Era un rei amb molt de poder. Tothom li anava al darrere per les grans terres que tenia. Els cavalls blancs de raça pura, tan bonics. El seu cabell ros com el sol i els ulls blaus com el mar. Tothom que no sapigués la mala persona que era, esclar!…
Com cada dia, el famós rei, que no tenia gaire bona fama, sortia a passejar pel poble i anava a pendre una cervesa al bar del cantó. Llavors, aprofitava per parlar amb els nobles i intentar aprofitar-se per poder comprar alguna terra i cavall més. La avaricia s’apoderava d’ell.
Hi havien molts de nobles que tenien caps i peus i no queien en la trampa del malvat rei, perquè ja es sabien les seves jugades.
El rei era conegut com un encantador de serps i encantava a tots els pobres nobles que passaven de casualitat.
Els deia que els hi compraria les terres o els cavalls a més de la meitat de preu i que a canvi faria feliç a la seva família fent-lis creure que els hi donaria diners i mai més els hi faltaria menjar a taula.
El rei va veure una presa fàcil, va anar directe al noble que li havia arribat a les orelles que era més bo que el pa. Era tan bona persona que va acceptar les mentides del rei, i li va agrair tant que li va regalar l’estable que tenia, més de 1.000 bales de palla per alimentar els cavalls, i unes terres amb olivers que tenia per Còrdova. L’encantador de serps va sortir beneficiat i un cop més va sortir guanyant.
Quan van signar els papers conforme el rei es quedava les terres que li havia demanat, més tot el que el pobre noble li va voler regalar, l’humil noble li va preguntar: ‘’Estic molt feliç de poder fer feliç a la meva família i que mai més torni a faltar cap plat a la nostra taula’’. El rei a escoltar això va fer un somriure maligne perquè sabia que no li donaria absolutament al desgraciat noble que havia caigut en les seves mentides.
Van anar passant els dies i el noble no veia cap millora malgrat que s’estava olorant que el rei l’havia enganyat. Així és que va anar al gran palau del rei i li va reclamar tot el que li va prometre feia unes setmanes. El rei es va limitar a dir-li: ‘’Acabes d’aprendre la lecció de la teva vida, no confiïs en la gent que no coneixes’’, i llavors el va fer fora del seu gran palau.
El noble se’n va anar trist i sol a casa saba sabent que s’havia deixat trepitjar pel malvat rei i que tot el que li havia dit era mentida. El que més li importava era que no podria fer feliç a la seva família i va pensar que els decepcionava.
Trist i desolat va anar al bar i va agafar una borratxera i els hi va explicar als seus amics tot el que li havia passat. Molta gent es va quedar flipant i van anar en contra del rei per tot el que li havia fet el rei.
Fins i tot els pagesos que s’ho oloraven en privat van riure del noble pensant en lo babau que havia sigut.
Als pocs dies de la tragèdia, va arribar un altre noble al poble que es deia Juan Pedro. Era castany i d’ulls marrons, prim i alt com un espagueti.
Era de Sevilla i no sabia parlar gaire bé el català. A la gent del poble li va fer molta gràcia perquè tenia un accent que es notava que venia del sud perquè era molt tancat.
Els hi va explicar que venia d’un poble anomenat Utrera, un poble a 29 km de la ciutat, on ell vivia a les afores. Tenia un mas i tenia molts de cavalls, porcs, gallines, inclus tenia dos toros. Perquè a Sevilla estava permès practicar la tauromàquia, tot i que a Catalunya ja era prohibit.
En Juan Pedro va comprar un mas del poble que quedava a les afores. Però li encantava el bar, i clarament va anar fent una visita pel poble fins que va trobar el famós bar del poble. Quan va entrar va veure que tenien un ambient bastant familiar i això li va agradar molt. Tots els pagesos es van sorprendre de veure una cara nova ja que no passava gaire sovint.
Molts pagesos es van apropar a ell per donar-li la benvinguda, i d’altres van passar d’ell perquè pensaven que no era de fiar. L’humild Juan Pedro va voler integrar-se i els hi va explicar una mica com eren les terres d’on venía i de lo maravellosa que era Andalusia. Els va explicar molts d’acudits i van passar una tarda tots plegats i van riure una bona estona. Cap a les vuit del vespre, tots van marxar cap a casa seva i els nous amics d’en Joan Pedro el van acompanyar a casa seva i els hi va ensenyar com era el mas per dins.
