OLÍVIA
Tots estem fets de vidre. En el cas de l'Oliver, el seu vidre era molt més fràgil que el de la resta. Ell cada dia que passava es tornava més dèbil, el seu vidre s'esquerdava amb més facilitat. Mai oblidaré el moment en el qual em va fer saber el que el passava.
Tot just estàvem al seu terrat, mirant la lluna plena que hi havia aquella nit quan es va rompre a plorar i, sense saber què fer, vaig abraçar-lo. Realment no sé per què ho vaig fer, simplement va ser un impuls. El fet d'intentar protegir-lo del que fos que l'estigués fent tant mal amb els meus braços, com si d'escuts es tractessin.
– Oliver... Vols dir-me que et passa?-- Vaig acariciar-li l'esquena amb suavitat.
– No sé si puc fer-ho– Va mirar directament als meus ulls i vaig poder identificar una mirada de dolor, però sobretot, de molta por.
– Saps que pots dir-me el que sigui– La meva mirada va reflectir compassió.
–Seré directe, no puc continuar així– Ara, la mirada que tanta por reflectia va ser canviada per una que reflectia ràbia i dolor. Em vaig quedar realment sorpresa amb aquell canvi d'actitud.
– Digues-me Oliver...– No podia imaginar-me el que venia després d'aquestes paraules.
– Olívia t'estimo, però entenc que després d'això no vulguis tornar a acostar-te a mi– La meva intriga creixia i amb ella també ho feia la meva por.
– No pateixis, si us plau, digues-me que et passa– Els ulls se'm començaven a humitejar.
– Hi ha una cosa que no saps de mi. No és una cosa qualsevol, és una cosa que ho canvia tot– Va aturar-se i va agafar aire– aquell dia que ens vam trobar a l'hospital, quan et vaig dir que jo també tenia una revisió vaig mentir-te. – S'eixugava les llàgrimes que li relliscaven per les galtes.
– Si...? – Cada vegada estava més confusa, no sabia on volia arribar i allò m'espantava.
– Tinc un tumor al cervell que m'està matant, no sé quant em queda exactament. – Va ser directe. Automàticament va abaixar el cap, plorant amb molta més ràbia.
– Oliver... Vols dir que– Va aturar-me abans que acabes de dir la frase.
– Em moriré Olívia– Aquelles paraules van ressonar al meu cap i es van instal·lar al meu cor, causant un gran dolor que em va deixar sense paraules i creant un mar de llàgrimes que m'envaïen els ulls. – I ara, si vols marxar, ho entenc.
– No marxaré – Vaig aixecar el cap i el vaig mirar directament als ulls– Mira Oliver, el que sento per tu no canviarà. – Vaig fer-li un petó, em a sortir del cor. Va ser un petó llarg, amb molt sentiment. En acabar els nostres fronts es van unir.
– Gràcies per fer-me sentir que val la pena lluitar una mica més– Va apujar el seu cap arribant amb els seus llavis al meu front i així fent-me un petó.
A partir d'aquell moment la nostra relació va canviar, però cap a bé. Ara també coneixem les nostres esquerdes internes i les estimem. Sabia que tard o d'hora, l'Oliver marxaria, però això només em servia per demostrar-li amb moltes més forces tot el que, cada dia amb més intensitat, sentia per ell.
Els dies van anar passant i la nostra relació era cada vegada millor. Deixàvem de banda el que el passava l'Oliver, encara que alguna nit hi parlàvem. Ell em deia que quan marxes volia que fos feliç, que el recordes amb alegria i amb amor. I jo sempre li deia que ho faria. Vaig aconseguir que els digués als seus pares el que el passava, va ser una setmana molt dura per tots, però ells ho havien de saber.
Recordo especialment un vespre a casa seva. Estàvem tirants al seu llit quan es va aixecar i va agafar un àlbum de fotos que hi havia a un calaix al seu escriptori. Va acomodar-se al meu costat i el va obrir. La primera foto, ell nounat, em va fer riure. Tenia les galtes molt grans i plorava. Va passar la pàgina i amb ella, també uns quants anys de la seva vida. Ara estava bufant les espelmes al seu 5è aniversari, muntant en bicicleta, i jugant amb els que em van dir que eren els seus cosins, però que ja no tenia relació amb ells. Em va semblar el nen de 5 anys més bonic del món. El seu somriure no havia canviat gaire, encara mantenia l'essència d'aquell nen petit que jugava a la platja un dia d'estiu de vacances a Grècia.
– Mira– Va assenyalar una foto– aquesta és la meva àvia. Ho era tot per mi, però ja fa un any que va marxar.
– Ho sento... – Vaig recordar-me de la meva àvia, que també va morir, però ja feia molts anys.
