Aquesta pàgina web utilitza cookies
Les cookies d'aquest lloc web s'utilitzen per personalitzar el contingut i els anuncis, oferir funcions de xarxes socials i analitzar el trànsit. A més, compartim informació sobre l'ús que feu del lloc web amb els nostres partners de xarxes socials, publicitat i anàlisi web, els quals poden combinar-la amb altra informació que els hàgiu proporcionat o que hagin recopilat a partir de l'ús que hàgiu fet dels seus serveis. Per a més informació consulta la Política de cookies. Pots acceptar totes les cookies o gestionar les teves preferències:
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús) L’androide que no podia dormir
Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.
Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.
No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.
De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.