El noble trist i desolat seguia a casa seva i s’havia perdut l’arribada d’en Juan Pedro, però no va tardar gaire en enterar-se que havia arribat un nou noble que venia de les seves terres, d’Andalusia, i va semblar que el noble es va animar una mica.
Al dia següent, la rutina continuava i la majoria de la gent del poble que vivia de l’agricultura i la ramaderia es van llevar d’hora com cada dia per anar a cultivar, pasturar les ovelles, vaques, porcs, inclús alimentar els cavalls i muntar-los.
El noble va esperar amb molts nervis i ànsies que arribés el mig dia per poder anar al bar a passar una estona amb els seus amics, i també, conèixer a en Juan Pedro.
Va ser el primer en arribar, fins i tot abans que en Julio, que era l’amo del bar. El Julio quan va arribar a les 15:00 en punt va veure al noble, i li va dir que havia escoltat el que li havia passat i que ho sentia molt. I tot seguit li va preguntar que perquè tenia tantes ganes i tanta pressa d’entrar. Ell li va explicar que havia arribat a les seves orelles que hi havia un nou habitant al poble, i que era d’Andalusia, de les seves terres, i que ell tenia moltes ganes de coneixe'l i de poder parlar amb ell. I també li van dir que ahir va estar tota la tarda al bar i que per això havia vingut tan d’hora, per poder veure’l per quan entrés per la porta.
Als minuts que en Julio es va instal·lar i va obrir el bar es va començar a emplenar de gent i de gent. I el noble anava prenent cubates, cerveses i patates braves, perquè era la seva única distracció. Anaven passant les hores i les hores i en Juan Pedro no apareixia per la porta.
Quan ja eren les 18 hores ja s’havia desesperat i va començar a plorar perquè no tenia amics de veritat ni li quedava res perquè el rei li havia pres tot.
A les 18 hores i 30 minuts va entrar per la porta el noble Juan Pedro, i el noble va fotre un salt de la cadira que quasi quasi surt disparat. El noble va anar corrents cap a en Juan Pedro i li va fer una abraçada. Ell es va sorprendre que algú volgués ser tan amic seu ja que no entendia el motiu. El noble li va explicar que ell també era d’Andalusia, de Còrdova, d’un poble molt maco que es deia La Victoria.
Van estar tota la tarda explicant-se anècdotes i xerrant sobre la seva terra, parlant sobre els menjars típics, de la diferencia en la gent aquí en comparació d’allà, van parlar d’un munt de temes i coses diferents i es van adonar que tenien moltes coses en comú i que ells dos es podrien convertir en molt bons amics. I així va ser, es van convertir en ungla i carn, tot ho feien junts i on era un estava l’altre, no es separaven ni per anar al lavabo.
En Juan Pedro notava que el noble estava trist i que alguna cosa li passava però mai s’atrevia a preguntar-li que li succeiia i anaven passant els dies i en Pedro esperava que el noble es sincerés amb ell.
Fins que un dia va decidir sincerar-se perquè ja no podia més amb la situació, se sentia molt inútil perquè tots tenien cavalls, terres, cases, menys ell.
El noble li va explicar a en Juan Pedro tot el que el rei malvat li havia fet i tot el que era capaç de fer. Va començar a explicar-li tot i des de el principi.
El rei va dir: ‘’Aquest rei no té gaire bona fama, només de borratxo i d’estar tot el dia al bar, perquè té un cor tan negre que ningú l’estima i tothom el rebutja.
Tothom m’avisava que era molt dolent i que anés en compte amb ell, però era el meu amic i no em creia aquestes barbaritats del meu amic que tant estimava. Però va resultar ser com tots deien. Em va dir que em compraria un cavall i algunes terres a meitat de preu i a canvi em faria una sorpresa i faria feliç a la meva família. Em vaig posar tant content i no sabia com agrair-li i vaig ser massa burro que li vaig regalar: un estable que tenia, més de 1.000 bales de palla per alimentar els cavalls, i unes terres amb oliveres que tenia per Còrdova.
Van anar passant els dies i jo no veia cap millora malgrat que ja m’estava olorant que el rei m’havia enganyat. Llavors, em vaig decidir i vaig anar al seu palau a reclamar-li tot el que m’havia promès. El rei es va limitar a dir-me: ‘’Acabes d’aprendre la lecció de la teva vida, no confiïs en la gent que no coneixes’’, i llavors em va fer fora del seu palau. Em vaig quedar molt trist perquè em vaig quedar sense res i no tenia a ningú que em pogués ajudar.
Continuarà…
