Aquests últims anys. Només he estat pensant en què faré una vegada travesse el portal, no he pensat en res més. Les meues notes han baixat bastant, evite parlar amb la gent i fins i tot a mirar al meu pare als ulls.



-Marc, hem de parlar sobre les teues notes. - Em deia el meu pare enfadat.



-Ja recuperaré en el següent trimestre, no fa falta que t'enfades.



-Acomiada't d'eixe llibre que el portes a tots costats si tornes a repetir curs una altra vegada.



-Sí, ho sé- vaig dir sabent que d'ací a poc no em farà més falta.



Ja està tot llest, només he d'esperar que el meu parese'n vajaa la casa d'un oncle per a passar les vacances. Li vaig convéncer perquè s'anara sol i em deixara a mi a casa. D'aquesta manera, ningú s'adonarà que ja no estaria en aquest món temporalment. He estat preparant aquest pla durant anys i espere que funcione.



Ainsleysempre anava donant voltes al món amb el seu llibre, escrivint les seues noves experiències i el que havia aprés eixe dia abans d'adormir-se. Al principi no sabia per què sempre estava sola, però ara sí.



En viure tant de temps, ella s'allunyava de les persones perquè per a ella les seues vides eren molt curtes. No podia arribar a conéixer bé a les persones abans que moriren. Sempre evitava encapritxar-se amb algú, perquè no li agradava tornar a sentir aquell dolor per perdre a algú. Encara que supose que el dia que la van capturar degué sentir-se molt trist, no perquè la van segrestar, sinó perquè ningú es va adonar que ja no estava i va haver d'escapar pel seu compte.



Durant aquest temps també he estat pensant enHaos, no crec que vulga acabar amb tots els éssers humans només per diversió, tal vegada busca venjança d'alguna cosa que li vam fer fa moltíssim temps.



Practicavacada vespradaa la muntanya. A vegades em saltava les classes només per a enraonar. També vaig aprendre a fer les armes de cristall que va utilitzar laelfaper a escapar de l'exèrcit deHaos. Aquestes consistien a untar qualsevol objecte de cristall enpetalis, un líquid que es formava a partir dels pètals de les florscempasúchili de les flors de l'infern, que simbolitzen la mort, i després afegir llirisblancs, que simbolitzen puresa i innocència.



Ja és el moment. Tinc tot preparat: la meua roba, aigua, menjar, farmaciola d'emergències, un encenedor i, finalment, però no menys important, armes de cristall amb la pociópetalisi poc més guardats en la meua motxilla infinita (xicoteta per fora, però enorme per dins).



El meu cor es va accelerar mentre començava a pronunciar aquell encanteri i en l'aire es notava la meua emoció i temor, fent que calfreds recorregueren la meua columna vertebral.



I després, el portal va cobrar vida davant meu. Va començar a desprendre una lleugera aroma de caramel i les seues vores brillaven. Semblava que estava convidant-me a entrar.



Una vegada dins, em movia entre les ombres fins a arribar a la ciutat on estaven els altres humans. Semblava una ciutat moderna, però estava emmurallada amb una alta muralla, anomenada acròpoli. Vaig aconseguir entrar travessant el mur i em vaig adonar que tots actuaven d'una forma estranya, fins al mínim gest semblava una imitació forçada del nostre món, tant que feia por.



En arribar al centre de la ciutat, vaig trobar l'edifici on estaven tots els presoners. L'edifici té 3 plantes i va ser construït usant la mateixa tècnica que la meua motxilla, així que havia d'anar amb compte. No hi havia cap guàrdia ni ningú que cuidara l'entrada, simplement vaig entrar per la portautilitzantla meua espasa.



En la primera planta estaven els xiquets, vaig comprovar que estigueren bé i els vaig posar una marca en la ninafent servirla meua màgia, perquè quan arriben a la Terra, sàpia qui és l'autèntic i qui no pertany al nostre món per a eliminar-lo. Vaig obrir el portal més gran que vaig poder cap a les seues cases i el vaig tancar quan no va quedar ningú.



La segona planta estava plena d'adults empresonats.Immediatament,els vaig traure de les seues gàbies amb la meua espasa de cristall. En obrir el portal, tots eixien d'un en un mentre els marcava la nina. En veure a l'última persona que quedava, em vaig quedar sense paraules i no podia moure'm.



- Mamà? - vaig dir amb lluentors en els ulls.



- Marc, eres tu? - em va dir la meua mare amb llàgrimes en els ulls.



Es va acostar a mi i em va donar el va abraçar més llarg i ple d'amor que mai havia rebut. Estava molt feliç i no volia deixar d'abraçar-la, volia gaudir cada segon.



El portal va començar a perdre energia i es va tancar. Ara havia d'esperar uns 30 minuts per a obrir un altre. A la poca estona escoltem uns passos baixant del tercer pis. EraHaosen persona, que, en veure que només quedem nosaltresduesdels milers que hi havia, es va tirar a riure de manera descontrolada. Jo vaig aprofitar i la vaig atacar, però no em va servir de res.



-Saps per què els tenia tots ací tancats? - va dir ella acostant-se a mi.



-No- vaig respondre.



-M'avorria– va dir amb un gran somriure en la cara- Jo soc superior a tots vosaltres, no em fan falta guàrdies ni plans detallats per a guanyar.



-Si per a tu ser fort és ser superior als altres, llavors estàs molt equivocada. Encara que és possible que no ho entengues.



Comencem a lluitar fins que vaig aconseguir obrir un altre portal, tantHaoscom jo estàvem molt ferits i cansats. Jo no podia moure'm del sòl, i ací va actuar la meua mare.Assolimdesfer-nos d'ella usant les armes de cristall i treballant en equip, només feia falta fer-li un tall perquè desapareguera de les nostres vides i finalment tornar a la nostra llar i tornar a ser una família unida.