Era la 1 de la nit, la lluna tenia un to vermellós, en Vincent va trucar a un conegut seu que feia compra venda d'objectes de valor. Així que decidits, vam pujar al cotxe d’en Vincent i vam anar en direcció al centre de la ciutat de Philadelphia.

Mentres anavem arribant, vaig veure pel carrer la quantitat de gent alcoholitzada que hi havia pels carrers. Quan sortia de festa amb els amics, sempre en Johnny era el que acabava barallant-se amb un borratxo. Les rialles no faltaven.

Ara tot havia canviat, ara estavem fugint. Fugint d’un tràgic final, que possiblement no tenia solució.

La meva àvia no sabia res de mi desde fa una setmana. Feia una setmana que les coses han donat un canvi que deixaria empremta a la meva vida. Em donava por que al final en Johnny no pogués pagar el deute i aquells homes acabessin matant al meu gran i únic amic. A més, si aquest rellotge resulta ser d’algun home relacionat amb ells, em mataran a mí també. Era cara o creu. O guanyavem, o moriem tots plegats.

Al arribar al local, el propietari, un home una mica gras, amb una edat avançada, però que mantenia un aura de serietat i ens va saludar i va dir amb una veu garrasposa “ A bones hores veniu… Vincent, aquestos son els teus lluitadors, oi?” en Vincent, amb un to de amabilitat va dir “Si, aquests joves son dels meus”.

Mentres l’home mirava el rellotge, va dir “tenim poc temps, anem ràpid” es va apropar, i ens vam donar un tret de mans. “Em dic Howard, un plaer”.

“El plaer és nostre” vam dir en Johnny i jo. En Howard va obrir la porta del local, va encendre les llums i va dir “Passeu, comencem a parlar del que voleu”. En Johnny va treure el rellotge d’or, que resaltava molt i va dir “Volem uns 1000 dòlars per aquest rellotge”. mil dòlars? Aquell rellotge devia de valer com a mínim uns cinc-mil. Vaig mirar a en Johnny, es veia que no savia res de rellotges.

En Howard va mirar amb cautela el rellotge, va obrir la caixa registradora amb silenci, i va agafar mil dòlars. 20 bitllets de 50 dòlars. Es va dirigir, amb un somriure a la cara i va dir “un plaer fer negocis amb vosaltres”.

Quan vam sortir, en Vincent va agafar a en Johnny amb força i li va dir casi a crits “però tu ets imbècil? Com que mil?” En Johnny, suant va dir “Està bé, no?”

“Saps quant val un rellotge d’or d’aquesta marca? Molt més de mil, i tres mil!”

“Ho… Ho sento…” Tota la mirada de felicitat d’en Johnny es va convertir en una mirada d’arrepentiment i frustració fixada en el terra. “Dóna igual Johnny, lo important es que podrem pagar a les onze.” Vaig dir, per intentar alleugerir aquella situació.

En Vincent, decepcionat ens va portar en cotxe fins al gimnàs. El gimnàs era la casa d’en Vincent, dormia en una habitació al costat de la porta trasera de l'edifici.

“Espereu, tinc algo per a vosaltres” Va dir en Vincent, mentres es dirigia al maleter del seu cotxe.

Va treure dues pistoles glock 19 d’una maleta. En Johnny i jo ens vam mirar dient “Això vol dir que hem tocat fons” L'últim que voliem era matar a gent. Però en el pitjor dels casos també seria l'únic que podriem fer per seguir endavant.

“Us dono aquestes armes per si de cas. Aquell somriure silenciós d’en Howard m’ha donat sospites. Crec que el rellotge podria ser d’algun home relacionat amb la mafia, encara més si es va treure del vestuari del lloc on es va fer la vetllada clandestina”.

En Johnny va començar a suar molt. Ara res podia fer. “Aneu-vos abans de que algú ens vegi, jo m’asseguraré de que demà no moriu” va dir en Vincent.

Aquella resposta ens va inquietar molt. Tant que jo no vaig dormir aquell dia. Tenia la pistola al meu costat.

