Vaig tancar el llibre. No sé ben bé quantes vegades l’havia llegit ja, però m’era indiferent. M’inspirava, em sentia entesa i bé. Jo no escrivia, però em feia el mateix efecte el fet de llegir-lo: em sentia alliberada dels meus problemes i m’escapava de la meva realitat.
No agradava a la gent, aquest era el meu problema. No era normal i jo volia ser-ho, però era com si tot m’ho impedís. Pensava moltes coses constantment, però mai deia res. Els meus dies sempre eren iguals: m’aixecava, obria la persiana, anava al lavabo, em rentava la cara, em vestia (sempre de la mateixa manera: texans blaus i samarretes de cotó de diferents colors), esmorzava tota sola el que m’havia preparat la mare abans d’anar a treballar i marxava cap a classe. Sempre acompanyada del meu llibre.
No volia entrar a classe, no tenia cap amic. La gent sempre em posava sobrenoms que creien divertits, i jo mai deia res, però és clar que tenia una opinió, solament que no em venia de gust compartir-la perquè creia que el meu punt de vista era secundari i que no estava bé. Sempre que això passava, abaixava el cap i llegia el meu llibre.
Quan sortia al pati no jugava amb ningú perquè tots corrien i feien ximpleries i a mi no m’agradava fer-les. Preferia parlar amb algun professor o llegir un llibre a la biblioteca.
En sortir de classe anava a casa directament i passava la tarda a la meva habitació llegint el meu llibre, mirant els Súpers, fent sudokus o escoltant la ràdio. Com tenia la casa sola podia fer el que volgués. A la nit, m’escalfava les sobres que hi hagués a la nevera, sopava tranquil·la a la cuina parlant amb la meva tortuga, feia els deures i vora les deu anava a dormir. Moltes nits em costava agafar el son i pensava en com podien canviar les coses. Pensava en els pares, quan em deien que era especial, quan em llegien contes abans de dormir, quan anàvem tots junts a la platja i ens ensorràvem fins al coll, quan dormíem els tres junts al seu llit i quan em deien t’estimo i em donaven moltíssims petons. Feia molt temps que no era així, però pagaria el que fos per tornar a aquells dies, quan tot estava bé. Ara ja no ho estava, i era culpa meva. Em quedava pensant fins molt tard, fins que la mare arribava a casa, cansada, i ja no passava per la meva habitació a donar-me un petó de bona nit.
Però tot va canviar un dia qualsevol. Aquell dia vaig fer la rutina de cada matí i vaig asseure’m sola, com sempre, a l’última fila de la classe. Va entrar la professora i darrere d’ella un nen que no havia vist mai. La Laura, la meva tutora, el va presentar davant de tota la classe i el va asseure al meu costat. Vaig maleir la Laura al meu cap, perquè semblava que fos com aquells nois que cada dia es reien de mi, i sincerament, no volia tenir cap d’ells a prop, empipant-me totes les classes. Però com sempre, no vaig protestar.
Ben aviat descobriria que no tenia res que s’assemblés a aquells nens. El Joan (es deia així), només asseure’s, va començar a parlar i a explicar-me coses, i al començament pensava que no me les deia a mi, però més tard vaig descobrir que sí, i ens vam passar tot el dia parlant dels nostres interessos, de la nostra infància i del munt de coses que teníem en comú.
Els següents dies es van passar molt ràpids, ja que el Joan es va convertir en la meva motivació. Feia molt que no tenia cap amic. Tenia ganes d’anar a classe per veure’l i passar totes les classes parlant amb ell d’alguna ximpleria. A la sortida agafàvem les bicis i anàvem a investigar a llocs abandonats, berenar junts i arribava a casa per sopar i anar a dormir. Encara continuava tenint problemes amb l’insomni, però els records nous i bonics amb el Joan es van anar pintant per sobre dels vells i lletjos, fent-me oblidar una mica el sentiment de nostàlgia que m’apretava el pit cada dia, i imaginava les cares d’alegria dels pares si els hi digués aquella nova troballa.
Un dia el Joan i jo vam anar d’excursió a una masia abandonada a un barri als afores de la nostra ciutat. Ens vam colar a dins i ens vam quedar hores estirats a la gespa, mirant el cel i confiant-nos secrets. De gran volia ser professor, però no qualsevol professor, professor d’universitat, d’aquells importants i llestos, va dir. Jo vaig pensar que seria capaç de fer el que volgués, perquè el Joan tenia alguna cosa que no tenia la resta del món. Em va preguntar si jo sabia que volia ser de gran, i vaig admetre que ser escriptora m’agradaria, ser l’autora d’un objecte tan important per algú, com aquell llibre meu, que en els temps durs m’ajudava. Vaig arribar a casa quan ja feia molta estona que era de nit. Se’ns va fer tard mirant els colors del capvespre i més tard les constel·lacions, però va valdre la pena. Va ser un dels millors dies de la meva vida.
Per aquella època estava estudiant 5è de primària. Amb el Joan, tot va començar a ser més fàcil i més divertit. Érem nosaltres contra el món. Mai parlàvem dels nostres problemes, cosa que agraïa bastant, i tot va ser relativament bo fins que vam arribar a l’institut.
