Algú com jo, en aquesta casa blanca i daurada… En què pensava aquesta dona quan em va concedir aquesta entrevista? Segur que hi ha dotzenes de persones que volen aquesta feina, sobretot tenint en compte el que paga.



-I, doncs?- diu impacient la dona.



-Eh…- empasso saliva. - Vaig graduar-me de l’institut fa dos anys amb matrícula d’honor. Soc una persona compromesa i treballadora i crec que…

-Avorrit.- interromp Nina Winchester.- Uhg, aquestes preguntes mai funcionen… Totes sou iguals, saps?

-Què?

-”Soc treballadora i dedicada, vaig treure aquesta nota o aquesta altra.”- diu en veu burleta- Ningú és original! Us convido a casa meva, us deixo seure a cadires que valen més que els vostres tristos pisos de ciutat i tot el que feu és repetir les mateixes tres frases. Sempre el mateix discurset de merda. L’única diferència que tens tu és que ni tan sols estàs graduada d’una universitat! Per què et creus que tan sols estàs davant meu? Totes les que han vingut darrere teu eren iguals. Pensava que tu series diferent, però ja veus…

No sé què dir, tot el que puc presentar és una cara de ximple. Nina Winchester sospira i encén un cigar.

-És igual…- mira al sostre i es passa una mà per la cara que comença a ensenyar algunes arrugues i pregunta en veu apagada- Per què vols aquesta feina, Millie?

Encara estic sobresaltada de la reacció d’abans, però penso que he de respondre ja. De fet, li donaré el que vol: originalitat.



-Necessito els diners.

La senyora Winchester obre els ulls sorpresa. No li dono temps de replicar.



-Francament, no conec res de les teves marques i negocis. Suposo que això volen totes les altres persones que has entrevistat. L’oportunitat de veure’t regularment, d’aprendre els teus secrets de l’èxit, el teu estil de vida, fins i tot descobrir si amagues un secret fosc, m’equivoco? Tothom vol saber qui és realment Nina Winchester? Jo no, simplement necessito diners per pagar la universitat a la qual vull anar, així de fàcil.



Nina Winchester es queda quieta uns segons fins que se li comença a dibuixar un somriure a la seva cara. Es porta el cigar a la boca i deixa anar un anell de fum. La sala queda en silenci uns moments. Em preparo per al pitjor. Finalment, la senyora Winchester s’aixeca i marxa de la sala per una porta lateral, encara fumant. Perplexa, contemplo la gran sala. El sofà caramel on s’asseia Nina Winchester, els quadres de les parets, la taula baixeta que tinc davant, la llum d’aranya daurada a sobre meu. Tot és blanc o daurat, excepte el sofà. Per què m’ha deixat sola? Em passa pel cap pispar alguna cosa de la tauleta, en honor a tothom que ha rebutjat abans. Hi ha un cendrer (per descomptat daurat), que podria pagar-me ell solet la universitat. De cop, la senyora Winchester reapareix de darrere la porta per la qual havia sortit, amb uns papers grapats a les mans. Els llença sobre la taula i s’asseu al sofà.



-M’agrades.



Miro els papers que acaba de deixar caure sobre la taula. És un contracte.



-Comences demà- diu, alhora que apaga el cigar en el cendrer daurat i el deixa caure a la taula.- T’estalvio llegir les catorze pàgines. Treballaràs de dilluns a dissabte, de vuit a sis. En qualsevol altra hora o un diumenge, no ets benvinguda en aquesta casa i seràs tractada com una intrusa. Sigues puntual per arribar i per marxar. Durant la teva jornada organitzaràs la meva agenda, el meu despatx i la meva paperassa. Creu-me, no et faltarà feina… No m’agraden les preguntes, per tant, si vols durar aquí, el que dic és llei. Et vull algun lloc, hi ets, no t’hi vull, no hi ets. Com dius tu, així de fàcil.

Faig que sí amb el cap com una babaua.



-No hi ha res que no t’hagi explicat - diu, assenyalant el contracte.- però si vols, tens…-es mira el rellotge. Recobert de pedres precioses blaves i vermelles- Onze minuts per llegir-lo sencer, firmar-lo i marxar. Has entrat, per tant, saps sortir. Deixa’l sobre la taula quan estiguis. Enviaré a algú a recollir-lo. Té, un bolígraf.



