Les parets de casa seva, blanques i massa netes, amplificaven el silenci d’aquell matí. Havia marxat de la ciutat la nit anterior, fugint d’un soroll que no sabia si provenia dels carrers o del seu cap. Ara, en aquell poble que l’havia vist créixer, tot li semblava massa quiet. Massa ordenat. Com si no hagués passat el temps, com si ell fos l’única cosa que hagués canviat sense permís.



Va obrir la finestra i va respirar aire de muntanya. No el va calmar; res ho feia últimament. Va agafar les claus i va sortir abans que la casa l’empassés sencera.



El bar del poble era el mateix de sempre: la ràdio massa alta, quatre homes discutint sobre futbol i aquella olor de cafè ranci que mai marxava. El del bar, en Quim, va aixecar el cap i va fer un somriure ample.



—Home, Toni! Ja t’has tornat a condemnar un any més, eh? —va deixar anar, mentre li servia el cafè sense preguntar.



En Toni va somriure, però només amb la boca.



—Ja saps que les vacances m’han caigut com una maledicció. I encara queden vint-i-nou dies.



En Quim va riure i el va picar a l’espatlla, però hi havia quelcom estrany en la seva mirada. Una mena de sorpresa dissimulada, com si l’hagués reconegut massa tard o com si busqués diferències on no n’hi hauria d’haver.



Poc després, la porta del bar es va obrir amb un cop sec. En Biel va aparèixer, amb aquell somriure d’amic de tota la vida. Però el somriure es va transformar en una ganyota breu, imperceptible per a qualsevol, menys per a en Toni.



—Toni, tio! —va dir, acostant-se per fer-li una abraçada ràpida—. Quants dies penses amargar-nos, aquest estiu?

—Depèn de vosaltres —va respondre, intentant sonar natural.



Van seure junts. Al cap d’uns minuts, s’hi van afegir la Laia i en Nil, i després d’ells, gairebé amagant-se darrere de les ulleres de sol, la Gal·la.



Quan en Toni la va veure, el cor li va fer un bot que no va saber justificar. No la recordava tan… intensa. O potser no la recordava gens bé. La Gal·la, per la seva banda, va baixar la mirada de seguida. Ni hola. Ni somriure. Res.



Un silenci tens va recórrer la taula, breu però punxant.



Per trencar la incomoditat, en Toni va dir:

—Us en recordeu d’aquell estiu que vam anar tots a Blanes i el Nil quasi va caure al mar?

El Nil va riure, però en Biel es va quedar quiet, sense moure ni una pestanya.



—Toni… —va murmurar, amb un to que volia ser suau—. Tu no vas venir a Blanes…

En Toni el va mirar fixament, confús.



—Com que no?

—No hi eres. Vas dir que no podies, que tenies feina o… no sé. No hi vas ser.



El Toni va notar un pessigolleig estrany darrere del clatell. Un buit. Una absència absurda.



Va riure per treure ferro al moment.



—Doncs dec recordar-ho malament —va concloure, fent veure que no li donava importància.



Però a dins, una peça del seu cap es va moure. I no encaixava.



Mentre parlaven d’altres coses, la Gal·la el mirava de reüll. No amb ràbia, però amb una mena d’incomoditat profunda, com si tingués por de dir alguna cosa mal dita. Quan els seus ulls es van trobar, ella va apartar la mirada immediatament. En Toni no sabia per què això li havia fet mal.



La Laia ho va notar i va fer un comentari per treure tensió:

—Gal·la, estàs bé? Et veig com… estranya.



—Jo? —va respondre ella, massa ràpid—. Res, res. Només cansada.



Mentida. I en Toni ho va percebre clarament.



Aquella nit, ja a casa, estirat al llit, en Toni va tancar els ulls amb l’esperança de no pensar en res. Però el seu cap no era mai un lloc tranquil.



Va somiar un camí.



Un camí estret, amb arbres alts que s’inclinaven sobre ell.



Va somiar llums blanques, tan fortes que l’enlluernaven.



Va sentir un soroll metàl·lic, un crit, un fre brusc—

I després… foscor.



Una foscor espessa i pesada, com l’aigua profunda.



Es va despertar de cop, amb la respiració tallada.



No sabia si aquell somni el perseguia des de feia dies… o des de feia anys.



En Toni es va arrossegar fins a la finestra i va respirar aire fred de matinada. Va intentar convèncer-se que només era un malson passatger.



Però, en algun lloc del poble, algú encara despert va mirar el mòbil, va veure la seva foto i va murmurar, amb un fil de veu:

—No pot ser ell. No pot ser… i alhora sí.



I el silenci del poble es va tornar més dens, com si tots guardessin un secret que ell encara no sabia que havia oblidat.