Cansada, nerviosa, estressada. És el meu primer viatge a París i, ni sé l’idioma ni sé com funcionen les coses en aquell indret del món tan extravagant.



Sóc de Girona i sóc estudiant a la seva universitat. Com que ja són vacances de Nadal, he decidit passar una setmaneta a París i visitar els seus millors indrets. He volgut agafar un hotel al cantó de la torre Eiffel ja que és el meu monument preferit i el que des de petita he somiat veure.



Avui és el meu primer dia a la capital francesa i no tinc ni idea de com comprar el meu bitllet de metro. Veig passar un noi jove, alt, ros, amb uns ulls blaus ressaltants, segurament francès, i amb un aire amable. Al veure’l anar cap a la guixeta, mig avergonyida, m’apropo cap a ell per veure si em pot ajudar amb el bitllet.



—Em… Salut… “Pourriez-vous m’aider”…? Com es diu ara això…?

—Tranquil·la. Parlo català —em vacil·la amb una rialla—. Què volies?

Sense saber com continuar aquesta conversa tan estúpida, respiro, m’animo de valor i de paciència i li responc.

—Ai, qué distreta que sóc! —ja no sabia ni com continuar—. En fi, volia saber si em podries ajudar a comprar un bitllet per anar a l’estació de la Tour Eiffel. Ja que no sé molt bé com dir-ho en francès, necessito una mica d’ajuda.



—Entesos. Cap problema. Jo també hi vaig. Quedat aquí un moment, els compro i te’n dono un.



M’assec en un dels bancs de l’estació, mentre ell compra els bitllets. Quan acaba, s’apropa a mi i me’l dona, tot dedicant-me un somriure.



—Moltes gràcies. Espera, et dono els dine…

—No cal —em diu tallant-me la paraula—.



—Oh…! Gràcies de nou —li dic tot fent-li una rialla tímida—.

—Perdona, no ens hem presentat. Em dic Marc… I tu?

—Ah sí, ha, ha, ha! Jo em dic Clàudia, però em pots dir Clau. Encantada de coneixe’t.



Quan ja som dins el metro, seguim parlant de les nostres coses, fins que arriba un moment en el que em diu que vol posar-se a escoltar música. Jo sense molestar-me li responc que cap problema i que ho pot fer. Mentre escolta música, sense que se n’adoni, el miro detingudament. Em sembla haver-lo vist en algun lloc o de coneixe'l d’alguna cosa, però sincerament no sabria dir de què.

És molt atractiu, m’encanta la seva manera de parlar, el seu estil de roba, el seu pèl… En resum, m’agrada tot d’ell, i això que només fa una estona que ens coneixem.



Al cap d’una hora, arribem per fi, a l’estació de metro Champ de Mars, per la que se surt davant de la torre. Quan ja som a la sortida, ens acomiadem.



—Bé doncs, encantat d’haver-te conegut. De veritat, per lo poc que hem estat parlant, m’has caigut molt bé — em diu—

—Igualment, encantada de coneixe’t. Espero algun dia poder tornar-te a trobar. Ha, ha, ha! —li responc tot rient—.



—Et passo el meu número de telèfon, per a que anem parlant i ens anem coneixent millor.



—Perfecte, gràcies!

Quan ja hem acabat d’acomiadar-nos, ell se’n va cap al seu cotxe i jo agafo un taxi direcció a l’hotel. Quan hi arribo, me’n vaig a l’habitació, deixo les coses i m’agito al llit, amb el mòbil a la mà, tot pensant en el noi que m’he trobat per casualitat a l’estació del metro.



Miro el mòbil i entro al WhatsApp. Busco el seu número de telèfon, el deso com a Marc amb emoji fent l’ullet. Entro al seu xat i miro la seva foto de perfil. Veig que està d’esquena per un carrer de Barcelona i que està al costat de la casa Batlló. Va vestit amb una camisa blava oberta i a sota se li veu la samarreta blanca de tirants. També porta uns pantalons “baggy” color blau marí i unes sabates “Nike Air Force 1” blanques. Al cap se li veu una gorra blanca.



Surto de la seva foto de perfil i em quedo mirant el seu xat. Feia uns trenta minuts que no es connectava. Vull enviar-li un “hola”, però tampoc cal semblar desesperada, o sigui que m’aixeco, deixo el mòbil a la tauleta de nit i me’n vaig a beure una mica d’aigua al lavabo.

Mentre estic al bany, sento que m’han enviat un missatge. Vaig cap al telèfon per veure qui és. És ell, en Marc. Obro el missatge i miro que hi posa: <<Hola Clàudia>>.