Nina Winchester s’aixeca finalment del sofà caramel i jo m’aixeco de la famosa cadira que val més que el meu apartament per donar-li la mà. Em mira com si li estigués vomitant als peus. Fa que no amb el cap i retiro la meva mà. Camina fins a una porta, diferent de la d’abans i s’atura just al davant. Es gira per mirar-me una última vegada.



-M’has caigut bé. No ho espatllis.



Somriu i surt de la sala. Em quedo muda i paralitzada. M’acaba de contractar? Pensava que sortiria d’aquesta casa escortada per dos guàrdies de seguretat. Miro de nou el contracte que tinc entre les mans i reviso el salari. Nina, si em pagues això, no preguntaré res. De totes maneres, reviso el contracte i, després de només nou minuts, el firmo i el deixo sobre la taula.



L'endemà vaig arribar puntual a la casa. La casa estava lluny del poble. Vaig anar-hi amb cotxe, encara que fos més vell que el meu avi perquè no volia arribar tota suada el meu primer dia i menys amb la Sra. Winchester de cap. A les vuit en punt vaig tocar el timbre i em va obrir una donzella. Em va portar fins a la sala del sofà caramel i em va dir que m’esperés, que la senyora baixaria en qualsevol moment. Quan la donzella va marxar es va obrir la segona porta de la sala i hi va aparèixer la senyora Winchester. Anava vestida amb roba d’esport cara i duia una cantimplora transparent amb un batut verd a les mans. A continuació, em va dir:

- Hola, Millie, preparada per a començar el dia? Et sembla bé oi, que et digui Millie?-

Jo li vaig respondre:

-Bon dia, senyora Winchester i tant que estic preparada! I em sembla perfecte, és clar!-

-Primera correcció del dia, no em tornis a dir mai senyora Winchester, per a tu soc la Nina. A partir d’ara ets la meva assistenta, passarem la majoria dels dies juntes, i per tant espero que siguis com una amiga per a mi, però és clar que hauràs de seguir les meves normes i indicacions.

- Perfecte, Nina- Vaig respondre-li.



-Molt bé! Doncs per a començar t'explicaré el teu horari de la setmana i t’ensenyaré la casa. Després ja ens posarem amb la primera tasca del dia.

Vam començar a caminar per uns passadissos molt llargs fins que vam entrar a la primera porta.

-Això és el menjador principal on celebrem els sopars importants, els actes de la meva empresa o bé actes benèfics.- Va tancar la porta i vam continuar caminant pel passadís. Aquell menjador era més gran que el meu apartament sencer i no cal dir-ho, era tot daurat i blanc. Al mig de la sala hi havia la taula més gran que havia vist mai i al voltant unes cadires com en la que vaig seure el dia anterior. La següent porta que hi havia al passadís era la cuina.

-Aquesta és la cuina, aquí és on dinaràs tu, juntament amb la resta del servei. Aquest és el Pascal, el nostre cuiner de confiança i aquesta és l’Aubrey la meva donzella personal. Per la casa aniràs veient la resta del servei. Al final de la cuina hi havia i una gran finestra que donava accés al jardí, era el jardí més gran i ben cuidat que hi havia en tot el poble. Hi havia uns nois treballant.



-Això és el jardí.- va dir tot obrint la porta que hi donava accés. Hi pots accedir per aquí o bé per al menjador que has vist abans. Els dimarts i els dijous hi veuràs el Jonathan i els seus homes que el cuiden i el reguen.- Estava mirant el jardí quan va aparèixer un noi jove, de la meva edat més o menys. Tenia un cos musculat i era bastant alt. La seva pell era morena i tenia els cabells negres. Quan va aixecar el cap em va mirar. Tenia uns ulls grans i verds que brillaven a la llum del sol. Vaig pensar que era guapo, però que si l’hagués vist pel poble ho recordaria.



