Invisible, Eloy Moreno

Capítol I: Res és el que sembla

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Ell, nerviós, afirma amb la mirada clavada a terra. Tothom, a la sala d’espera, el mira amb rebuig i es nota una tensió evident. Minuts després, el criden, s’aixeca, i camina cap a la porta. Pel seu cap passen moltes coses com; “i si millor marxo?”, o “millor no li dic res”. En entrar-hi, una veu ronca el saluda, i ell, sense immutar-se, es queda plantat dempeus davant la taula. El senyor esbossa un somriure i li ofereix jeure al seu còmode sofà, tot i que per dintre sent uns nervis i una incomoditat absoluta. El pacient fa cas, submís i queda plantat. El senyor dubta si no l’ha sentit o no li vol fer cas, i opta per tornar-li a dir: “Perdoni, que vol seure al sofà?”, però la seva mirada desafiant i fixa li provocà uns nervis produïts per un motiu que encara desconeixia.

El senyor li pregunta el nom. Ell tarda uns segons a contestar i diu: “és obligatori?”- L’home li contesta seriós: “Si és possible, sí”. El pacient dubta molt i pensa: ”I si me l’invento?”-però, finalment, el mira i li diu: -

—Soc en Gerard Casanovas Puig.-

—Jo em dic Ramon González Casals.

Un cop presentats, la tensió disminueix. No obstant això, no desapareix ni molt menys. En Gerard es troba tallant i travat, i en Ramon, desconcertat i nerviós. En Ramon pregunta:

—Per què es troba vostè aquí?, què li passa?

En Gerard es queda callat i pensa: ”No puc, no puc dir-ho”. En Ramon torna a preguntar i ell torna a donar lloc al silenci. En Ramon pensa: “Aquest tio em donarà la tarda:

—Si no poses de la teva part, no avançarem.

En Gerard mira a terra i nerviós diu:

—He fet una cosa molt dolenta, però tampoc estic penedit.

El Ramon ja comença a imaginar-se el que passa i la tensió augmenta a grans escales. En Gerard s’aixeca i diu:

—Sap que… millor marxo.

L’home intrigat contesta:

–No, no, quedis, si us plau.

Els nervis cada cop són més i més abundants i la temperatura de l’habitació puja a grans escales. En Gerard ja s’està cremant i contesta:

—Faré el que em doni la gana!

En Ramon, que ja sap de quin peu calça, va cap a la porta i la tanca amb clau, mira al Gerard i li diu:

—Ara m’ho hauràs de dir si vols sortir…

En Gerard li clava una mirada furiosa i salvatge, i es llença a sobre de l’home per prendre-li la clau. En Ramon, que és un home gran i fort, es queda tranquil perquè ja s’esperava aquesta reacció i quan el té ben a prop li clava una puntada al genoll que l'immobilitza durant una bona estona.



En Gerard queda estès a terra i crida de dolor com mai no havia cridat. Tot seguit, es desmaia del dolor. En Ramon aprofita per lligar-lo de mans i peus a una cadira de fusta vella i feta pols. Un parell d’hores més tard, desperta en Gerard (ara més tranquil), es queda callat i mirant a un punt fix, esperant una explicació del que acaba de passar. En Ramon se'l mira i seu al seu costat per explicar-li el perquè de tot aquell embolic. En Gerard, encara sense saber què fa allà, pregunta:

—I bé, què hi faig jo, aquí?

En Ramon, que ja ni tremolava ni estava nerviós, ja que tenia el control de la situació i comença a explicar el que passa. En Gerard queda plasmat i ja es veu el que li ve a sobre.

–Com pot ser que tot hagi sigut una farsa, com pot ser que hagi sigut tan burro i com pot ser que l'hagi cagat tant… La Marina està conxorxada amb vosaltres, no? I tu no ets qui dius ser, ni treballes aquí, ni tens cap doctorat en psicologia, no?

–Efectivament, no soc psicòleg, ni soc en Ramon Gonzalez Casals i molt menys tinc un doctorat en psicologia. I sobre la Marina… és cap del departament d’espies dels mossos d'esquadra i principal cap d’aquesta investigació.

–Llavors, qui ets?

– Soc en Jaume Ferrer, cap de les unitats especials dels mossos d’esquadra… Et declaro sota arrest, tens dret a un advocat i a guardar silenci, però com no parlis ho passaràs malament.

– D’acord i què vol que li digui?, encara que no penso deixar-li tan fàcil.

– A què es refereix quan diu que “no m’ho deixarà tan fàcil”…

– Vull dir que haurem de negociar, tu tens els teus interessos i jo els meus.

En Jaume ja començava a pensar quin tipus de tracte volia fer aquell home i suava com un pollastre, en canvi, el Gerard estava nerviós, molt nerviós, però no mostrava cap signe d’inquietud ni malestar—Ell ja pensava com podria escapar-se d’allà—, el que no sabia és que potser no hi sortiria d’aquell local insonoritzat i amb guàrdies armats a la porta.

– I bé, Gerard, ja pots començar a parlar sobre com va començar tot, per què ho vas fer, quin dia i a quina hora, qui més ho sabia…

– Encara no ho hem negociat, saps…

– Mira per cada cosa que ens diguis i ens serveixi de profit et rebaixarem la pena de garjola.

– Em sembla bé.

– Doncs…