Capítol 1 — El pes del silenci

Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava més que els dilluns al matí o les cues del supermercat un dissabte, era aquell estrany espai buit que les persones anomenaven “vacances”. Tothom ho celebrava: companys de feina, amics, coneguts, fins i tot el botiguer del barri feia cara de felicitat quan anunciava que tancava dues setmanes a l’agost. Però per a en Toni, aquell període era una mena de condemna silenciosa, una gàbia sense barrots on el temps s’estirava com un fil interminable.



El primer dia de vacances d’aquell estiu va començar com gairebé tots els altres: amb ell caminant de punta a punta del menjador, com un animal tancatencerrat que busca desesperadament un lloc per fugir. La casa semblava més gran, buida d’obligacions, de reunions, de correus electrònics, i aquell silenci que tanta gent anhela el pressionava com un pes invisible.



—Un mes —va murmurar, passant-se la mà pels cabells—. Trenta dies sencers…

Aquella idea l’ofegava. Per a qualsevol altra persona, un mes lliure hauria estat un regal. Per a ell, era un desert immens. Sempre deia que les hores sense fer res el perseguien, que no saber com omplir els minuts era la seva autèntica presó interior. I aquella vegada, per alguna raó que no sabria explicar, aquella sensació era encara més intensa.



Els primers dies van ser una repetició de passos impregnats d’una frustració silenciosa. S’aixecava tard, esmorzava sense gana i s’asseia davant l’ordinador sense idea de què fer. Mirar notícies? Tot semblava igual que el dia anterior. Jugar a algun videojoc? Al cap de cinc minuts apagava la pantalla. Llegir? Ni tan sols era capaç de concentrar-se tres pàgines seguides.



El temps es movia d’una manera estranya: les hores s’allargaven, els minuts s’estiraven com si la mateixa realitat volgués torturar-lo. Era com estar atrapat en un espai entre dues vides, en aquell punt incòmode on no ets útil per a res, ni tens res per fer, i alhora sents que hauries d’estar aprofitant el temps.



Va ser enmig d’aquell malestar íntim quan, un vespre calorós, un impuls pràcticament irracional el va empènyer a agafar una llibreta vella que tenia abandonada al calaix. S’hi va quedar mirant una estona, com si no recordés ben bé com havia arribat allà. Després en va obrir les pàgines, grogues pel pas del temps.



—I si…? —va començar a dir en veu baixa.



Sense pensar-hi gaire, va escriure a la primera línia: “Coses per matar el temps.”

El títol el va fer somriure, un somriure petit i gairebé ridícul, però que li va donar una idea d’energia.



Va començar la llista sense cap ordre ni criteri:

·Mirar una pel·lícula dolenta fins al final.



·Esmorzar pizza freda.



· Sortir a caminar sense rumb.



· Veure una posta de sol.



· Fer un dibuix, encara que sigui horrorós.



Quan va acabar, va tancar la llibreta amb un gest brusc, com si l’acció mateixa l’hagués esgotat. Però aquella nit va dormir una mica millor. Potser perquè, per primera vegada en dies, sentia que havia pres alguna mena de decisió, encara que fos absurda.



L’endemà, després d’esmorzar, va obrir l’ordinador i es va disposar a complir la primera tasca. Va buscar una pel·lícula tan dolenta i absurda que era probable que cap ésser humà la mirés sencera. En qualsevol altre moment hauria fugit al cap de deu minuts, però aquell dia va resistir. Va mirar cada escena ridícula, cada diàleg mal escrit, cada efecte especial lamentable. Quan els crèdits van aparèixer, es va adonar que havia passat unes dues hores mirant una cosa que detestava… però no se sentia tan buit com abans.



—Mira tu… —va murmurar, sorprès de si mateix per haver vist la pel·li.



La llista va continuar. L’esmorzar de pizza freda el va fer riure: feia anys que no menjava res tan poc convencional a primera hora del matí, i hi havia alguna cosa divertida en aquella petita presó. Les caminades sense destí es van convertir en un hàbit inesperat. Descobria carrerons que sempre havia ignorat, parcs minúsculs amagats darrere d’edificis, persones que mai havia vist i que probablement vivien a menys de cinc minuts de casa seva.



Un dia, mentre dibuixava gargots sense sentit en un full de paper, es va adonar que havia passat més d’una hora sense mirar el rellotge. Aquell descobriment el va desconcertar. Una hora sencera sense sentir que el món se li cau a sobre. Era un petit miracle, un respir entre la boira.



A mesura que avançaven els dies, alguna cosa va començar a canviar. El silenci ja no el pressionava tant. Les hores buides semblaven menys amenaçadores. I aquella sensació pesada al pit es va anar transformant en una mena de calma estranya, imperfecta, però real.



No vivia aventures èpiques ni descobria res extraordinari; simplement trobava petits forats de llum dins l’espai que més temia. Potser era això el que sempre li havia costat d’acceptar: que, entre tanta por al buit, hi havia moments que podien omplir-lo d’una manera silenciosa i inesperada.



¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨

I sense saber-ho, mentre tancava la llibreta, en Toni estava a punt d’entrar en un estiu que canviaria més coses de les que podia imaginar.

Va passar l’estiu i va fer moltes coses que no s’imaginava que faria, fins i tot va trobar-se una xicota. Esdeia Antònia . Era una noia amb uns problemes de tos., Ttenia una tos robloxiana, una tos peculiar.



això: CD neutre → No ho recordo gaire bé.