Es queda mirant la paret grisa que té al davant. Sembla que li cridi l’atenció, però ni tan sols n’ha percebut la textura. La seva ment balla entre pensaments d’una manera tan caòtica que ja no sap si és present o si s’ha perdut entre els records.

Quan menys s’ho espera, la veu apropar-se. És rossa, amb els ulls blaus i una llum als llavis prou familiar, una que ja comença a conèixer.

–Bon dia, senyoreta –diu la dona rossa mentre li allarga la mà, oferint-li un somriure prou temptador.

Ella s’aixeca i li dona la mà. S’uneixen. S'estrenyen. I es deixen anar.

La dona s’anomena Aina, però l’Ona només és capaç de recordar el seu propi nom. Potser ja s’ha oblidat fins i tot d’això.

No s’atreveix a parlar, així que no li diu res.

L’Aina l’acompanya pel passadís fins a la sala de sempre, aquella on ha memoritzat cadascuna de les rajoles del terra.

Es deixa caure a la cadira dels coixins blaus, la seva. L’altra, amb coixins vermells, sempre ha estat de l’Aina.

Quan la terapeuta tanca la porta, la mira directament. La veu perduda, com si no sabés on és, tot i que ja porten més de deu sessions. Sap de memòria el recorregut dels seus ulls: entra sense expressió, deixa la bossa amb dificultat i es queda observant els quadres que hi ha darrere de la cadira de coixins vermells.

–Com ha anat la setmana? –pregunta l’Aina, intentant captar la seva atenció.

L’Ona se la mira i somriu, amb aquella ganyota amable que ja té perfeccionada. Sap què ha de dir i què ha d’amagar. Comença a parlar, però escull amb cura les paraules: explica allò “menys dolent”, el que no li fa mal. L’Aina ho sap massa bé; passa a cada sessió, com si entre elles hi hagués un pacte mut que, cada vegada, cridés més fort.

L’Ona s’atura i escolta el que diuen els ulls de l’Aina. A poc a poc abaixa una mica les defenses. Les dents deixen de serrar-se i les espatlles ja no fan força. Els dits encara juguen, però ella és capaç de veure que és en un espai segur.

–Ona, avui és el dia –Una pausa de deu segons és suficient perquè ho entengui–. Vols fer-ho?

Ella afirma amb el cap. L’Aina gira full a la llibreta.

A l’última sessió havien deixat pendent parlar d’ell, i tot i que sap que li costarà, avui vol intentar-ho. No perquè sigui més forta, sinó perquè no sap si ho serà cap més dia.

Tal com li ha ensenyat l’Aina, inspira profundament, manté l’aire tot el que pot i el deixa anar.

–Tinc por.

El silenci omple la sala.

–De què?

–D’oblidar-lo.

L’Aina se la mira, sobtada. S’esperava moltes coses, però aquesta no. L’Ona reprèn el control.

–Por que deixi de ser ell, perquè li vaig prometre que sempre seríem ell i jo. Però també del fet que sempre sigui ell, perquè no vull quedar-me aquí esperant a algú que no vindrà. Tot i que, si fos per ell, em quedaria aquí parada tota la vida.

Veu com l’Aina obre la boca, però encara no la pot deixar parlar.

–A més, era l’única persona que em feia sentir. Qui em feia ser vista, qui m’abraçava quan plorava i qui m’aplaudia tan fort que no m’adonava de qui no ho feia. La meva pell demana la seva.

I l’Ona, que no sap quan parlar ni com callar, no pot controlar les paraules que surten de dins seu.

–Quan penso en ell, encara puc sentir el seu riure dins meu. Ell s’ha apoderat de tot, i encara que no l’hi he dit sé que ja ho sap. No puc parar de trobar-lo a faltar i això em fa… em fa ràbia.

–Per què et fa ràbia? –diu l’Aina, fluixet.

–Perquè sense ell no soc res. Ell m’ho donava tot, i ara… ara no sé què fer.

S’adona que no deixa de mirar a terra, però no pot parar.

–No soc capaç de veure ni una imatge del meu futur sense ell al meu costat.

