S’asseu al sofà, té les mans suades i el cor no para de bategar massa ràpid, com si fins i tot ell volgués sortir corrent.

Està nerviosa. Massa nerviosa.





No és el primer cop que ve aquest lloc, però sí que espera que sigui el primer cop en el qual no surt corrents després que li diguin que ja pot passar.

La Maia té nom d’estrella, d’una estrella que mai deixa de brillar. En certa manera ella sempre havia estat així, mai es deixava intimidar per res ni ningú, sabia perfectament el que volia i que fer per arribar a aconseguir-lo. Però ara mateix, entre aquestes quatre parets blanques, l’únic que sap és que lentament s’està apagant, com si algú hagués decidit que a ella no li toca brillar més.





La noia tanca els ulls lentament, intentant visualitzar com va començar tot això. Tot i que ja fa sis mesos la Maia encara se'n recorda a la perfecció del dia en què es va assabentar que la seva germana bessona tenia càncer.

Aquell dia, sense dubte, va ser el pitjor dia de la seva vida, no sap molt bé com explicar el que va sentir, però va ser com si el món sencer s'aturés. La Nova no és només la seva germana, és la seva millor amiga, la seva altra meitat, l’amor de la seva vida, el sol fet d’imaginar que podria faltar algun dia, la destrossava.

Durant aquells últims mesos la Maia no havia fet altra cosa que resar perquè la Nova millores i que pogués guanyar al càncer, però la vida no acaba de ser del tot justa per a tots i per cada dia que passava el destí de la seva germana era cada cop més clar.





No hi ha esperança per ella.





La Nova s’està morint.





Potser per aquesta mateixa raó, avui la Maia ha decidit sortir de casa i anar a l'hospital. Perquè tot i que li fa por veure a la seva bessona a punt de morir, més por li fa saber que ho pot fer i que ella, per covard, no la torni a veure mai.





La Maia torna a obrir els ulls, l’hospital està completament en silenci, l’únic que s’escolten són les veus llunyanes provinents de les habitacions. Treu el cap i mira el passadís que té just davant i de seguida es troba amb una porta amb el número sis, darrere d’aquesta es troba la cambra de la seva germana.

La Nova hi és allà, els pares també hi són i ella té l’impuls de començar a córrer fins a ella i cridar. Voldria cridar que no es pot morir, que no li pot fer això, que no la pot deixar sola.

Però la seva por li impedeix fer-ho.





De cop i volta el seu mòbil comença a ressonar dins de la butxaca dels seus pantalons, com sempre, just en el moment més inoportú.

Una música terrible que li va posar la Nova comença a sonar, ella ràpidament agafa la trucada, no es molesta en mirar qui li truca, una cosa que de la qual s’acaba penedint quan escolta qui la saluda a l'altre costat de la línia.



-Hola, pastanaga!-la veu del Nil sona al seu telèfon i ella no pot evitar maleir una mica perquè el Nil és justament l'última persona del món amb la qual li vol parlar ara mateix. Aquest nen és amic de la Nova, i es pensa que per ser amic d’una germana significa que també li cau bé a l’altre. I això és mentida, perquè a la Maia li cau malament des del dia que el Nil li va dir pastanaga en referència als seus cabells llisos de color taronja.





-¿Què vols?-pregunta ella, sap perfectament que si el Nil la truca no és precisament per una cosa bona.





-La vull veure-contesta i no fa falta mencionar a la Nova perquè els dos sapiguem de qui parlen.





Es queda callada durant un segon, és completament conscient del qual la Nova significa pel Nil i li sap greu no poder fer res al respecte, però no està en les seves mans qui pot veure a la seva germana i qui no.





-I que vols que faci jo?-pregunta una mica cansada de la situació, sempre és el mateix, no és el primer cop que la Maia ha de dir al Nil que ella no pot fer res-. Ja t’ho he explicat, has de parlar amb els meus pares.



El Nil contesta alguna cosa, però la Maia no és capaç d’escoltar-ho, ja que en aquell moment una infermera li diu que ja pot passar a visitar a la seva bessona, ràpidament penja la trucada i torna a guardar el mòbil dins de la butxaca.





Abans d’anar cap a l'habitació es queda un moment asseguda a la butaca, el cos se li ha paralitzat completament, està tan nerviosa que no pot moure ni un sol múscul. Vol veure a la seva germana, però li fa por haver d’afrontar-se a la crua realitat que li espera a dins. Finalment, sospira i s’aixeca, li tremola tot el cos mentre camina pel passadís, el qual per acada passa que fa, es fa més i més llarg.

Quan arriba a la porta número sis, es queda davant d’ella durant una bona estona, sense tenir molt clar si entrar o no. Respira unes quantes vegades, intentant tranquil·litzar els seus nervis, finalment, amb tot el cos tremolant, decideix entrar.

Quan entra, la Maia fa contacte visual amb els pares i després es troba amb uns ulls verdosos, uns ulls verdosos que feia molt que no veia.



Els ulls de la Nova.





Durant un segon que li sembla etern la Maia l'observa de cap a peus, la seva germana és asseguda al llit, du una bata d’hospital, de color blanc, està una mica més grassa que l’última vegada que la va veure, arriba a la conclusió que és un símptoma de la quimioteràpia.