– No trenqui-la, quan em toqui marxar a mi, el primer que faré serà fer-li una abraçada. Com les que li feia de petit quan arribava a casa seva després de l'escola. Com si res hagués canviat.– Ho va dir amb un somriure que també reflectia tristesa.
No vaig saber que contestar, així que em vaig acomodar al seu pit i el vaig abraçar amb força.
OLIVER
L'Olívia sempre ha estat al meu costat. Em sento realment afortunat, però a vegades també m'envaeix la culpabilitat en pensar tot el que haurà de passar el dia que em toqui marxar.
Ella sempre diu que tots estem fets de vidre, i que, amb més o menys facilitat ens esquerdem i deixem veure les nostres pors i ferides. Crec que és el més savi que he escoltat mai. També crec que estimar les esquerdes d'una persona és tant o més important com estimar les seves virtuts. Això és just el que em passa amb l'Olívia. Tot i semblar una noia amb una vida genial i perfecta, no ho és, les seves esquerdes són difícils de veure, i la nit en el que me les va ensenyar no vaig dubtar a saber que estava feta per mi, que l'havia de protegir encara que no pogués fer-ho per sempre.
Una nit a casa meva, tot just quan
"Every Breath You Take" començava a sonar al reproductor de vinils, em va picar la curiositat perquè m'expliques una mica més sobre la seva vida.
– Olívia, sempre parlem de mi. Explica'm una mica més sobre tu.– Si era cert que m'havia explicat moltes coses del seu present. El que estudia, com és la seva família, de què vol treballar... Però mai m'havia parlat del seu passat.
– I que vols que t'expliqui? – Ella estava a la cuina, que connectava amb el menjador, així que ho va dir alçant el to de veu.
– No ho sé, m'agradaria saber més sobre el teu passat. – També vaig alçar el to de veu. Mentre parlava, mirava la col·lecció de vinils que tants anys m'havia costat aconseguir.
– La veritat – va sortir de la cuina, em va semblar un senyal per prestar atenció – hi ha una cosa que no sap gaire bé ningú.
– Digues-me, si vols és clar– Em vaig preocupar, però el fet que m'ho anés a explicar em va semblar un gest de confiança per part seva, i això m'emocionava.
– Quan era petita, durant gairebé tota la meva infantesa em va criar la meva àvia. Els meus pares treballen molt i sempre estava amb ella.– va aturar-se i va agafar aire– Però quan tenia setze anys ella va morir. – La seva mirada es va dirigir directament al parquet del menjador.
– Ho sento molt Olívia – Vaig acostar-me a ella.
– Tranquil. La veritat, sé que perdre als avis forma una mica part del cicle de la vida, i que tard o d'hora a tots ens passa. Però amb ella va ser diferent, va ser com perdre una mare, inclús, com perdre una millor amiga. – Sabia que res del que digués faria que l'Olívia deixes de pensar en el tema així que només vaig abraçar-la i deixar que plorés entre els meus braços.
Des d'aquell moment vaig entendre el veritable significat d'allò de què tots estem fets de vidre, i que brillem i ens esquerdem amb la mateixa facilitat.
La meva malaltia m'anava consumint a poc a poc i els dolors de cap espontanis eren cada vegada més freqüents. Però ella sempre estava allà per no deixar-me caure, per recordar-me les pastilles que m'havia de prendre, per acompanyar-me al metge per fer els seguiments... Ha estat la casualitat més bonica de la meva vida, o si de veritat existeix allò del destí, puc agrair-li infinitament per fer que ens trobem en aquella estació de metro.
OLÍVIA
L'amor, igual que omple cors de felicitat, també els trenca i això ens espanta una mica a tots. El fet de donar-li a algú el poder de fer-te feliç i poder trencar-te quan ell vulgui, és només un gest que fan els valents. Però val la pena.
Amb l'Oliver totes aquelles pors van quedar reduïdes a saber que el perdria, que per més amor que sentíssim els dos, algun dia tot acabaria. Vaig aprendre a conviure amb aquella por. Sabia que no ens havíem creuat a l'estació de metro per una simple casualitat, i sabia que aquell noi era per mi. M'encantava passar estones amb ell, escoltar tots els discos del món, mirar la lluna, caminar pel centre de París... A ser sincera, qualsevol cosa que fes, mentre fos al seu costat era més que suficient.
Vaig obrir-li el meu cor i el vaig deixar conèixer les meves ferides, igual que ell ho va fer amb mi. Vaig parlar-li de la meva àvia, encara que mai és fàcil parlar del tema, la seva abraçada em va fer saber que ell és, i serà per tota l'eternitat el meu lloc segur, on anar sempre que ho necessiti.