El seu cor es desboca i s’adona que està parlant tan de pressa que ja no sap el que diu. Així que, sense ser conscient del que surt dels seus llavis, frena.

–Què estimaves d’ell?

–Tot! –Somriu mentre els ulls se li humitegen incontrolablement. No vol plorar, però ha de parlar, i no sap si pot fer una cosa sense l’altra– Sempre que em sentia insegura davant de la resta, ell em passava la mà per la cintura; si estava angoixada, trobava en el seu braç un lloc per agafar-me i, en canvi, si ell em veia trista, sempre m'omplia el front de petons. A més, sempre em feia el menjar… i recordo l’escalfor de la seva truita de patates tota desfeta encara cremant-me la galta.

–Truita de patates?

L’Ona fa que sí amb el cap.

—Però si a tu no t’agrada la truita de patates, oi?

– No –es queda parada—-. Però el seu somriure feia que fos el meu menjar preferit. Gaudia veient-me assaborir cada mossegada… i el seu somriure es reflectia en el meu.

Es miren, i el silenci cada vegada s’allarga més.

—I jo sé que tinc molta sort, perquè no paro de sentir les veus dient “queda’t amb els millors records”… però m’angoixa pensar que tot això s’ha acabat, o que desaparegui. Que les imatges dins meu s’allunyin fins a esborrar-se, fins a perdre el color, el so i fins i tot la forma.

El cor li surt del pit i pensa que la sala es mou al seu ritme.

–Alhora tinc por de quedar-me atrapada en tot això… de no deixar mai de plorar el seu adeu… com si tot s’aturés per ell. Com si només pogués viure si hi és, gairebé com si fos l’aire que em mantenia viva.

—Què sents ara?

—Sento que mai no podré viure això amb ningú més, o que ningú més podrà estimar-me com ell ho feia. Ell ho és tot per mi, estàvem molt units, i ara… només puc demanar-li al cel que m’arribi un missatge seu. Alguna cosa que em faci saber que no ha marxat. Només vull estar amb ell, saber com està… m’ofega la necessitat de saber d’ell.

La primera llàgrima li cau sobre la cuixa.

—A més, ell ho està passant malament, i no em deixa ajudar-lo.

—Ona, com et sents tu?

—Com si estiguéssim cosits l’un amb l'altre i ell hagués tallat de mica en mica els fils.

Les llàgrimes comencen a dificultar-li la parla, com si tingués un collaret ple de punxes, i per cada paraula, sagnés.

—Que no me n'he adonat i m’he quedat trencada i sola… tota esfilagarsada.

—I com t’estimava?

—Com si s'hagués d'acabar el món. Ja m’he adonat que sí que s’acabava. M’estimava com ningú no ho ha fet. Era com un somni; costava veure que en realitat estava desperta.

Les mans volen amagar-li la cara, però sap que ja no té sentit fer-ho.

—Confonc els meus deliris amb la nostra realitat. Malgrat això estic segura que m’estimava, moltíssim, però a la seva manera, i per molt que de vegades m'enfadés amb ell… mai no m’havia imaginat sense el seu caliu.

—Per què t'hi enfadaves?

—Doncs per la seva forma d’estimar, que no era gens semblant amb la meva, i em va costar acostumar-m’hi. Entendre que algú em volia bé, encara que a la vegada sentia que no ho feia.

L’Ona s’adona del que ha dit i rectifica ràpidament:

—Era culpa meva perquè jo no sabia veure el que era amor i el que no.

—I ell… —diu l’Aina, amb la suavitat amb què es toca una ferida que encara cou —Com et feia sentir quan no t’estimava com tu necessitaves?

L’Ona obre la boca, però no en surt res. Té la gola seca. Li costa mantenir els ulls oberts i la pell li crema com el foc, esgotada de la sal que li crema les galtes. Cada plor li ha deixat una marca com si el dolor no només estigués a la seva ànima. Fins i tot la petita boira que entra pel forat de la finestra sembla massa freda; com si s'estigués fonent amb aquest sentiment que supura tristor.

Vol contestar, però les paraules se li escapen de la ment abans d’arribar-li a la boca. Només pot sentir un pes a l’esquena, un pes que la fa corbar, que la fan encongir. Volia fer-se una amb els coixins. Ja no li queden més defenses.

