UN VIATGE A LES EMOCIONS

1

Llàgrimes que no coneixia

No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.

En aquell moment, la sala es va fer molt petita. Les parets semblaven caure cada vegada més, juntament amb el soroll dels seus sanglots. Ell estava assegut al sofà, amb els colzes recolzats sobre els genolls i les mans cobrin-li la cara. Jo estava bloquejada, no sabia què fer. Mai havia vist al pare trencar-se d’aquella manera.



Tot havia començat en un silenci incòmode, aquell silenci que t’obliga a fixar-te en els sorolls més petits: el tic-tac del rellotge, el soroll de les persianes pel vent, la meva respiració. Moments abans que el pare es trenqués, havia rebut una trucada. Només va dir: “Sí. Moltes gràcies per informar-me”. Va penjar sense dir res més.

Quan va alçar la mirada, vaig notar alguna cosa diferent. La seva mirada ja no era aquella de sempre, dura i penetrant. Tenia els ulls humits, i en ells podia notar la seva infinita tristesa. Vaig pensar a dir alguna cosa, però abans que pogués obrir la boca, ell va explotar.

“És mort…” va dir, amb una veu trencada, que mai havia sentit sortir d'ell. No sabia a qui es referia. La paraula quedava en l’aire, sense cap context. Jo només el mirava, no sabia el que dir, tampoc sabia el que fer, com si les seves llàgrimes fossin una cosa massa privada per a ser vista.

Aquella situació em va portar al dia en què l’avi havia plorat. Recordo haver pensat, que els adults no ploraven. Veure a l’avi amb les mans tremolant i els ulls inflats, agafant el seu mític mocador com si fos l'únic fil que el mantenia sencer, havia estat desconegut per a mi. Però això… Això era molt diferent. El pare no només plorava, semblava que la seva vida s'estava tentinejant, com si les paraules no fossin suficients per contenir tot el que sentia.

Vaig acostar-m'hi, amb petjades suaus i lentes, em vaig asseure al seu costat. Volia posar-li una mà a l’espatlla, però no sabia si era el correcte. Sempre era ell el que em consolava a mi, i ara que era al revés, no sabia ben bé com actuar.

“Pare…” vaig murmurar, però no vaig saber continuar. Què es diu en un moment com aquest? Quines paraules podrien tenir sentit? Ell no va respondre. Només va moure el cap, com si em digués que no calia dir res. Les llàgrimes seguien caient, fent camins sobre les seves galtes.

La trucada havia estat de l’hospital. Era el seu amic d’infància, En Marc. Aquell nom, quan el va pronunciar entre sanglots, em va semblar distant. Havia sentit històries d’en Marc, aquell company de joventut, sempre rient a les fotografies antigues que guardava en una caixa dins l’armari. Però mai no l’havia vist. Formava part d’un passat del meu pare que jo no havia compartit. Ara, aquell passat semblava tornar repetidament al cap del meu pare.

“Era el millor de nosaltres…” va dir el pare, amb la veu entretallada. “Sempre deia que érem amics per sempre. I ara… i ara…” Les paraules se li van tallar.

En aquell instant, vaig entendre, per primer cop, que les llàgrimes d’un home poden tenir un pes diferent. No eren simples gotes d’aigua; eren trossets d’alguna cosa més gran, un dolor que era massa fort per mantenir dins, una vida compartida. En aquell moment el meu pare no era aquell home segur que jo coneixia, sinó un home fràgil, humà.

Em vaig quedar al seu costat, en silenci. Però aquesta vegada el silenci no era incòmode. Era una manera de ser-hi sense necessitat de paraules. I potser, d’alguna manera, ell també ho va entendre, perquè va recolzar el cap sobre la meva espatlla, i, per primer cop en la meva vida, vaig ser jo qui el va consolar.