F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Insídia (luciaa.rocaa)
INS Jaume Balmes (Barcelona)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  Deliri indòmit

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.



Deliri: estat d'alteració mental en què es produeixen al·lucinacions, excitació i desordre de les idees.



23 de septembre del 2534



Portava ja vint anys en aquella nau, aquella que li provocava tants mals de cap.L'Artemis423 havia estat dissenyada per fer la segona exploració aEras, un planeta pròxim a Mart. Aquella nau estava repleta d'androides com ella, creats només per fer una funció: acomodar nous planetes per a la vida humana. Per tant, la seva funció estava clara, però a ella l'agonitzava aquella sensació de viure, però no viure. Al final, ella tenia una vida, se sentia viva, tenia una vida com la dels altres androides -els quals es limitaven a existir sense més ni més-; "normal i corrent", es deia, tan corrent que li resultava dolorosa.

Tenien una simple rutina, quansesotmetien a aquells viatges que duraven anys, es dedicaven dia rere dia a crear màquines, eines i habitatges per al nou món. Màquines que estaven dissenyades per complir les necessitats bàsiques de l'ésser humà quan arribessin aEras. Per quan el viatge hagués finalitzat, estaria tot enllestit per adaptar aquell planeta. Com un llenç en blanc que desitja que l'omplin d'art.

Aquella rutina la matava a poc a poc, el que era irònic, ja que no podia morir.



17 de bidesembre de 2559



Temps. La seva paraula més odiada era: temps. Cada segon li ressonava dins del cos com una gota d'aiguaen arribaral fons d'un pou buit.

Per si no n'hi hagués prou,d'ençà quela vida humana s'havia traslladat a mart, un any se li feia encara més llarg; un dia durava 24,6 hores, una mica més que un dia a la Terra, i un any era equivalent a 687 dies a la Terra, quasi el doble que l'any terrestre. Quan passaven els dotze mesos de sempre, es repetien un altre cop:bigener,bifebrer,bimarç... I així tota una eternitat.

Estava programat arribar a Mart l'1 de gener de 2560, després d'haver acomodatErasdurant cinc anys, i d'un viatge de vint anys més, la civilització estava preparada per ser traslladada per segon cop.

Quedaven dues setmanes per tornar a casa, però feia temps que havia perdut la noció sobre el que era realment casa i la idea de tornar li provocava una sensació agredolça. Havia passat una nit horrible, somiant el mateix cada cop que el sol no entreveia aquella nau, tot i que aquelles imatges fossin les mateixes de sempre per alguna raó mai acabava d'encaixar-les bé. Arribava un punt en què el somni, o el que ella creia que era un somni, se li semblava més a la realitat.

Aquella realitat ataüllada que cada cop es distanciava més d'una vida plena. No pertanyia a res, no tenia una llar on se sentís resguardada ni uns amics amb els qui compartir les seves inquietuds... Se sentia culpable, al final cada món nou podia significar una vida nova, noves possibilitats, o això els hi havien fet creure; però ella sentia que s'encongia quan el món hauria de ser cada cop més gran.

A vegades, quan tothom seguia la seva rutina com éssers sense vida, s'escapava a l'únic lloc on sentia que podia respirar. Es tractava d'una cúpula de vidre situada a la punta de la nau, allà podia veure tota classe d'estrelles i asteroides,llunes, estels, galàxies i, el fenomen que més la meravellava, el cel; un cel que podia pertànyer a qualsevol lloc, sense més ni més. Quan es quedava immersa en aquell horitzó els seus records es desplaçaven endavant i enrere, estenent-se per mostrar-li tots els camins que no arribarà a recórrer.

  • Tu, número cent, al teu lloc, ja.- li va dir el vigilant de guàrdia.


"Em dic Amàlia", va pensar, i tot seguit va posar-se a fer la seva feina.



1 de gener de 2560



Ni tan sols havien celebrat l'any nou; es va aixecar com qualsevol altre dia, el que era diferent és que les hores avançaven més de pressa, les seves pulsacions, o el que li semblaven pulsacions dins d'un cos sense vida, augmentaven per segons i a ella l'agonitzava la sensació d'arribar ja a casa.

Un any nou, un nou començament, i on tots feien algun reajustament, on tothom veia oportunitat de crear una nova vida, un cicle nou, l'oportunitat perfecta per reprendre qualsevol bajanada, visualitzar metes que en el fons saben que no compliran i sentir-se millor amb un mateix a base de creences que acaben sent mentida; ella només sentia que en un tres i no res, els anys lliscaven com un llumí a punt d'encendre's. En un tancar i obrir d'ulls, cent anys s'esfumaven de cop.



8 de març de 2156



Un més amb vida. Aquell dia celebrava, o no, un mésd'ençà quel'havien creat. Encara no estava del tot situada ihi haviacoses que no li acabaven de quadrar. Les seves falses interconnexions neuronals, fetes perobeiri fer que el comportament delsandroidess'assemblésel més possible al de l'ésser humà, encara estaven processant tota la informació que havia rebut en tan poc temps. Havia estat fabricada,junt ambmolts altres androides, per ajudar a la civilització humana a despoblar la Terra itraslladaral màxim possible d'humans a Mart. La seva funció era adaptar Mart a lesnecessitatshumanes per així evitar que la raça humana s'extingís. No entenia alguns punts de la història, no responien a les seves preguntes i se sentia desplaçada i desubicada, però que podia fer més que dur a terme totes les tasques que li manaven.

Aquella mateixa nit, va somiar per primer cop allò que no sabia que la perseguiria tota una eternitat. Un secret que sentia que havia de guardar. Un registre. El primer pensament fora de l'establert que deixavaempremtadins d'una vida, molts anys abans de saber la veritat: que aquell mateix somni indòmit, es tornaria en un record que, com un raig de llum entre esquerdes, busca la manera d'eixir.



Indòmit: que no pot ésser domat o és difícil de domar.
 
luciaa.rocaa | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]