L’Aina la mira, sense pressa. Sap el que passa, i encara que dins seu hi regni un mar en tempesta, per fora sap que ha de ser terra ferma on l’Ona pugui desembarcar. Espera amb paciència mentre intenta analitzar la brillantor dels seus ulls, mentre l’abraça a través de la distància.

Veure-la tota desfeta i plena de gemecs li arrenca l’aire.

No parlen. No cal.

I ara? —pregunta l’Aina— Com et sents, sense ell?

L’Ona tanca els ulls. Encara no sap com li costarà obrir-los de nou.

Tot el que li ve al cap és soroll: la seva veu xiuxiuejant sota els llençols, les nits ballant amb la llum de la lluna, el riure incontrolable quan la inundava de pessigolles, el silenci després. Només pot pensar en la promesa que li va fer un dia qualsevol quan el foc de la seva pell la protegia del fred de l'hivern: “Sempre estaré amb tu.”

Pensar que per molts estels fugaços, trèvols de quatre fulles, espelmes bufades o estúpides pestanyes caigudes, el seu desig de poder albirar els seus ulls dolços cada matí no es complirà. El desig de no trobar-lo a faltar.

Em sento com si m’hagués quedat asseguda al seu costat, esperant que tornés a mirar-me.

—I t’ha mirat? —pregunta l’Aina.

—No. Ni tan sols sembla ser-hi —fa una pausa—. Però jo encara el miro.

El silenci es fa cada vegada més dens i omple cada forat de la sala.

L’Aina la deixa respirar. Pot sentir el soroll d’alguna cosa trencant-se, però no sap què és.

L’Ona obre els ulls lentament, com si li costés tornar al present.

—No vull oblidar-lo —diu—. Però tampoc vull que hi sigui a cada segon. És com si el pensament d’ell em cremés per dins, però si intento deixar-lo de banda, em congelo.

—Potser el que t’espanta —diu finalment l’Aina — no és oblidar-lo… sinó recordar-ho tot.

L’Ona la mira, sorpresa. Com si per primera vegada algú hagués dit en veu alta el que ella callava.

Li tremolen les mans, i nota com la seva pell es refreda.

—Recordar-ho tot… —repeteix sense veu, com un eco a la ment—. Potser sí.

Una llàgrima li cau, lenta, com si ja no tingués pressa per amagar-se. La seva expressió canvia per complet.

No és ràbia, ni tristor, ni tan sols desesperança. És buidor.

L’Aina no diu res més. Només es queda allà, amb ella. El rellotge del despatx fa un tic-tac gairebé imperceptible. L’Ona inspira profundament i deixa anar l’aire com si li costés. Per primer cop, no plora per ell. Plora per ella. Plora perquè sap que està perdent alguna cosa, encara que no sap què és. Plora perquè no sap com deixar de plorar. Plora per no deixar de sentir.

Plora.

Quan surt del despatx, ja s’ha fet de nit. Es posa els auriculars i sent que només la música l’entén. Camina sense rumb, amb la sensació que el món és el mateix, però ella ja no.

Encara el sent dins seu; un murmuri del seu inconscient li deixa entreveure que algun dia deixarà de sentir aquesta pressió al pit. Alhora, conserva la imatge dels coixins i la calma silenciosa de l’Aina, que l’acompanyava sense presses, com un refugi invisible.

No entén com tot el que abans li regalava la seva brillantor ara l’ofega. I sense ell, ja no sap què serà d’ella.

Però ara s’adona del que no era capaç de veure. Oblidar-ho fa por, però recordar-lo fa mal.

Només passar per la porta de casa ho nota. Brrr… brrr… brrr. Tres cops. Ja no ho pot ignorar. Era el seu telèfon. Ona el mira amb el cor a mil i la pantalla mostra un missatge nou. Les seves mans tremolen.

“Ona… no he sigut del tot sincer amb tu.”

Un silenci que sembla trencar-li tot el cos. La respiració li falta i els ulls se li brollen. No sap si riure, cridar o plorar. Tot és massa intens.

I en aquest instant, sembla oblidar-se d’ella mateixa i sent que tot podria canviar…