Eren les onze del matí, tal i com havíem acordat. Estavem en Johnny i jo amb les armes amagades. A l’altre punta, estava en Vincent i dos homes més. En Sam i en Tyler, uns homes del gimnàs, que també tenien problemes amb la màfia.

Quan vam veure el cotxe dels mafiosos aparcant-se lentament, vam començar a suar com mai a la vida haviem suat. Estavem tremolant de la por. Por per matar. Por perquè ens matessin.

Van entrar. Encara recordo aquell moment amb cada detall. Eren 10 homes. Vestits de negre. Tots forts i alts. Amb tatuatges. Quan van entrar, no van dir ni una sola paraula. Es van apropar a nosaltres silenciosament.

En Johnny es va aixecar, va agafar els bitllets i quan va extendre la seva mà per donar-lis els diners, el que anava en front de tot els va agafar, se’ls va posar dins la butxaca i va treure un rellotge d’altre butxaca.

Era el rellotge que haviem robat.

La cara d’en Johnny era la d’un home que es va donar compte de que aquells eren els seus últims moments de vida.

La d’un home que ho havia perdut tot en un instant. On tota la llum es va convertir en obscuritat.

Lentament, el mafiós va treure una pistola, i va disparar a en Johnny.

Va sonar un cop estrèpit, em vaig quedar sord. Només escoltava un xiulet constant i fort. Conmocionat, vaig treure la meva arma.

Però ja era massa tard.

En Johnny havia caigut al terra.

En Vincent, en Sam i en Tyler van treure els seus subfusils de i des d’una punta van començar a disparar. Va començar el caos. En un intent de fer algo, vaig agafar la meva pistola, però una bala va impactar al meu costat i vaig posarme sota la taula. Vaig agafar la pistola i amb les mans tremoloses, vaig fer el que mai pensava que aniria a fer.

Matar a algú.

Amb dificultat vaig prémer el gatell. La pistola s’em va caure de les mans al disparar. La bala va impactar a un dels homes que li disparava a en Vincent, va caure al terra.

La policia va arribar.

Mai oblidaré aquell moment.

Vaig apropar-me al costat d’en Johnny, la bala li havia donat al pulmó. Encara era viu. “Escapa” em va dir, amb una veu feta pedaços. Mentres intentava escoltar-lo, una bala em va impactar a l'estómac. La policia era dintre. Em vaig desmaiar.

Quan em vaig despertar, estava en una ambulància, m’estaven reanimant. “Ha tornat, ha tornat!” Va dir un metge.

“Què ha passat?” vaig dir, confós. “Has estat en un tiroteig, una bala t’ha donat al ventre i t’hem hagut de reanimar”. “I el meu amic?” Vaig dir. “Et vas desmaiar a sobre seu, ell està inconscient”.

Una setmana després vaig veure a en Johnny, em vaig quedar de pedra al veure’l.

Afortunadament, no hi havien càmeres al local i no es va saber que vaig disparar. Portava guants de llana perquè tenia fred, casualment, portar aquells guants m’ha salvat de la presó.

En Vincent encara estava ingressat, tenia 4 ferides de bala.

En aquell moment, vaig pensar que després d’aquell incident, havia tornat a néixer. Ara la meva vida havia canviat per complet.

Durant 5 anys vaig estar treballant en un restaurant honradament i vaig poder pagar el deute que la meva àvia tenia. De mentres, entrenava cada dia per seguir lluitant, ara no era una necessitat per aconseguir diners, s’havia convertit en la meva passió.

Ara feia lluita en una promotora en un buit legal que feia combats de carrer. S’emitía a internet, però totes les dades eren molt secretes, ara jo era un lluitador federat, legal. En Vincent va sortir de la presó molt ràpid, degut a que va guanyar el cas, va haver de pagar diners i estar a la presó per molt menys temps. Ara tornava a ser el meu entrenador.

El meu pròxim combat era a Espanya.

En Johnny també va començar a entrenar, d’aquí poc tenia el seu primer combat.

La nova vida havia començat.