OLIVER
A vegades m'hi paro a pensar en com serà tot el dia que marxi. Sovint trobo que tot està perdut, però quan aixeco la mirada la veig a ella, sostenint la corda que m'ajudarà a aixecar-me cada vegada que faci falta. M'agrada pensar que, quan tot això acabi, l'Olívia tornarà a trobar la felicitat, tornarà a enamorar-se, farà nous amics... M'agrada pensar que no estarà trista per mi, encara que sé que això és inevitable. Sempre va saber que estava destinat a marxar, es va fer forta i va quedar-se al meu costat, li dec tot.
Una nit, quan miraven la lluna al terrat de casa meva, vaig fer-li una promesa.
– Olívia, algun dia miraràs la lluna i jo seré allà. Esperant que arribi la nit per poder creuar mirades i recordar-te des de lluny tot el que t'estimo.
OLÍVIA
A tot principi sempre el segueix un final.
L'Oliver ja estava molt dèbil, ingressat a l'hospital des de ja feia una setmana. Allà intentaven alleujar els seus dolors a base de morfina i medicacions que em permetien passar uns dies més al seu costat. Els seus pares i familiars van vindre a l'hospital, fins i tot van vindre els meus pares. Durant aquells dies vaig tindre l'oportunitat de parlar amb la seva mare.
– Gràcies, Olívia – va dir-me un matí mentre estàvem les dues a la porta de l'hospital prenent l'aire. – gràcies per cuidar del meu petit. – Un nus es va instal·lar al meu pit i em va inundar els ulls de llàgrimes, que ja estaven farts de plorar tant.
– Tens al millor fill del món– Vaig aconseguir dir aquelles paraules amb les poques forces que em quedaven al cos.
Al vuitè dia d'estar ingressat ens van donar la pitjor notícia, el quedaven hores de vida. Va arribar el moment que havia desitjat amb totes les meves forces que mai arribes. Primer van entrar a l'habitació els seus cosins i tiets, després els seus pares i per últim em va tocar a mi. A ser sincera, feia molt temps que sabia que aquell moment tard o d'hora arribaria, però no sabia si estava preparada ara que tocava afrontar-ho.
Vaig recórrer el passadís ple de llums tristes i de portes on darrere s'amagaven històries com la de l'Oliver. Vaig arribar a la porta de la seva habitació. Estava a punt de travessar una porta que canviaria per complet la meva vida, estava a punt de deixar marxar al noi que més estimo del món. Vaig agafar aire i vaig passar la porta amb decisió, els ulls plens de llàgrimes i el cos ple de por. El pulsòmetre s'escoltava al voltant d'aquella petita sala grisa, el llit on ell es trobava ocupava una gran part de l'habitació.
– Hola, Oliver – No sé d'on vaig treure les forces per dir aquelles primeres paraules.
– Hola, princesa... – La seva veu era dèbil com un fil. Va moure una mica la mà perquè m'apropes a agafar-la. Estava freda i suau.
– T'estimo. – Les llàgrimes van començar a relliscar per les meves galtes i la meva veu es va trencar.
– Mira – va mirar cap a la petita finestra que hi havia davant del seu llit. Es podia contemplar la lluna plena i brillant. – Vine, estira't amb mi.
Ho vaig fer, ara els dos estàvem estirats mirant la lluna, com ho fèiem al terrat de casa seva.
– Et trobaré a faltar Oliver– Vaig dir sense apartar la vista de la lluna.
– Sempre estaré allà– No el vaig deixar acabar la frase.
– Esperant que arribi la nit per poder creuar mirades i recordar-te des de lluny tot el que t'estimo. – Vaig fer-li un petó a la mà.
Ens vam quedar tots dos allà, sense dir res i a l'hora dient-n'uso tot. Fins que el pulsòmetre va deixar d'escoltar-se i només vaig tenir forces de quedar-me abraçada a ell plorant fins que els metges van entrar i em van fer fora amb cura de l'habitació, on m'esperaven els meus pares.
A partir d'aquell moment no soc la mateixa. L'Oliver m'ha ensenyat tant que mai tindré vides suficients per agrair-li.
A vegades els finals no som com ens agradaria que fossin, i com a persones només ens queda fer-nos forts i contiuar endavant per aquella persona que deixem enrere, però, que a l'hora sempre ens acompanya. Ell va ser qui em va ensenyar el que significa estimar, el que significa tenir cura d'algú i el veritable significat de l'amor: estimar tant les nostres esquerdes com les nostres virtuts.
Ara cada dia desitjo que arribi la nit per poder veure la lluna, la lluna que tant el recorda a ell. Mirar-la amb la seguretat de saber que ell és allà i xiuxiuejar-li sempre les mateixes paraules.
– T'estimo fins a la lluna i tornar, Oliver.
