més ràpid.

—hola Nil, que fas aquí? —va respondre el més normal possible.

—Res...hem vingut a estudiar un projecte—va dir ell, mirant ràpidament els seus amics per indicar-los que marxessin. Ells van intuir de seguida què volia dir en Nil i se’n van anar a estudiar a una altra taula. —I tu? Que fas aquí?—va dir amb to càlid.

—Res... volia buscar uns llibres, però no hi ha manera.

—Si vols,et puc ajudar.

—No, no, tranquil, els teus amics t’esperen… —va dir ella. En realitat sí que volia que l’ajudés, però no volia que pensés que estava boja si li explicavaaixò dels somnis.

El Nil va arrugar lleugerament el nas, com si no li hagés agradat la resposta.

—Bé... es diu... l’enigma dels somnis...—va dir tímida.

—Doncs a buscar — va dir amb un to emocionat.

Es van posar a buscar per la biblioteca durant una bona estona fins que la Clàudia va veure uns llibres que li van cridar l’atenció.Va agafarquatrellibres diferents, el curiós el curiós és que tots portaven algun to rosa a la portada però ella no se’n va adonar, vaasseure a la taula més propera de on estava i va treure la seva llibreta.

—Eren aquets els que buscaves? — el Nil semblava bastant interessat per el tema.

—Sísí, moltes gràcies Nil —la Clàudia li va somriure dolçament i el Nil es va quedar uns segons observant-la, fins que es va acomiadar per anar a la taula amb els seus amics.

Va començar a apuntar el nom dels llibres i fer uns petits resums de coses interesant que havia llegit.

Va agafar elquartllibre,que havia deixat per el final, i va començar a follejar-lo.Haviatrobatdiferents dibuixos, paraules soles que estaven entre les pàgines i taques roses per la vora del llibre.

De cop va sentir una veu darrere seu,amb un to inquietant.Era la dona de la recepció.

—Aquest llibre es molt important, jo de tu em fixaria més amb lespàgines del final.

La Clàudia va alçar la miradai als pocs segons la dona ja estava caminant en direccióal taulell de recepció.Es sentia una mica malament per no poder-se acomiadat del Nil, per els nervis.

Va sentir un una sensació estranya al seu voltantquan la dona se’n va anar. Confosa va mirar les pàgines del final, tenien unes indicacionsenumerades. La Clàudia va investigar més juntament amb els altres quatre llibres i va trobar una conclusió: havia deagafar idees i pàgines dels llibres anteriors.

Ja se li feia tard,la seva mare li estava enviant missatges de que el dinarja estava apunt,ique no tardésen venir.Va ordenar les seves coses juntament amb els cinc llibres i se’n va anara recepció.

—Alguna cosa més? — Va preguntar la dona de recepció després que la Clàudia li posés els llibres damunt del taulell.

—No, ja estaria.

—Molt bé, té aquítens el tiquet.

Al arribar a casa va deixar la seva bossa penjada a la barana de l’escala. La seva mare va notar de seguida que estava preocupada, no va dir res. El seu germàgran,en canvi, que va arribar tot suat per el entrenament extra que havia fet avui, no va notar resde diferent de la seva germana.

— Que tal l'entrenament, Alex? —deiala marementre acabava de col·locar plats damunt de la taula delmenjador.

—Bé,com sempre però avui ha sigut dels més intensos. —S’agafa unes xancles ise’n va directament a la dutxa. —Espereu-me per dinar!

—Dutxa’t ràpid.I tu Clàudia? Al final nom’has dit res del quehavies defer a la biblioteca.

—No res, només volia avançar deures— va contestar intentant evitar la pregunta —per cert, i el papa?

—Està a casa la iaia, ahir al vespre el va trucar perquèli ajudésaarreglar i pintar una porta, crec que de color rosa...ni ideade perquè.

La Clàudia va quedar paralitzada durant uns segons.

—Una porta...rosa?

—Si —va contestar la seva mare sense importància —Suposo que vol canviar la decoració, ja saps comés la teva àvia sempre troba algunacosa per fer.

Però la Clàudia ja no escoltava, estava envoltada per els seus pensaments.Al principi estava molt més preocupada peròuna part també li deia quenomés és coincidència.

Uns pocs minuts després l’Alex ja va sortir del lavabo, ja van començar a dinar. La Clàudia notava un tensió estranya a la taula, només ella.

Al acabar de dinar va anar directament a la seva habitació a investigar més sobre els llibres però no parava de pensar en la porta rosa de casala seva àvia, al final va decidir trucar-la.

—Hola Clàudia bonica —deia la seva àvia amb una dolça veu.

—Hola iaia, està el papa amb tu?

—Si, ha vinguta arreglar-me la porta de l’habitació.

—Puc venir? Necessito...necessito parlar amb tu.

—És clar reina, vine quan vulguis. —va respondre l’àvia amb un to tranquil·litzador.

Va penjar, de seguida es va preparar, va posar elsquatrellibres dins de la bossai una llibreta.