La Nova també està una mica més pàl·lida, les seves pigues que tenia per tota la cara són quasi invisibles, té unes ulleres enormes, sembla que no hagi dormit bé en setmanes i probablement no ho ha fet. Però el que més li xoca de la nova aparença de la seva germana, és la falta d’aquells rínxols pèl-rojos que la caracteritzaven tant.

No té cabells, tampoc celles, està completament calba. La Maia sàvia el que es trobaria quan arribes a l’hospital, sàvia que es trobaria amb una germana malalta, però no s'esperava que s'hagués convertit en un cadàver vivent.





De cop i volta els ulls se li omplen de llàgrimes, vol plorar, anar-se'n corrents i no tornar, no vol veure a la seva germana així, però decideix intentar ser força i aguantar. Aguantar per ella mateixa. Per la mare. Pel Pare. Per la Nova.

Els pares no diuen res, només és mirant i comencen a caminar cap a la porta, la mare s'apropa a la Maia i li fa un petó al cap.





-Us deixem sols una estona-explica i seguidament marxen, tancant la porta darrere seu.





Es queden completament callades, la Maia mira a tots llocs de l’habitació per intentar evitar la mirada de la Nova. La seva germana mira fixament, amb aquell somriu-re sincer i ple de paciència que mai se li esborra, ni tan sols quan s’està a punt de morir.





-Maia- la crida, ella no respon, però la mira, esperant que tornés a parlar-. Hola.





-Hola.





-T’he trobat a faltar.







La Maia no ho pot evitar, comença a plorar tot el que no havia plorat durant mesos, tot el que s’havia guardat a dins, sense parlar-ho amb ningú, no pot impedir-ho i comença a córrer ràpidament cap a la seva germana. Estan una bona estona abraçades, havia enyorat massa la calor de la Nova, el sentiment de tenir-la al costat, l’havia trobat massa a faltar, no es veu capaç de tornar a estar sense ella.





-Com estàs?-pregunta quan per fi és separant.





-He estat millor-contesta la Nova encongint-se de braços.





La Maia li somriu amb un riure cansat, després mira cap a terra i comença a parlar:





-Perdona per no haver vingut a veure't durant aquests mesos -es disculpa avergonyida, ara que ho pensa hauria d’haver anat a visitar-la fa molt de temps, se sent bastant idiota per no haver-ho fet fins ara.



-No passa res-diu-. Això és complicat per a tots, l’important és que ara ets aquí amb mi. Ara estem juntes, això és el que importa.





La pèl-roja la mira, ja s’ha eixaguat totes les llàgrimes, però té la sensació que en qualsevol moment tornarà a plorar. I no vol fer-ho, perquè sap que si ho fa, totes dues acabaran plorant.





-Et puc fer una pregunta? Però m’has de respondre sincerament.





La Nova no diu res, però assenteix amb el cap. La seva germana agafa molt d’aire i sense pensar-ho molt diu:





-Creus que et moriràs?





-Sí.





I li donen ganes de cridar-li. Com pot ser que algú que estima tant la vida com la Nova pugui dir que no es veu esperança? Com pot ser tan egoista? Egoisme no és exactament la paraula, però la Maia la sent així. Si sembla una completa traïció que la Nova, que sempre havia estat la primera a riure, la primera a parlar, la que mai es rendia hagués decidit rendir-se abans d’hora. A la noia li sembla com si aquell “Sí” li cremés la boca, mentre mira a la seva germana no té la sensació de veure a la Nova, sinó a una impostora que s’ha rendit.





-¿Com és possible que diguis això?-exclama la Maia, trencant el silenci que s’ha format entre les dues-Tu, la noia més plena de vida que he conegut mai. Com em pots dir que et veus morta?-sent com les llàgrimes comencen a caure-li per les galtes.





La Nova intenta agafar-li la mà, però ella de seguida s’aparta, en aquest moment està massa enfadada per a tocar-la.





-Maia, mira'm-. Li diu, és el primer cop en tota la tarda que no somriu-. De debò em veus esperança?





Ella fa cas i la torna a observar, la Nova té tota la raó. No sortirà d’aquesta, no vol acceptar-ho, però és la veritat.





-No és just-xiuxiueja la Maia, amb la veu trencada i les galtes plenes de llàgrimes-. Acceptar que ja no hi ha esperança és com obrir-te una porta perquè te'n vagis.





Després de dir aquelles paraules, la Maia se sent completament buida, com si just en aquell moment s'hagués adonat que la mort no és una possibilitat, sinó una realitat.

La seva germana no diu absolutament res, només es dedica a mirar a la Maia plorar, intentant contenir les seves pròpies llàgrimes. Li sembla surrealista el que està passant, la que hauria d'estar plorant és ella, no la Maia, ja que en teoria la que s’està morint és ella, però en el fons l'entén, la Nova tampoc podria viure ni un sol dia de la seva vida sense la Maia.

Finalment, amb un esforç evident, la Nova mou la mà fins al braç de la seva bessona.





-No és obrir una porta perquè me'n vagi, només és ser conscient que segurament no sortiré d’aquest hospital, no estigués trista per mi, encara estic aquí. I si algun dia no estic, em trobaràs a les estrelles.