-Aquí celebrem alguns actes a l’estiu i a la següent canonada del jardí hi ha una piscina climatitzada i unes escales que donen accés a la platja on acostumo a anar a córrer els matins de set a vuit. Si t’agrada córrer pots venir amb mi i si no ens trobem com avui a casa a les vuit. Anem al pis de dalt.-La vaig seguir per unes escales i vam arribar a un altre passadís, aquest tenia cinc portes.

-Aquesta porta et porta al despatx del meu marit, aquí no hi has d’entrar mai tret que jo et digui el contrari. A la següent porta a la dreta hi ha unes escales que porten a les golfes de la casa. Jo no hi entraria, està ple de pols. La porta de l’esquerra porta al bany principal i a baix n’hi ha un de convidats. Al pis de baix de tot no t’hi he portat, però hi ha el rebost, el celler, el bany del servei i l’habitació de l’Aubrey que treballa aquí a temps complet. La penúltima porta condueix al meu despatx que també faig servir com a sala de ioga quan fa mal temps si no ho acostumo a fer-ne al jardí. Aquí hi passaràs bastant de temps. Per últim, tenim la meva habitació.



La seva habitació era l’única de la casa que no era només blanca i daurada. Era de tons roses i es barrejaven amb blanc i algunes parts turquesa i daurat. A dins de l’habitació hi havia un llit immens amb mil coixins a sobre. Un vestidor gegant amb espai per a seure a dins. Un joier i prestatges plens i plens de roba, bosses i sabates. A continuació del vestidor hi havia l’última sala de la casa.- El vestidor, i el meu bany personal. Bé doncs ara que hem acabat la visita, t’anem a buscar roba nova que has d’estar al meu nivell.- Va dir rient. Es va dirigir a un dels milers de prestatges i va començar a agafar roba, faldilles, americanes, pantalons, texans, vestits, bruses, sabates… Ho va deixar tot al banc central i em va dir: -Tot això ja m’ho he posat tres cops, em sembla que tenim la mateixa talla i suposo que també el mateix peu. 38?- Em va preguntar.- Sí, però Senyora Winche..., vull dir Nina, no ho puc acceptar tot això…- Li vaig respondre.

- Oi tant que pots, t’ho dic jo. Bé doncs tria el que et posaràs avui mentre em dutxo et canvies i després li diré a l’Aubrey que t’ho faci portar tot a casa teva. Li diré també que ho acompanyi d’alguna joia que veig que et cal una mica de… renovació.- Ella es va dirigir a la dutxa i jo em vaig posar uns texans blaus clarets que eren de tir alt, una mica acampanats i deixaven els turmells al descobert. Vaig agafar unes bambes blanques i me les vaig posar. Em vaig posar una brusa blanca i una americana informal amb el toc d’un cinturó negre amb la sivella daurada. Vaig pensar que amb el look quedava millor un recollit, em vaig fer un monyo informal, però elegant amb una de les pinces que sempre porto a la bossa.



Quan ja estava, ella va sortir del bany amb la tovallola em va mirar de dalt a baix i em va dir:

-Veig que tens un bon gust per la moda, m’agrada, vas cada cop millor.



Jo li vaig agrair el comentari i em dirigia a marxar cap a la porta per deixar-li privacitat, però em va parar i em va dir que em quedés que l’ajudaria a triar el seu modelet.

Mentre es mirava la roba que tenia, em va dir l’última norma del dia.

-Ah, per cert, en el tema amorós, m’agradaria que em comentessis primer els teus xicots o com els hi vulguis dir. Com a bona amiga et donaré la meva opinió. És una cosa que sempre m’ha agradat fer amb les meves amigues, però si et molesta només ho has de dir.-

Vaig pensar que encara havia de néixer la persona que li diria que no a alguna cosa a la Nina Winchester.



Es va posar uns pantalons de vestir liles amb una samarreta blanca amb lletres negres i lligades i ho va combinar amb una jaqueta texana negra. Es va posar unes sabates de taló i va agafar una de les mil bosses que tenia.

-D’acord, ara que ja estem equipades hem d’anar a fer el primer encàrrec del dia. Hem d’anar a floristeria del poble a buscar les flors perfectes per l’acte benèfic del cap de setmana. Saps conduir. Oi?

-Sí- li vaig respondre

-Doncs som-hi!