De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.

• Ha trigat a venir.
  
  
  
  
  
  Ho sé.
  
  
  
  
  
  Com estàs?

Davant d’aquella pregunta tan senzilla, però al mateix temps tan complexa de respondre, a ella només li va caure una llàgrima. Durant uns segons, aquella va ser la seva única resposta. No podia evitar pensar com ella mateixa s’havia ficat dins de tot aquest merder i no podia evitar pensar com podria tornar a ser la mateixa després de tot el que havia passat durant els anteriors mesos.



Ara tot havia canviat, havia deixat de ser una noia “normal” de setze anys i de sobte semblava que ella no fos qui tenia el control de la seva vida. Si no que ara aquesta anava pautada per uns desconeguts que ara feia just dos mesos havia conegut. Algun dia m'acostumaré, va pensar ella.

• Malament.- Finalment va respondre.

Aquesta era la resposta més sincera que tenia a oferir i en la qual molts no diem la veritat quan ens pregunten aquesta pregunta o alguna similar.

• Has provat d'escriure com et sents en un diari? A l'última sessió et vaig dir que potser això ajudaria. Has notat algun canvi?
  
  Sí.
  
  
  
  
  
  Quins?
  
  Sento que puc expressar tot el que sento sense sentir-me jutjada.

Ella, ara més que mai estava acostumada que la gent, sense saber res, la jutges. Estava farta d'això, però aquest punt ja s’havia acostumat. Quan escrivia en un paper la seva història, podria expressar-se com ella vulgues, sense que ningú la jutges ni tingues opinions errònies. El paper no la jutjava. I encara que sembli una ximpleria això li agradava i també la relaxava, perquè allà ho escrivia tot; des del que va passar, fins com se sentia. Això d’una manera o altra la feia sentir més alleugerada, sense tant pes a sobre. Escriure, durant aquell temps va ser la seva millor teràpia.



Un cop va acabar la sessió, va tornar a la seva habitació. Es va tancar allà amb la intenció d'aïllar-se de tot i de tots. De certa manera ho va aconseguir, perquè va estar escrivint durant una bona estona. De cop es va trencar la bombolla en què havia estat, quan de sobte va sentir una veu desconeguda que li deia:

• Hora de sopar.

Des que estava tancada en aquest lloc, havia perdut la gana. Abans d'estar aquí, quan menjava, sovint se sentia malament i després acabava vomitant. Però ara directament el que ingeria era el mínim perquè no li cridessin l'atenció i poder sobreviure. En aquells dos mesos, va aprimar-se uns quants quilos. Això era el que ella des de feia uns anys sempre havia volgut, però ara que ho tenia tampoc se sentia bé amb ella mateixa quan es mirava al mirall. Potser el problema no era el seu cos sinó el seu cap.



Un cop “va acabar de sopar”, va tornar a la seva habitació. Aquesta s'havia convertit en el seu refugi, en l’únic lloc a on es podia sentir segura, tot i que aquesta mancava dels colors i pòsters que hi havia en la seva antiga habitació. La trobava tant a faltar. Aquesta a més només tenia una petita finestra per la qual quasi no entrava llum. Així i tot, ella, quan es ponia el sol s'acostava per veure l'espectre de colors amb el que acabava el dia, pensat que això significava que faltava un menys per marxar d’aquest lloc.



Quan van ser les deu, va decidir anar a dormir, i és que estava molt cansada. Feia temps que no dormia quasi, i quan ho aconseguia sovint tenia malsons i li apareixen a la ment imatges i paraules que potser mai podria esborrar d'aquesta. Aquella nit, se'n va anar a dormir, com ja era habitual, amb llàgrimes als ulls. No podia evitar pensar en tot el que havia passat. Quasi mata al seu pare. Però s’hauria de sentir culpable per això? Al cap i a la fi, ell havia sigut el culpable que ella el tirés escales avall.