F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Ângela (LaiaRey)
Escola Campjoliu (L'Arboç)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  El que no hauria de ser

Estava pujant les escales d'un llarg edifici, semblava realment alarmada, semblava que tenia alguna cosa important que fer o alguna cosa important per avisar. Quan,de sobte, vaig escoltar els crits de Mery que venien des de la cuina:

- Àngela, baixa a esmorzar- vaig sentir.

No podia para de pensar amb el somni que havia tingut aquella nit i que no es parava de repetir al meu cap, com podia somiar si era un androide i més aviat espatllat.

-Àngela - va tornar a repetir la Mery.

-Vaig - li vaig respondre.

-Què et passa? Estàs moixa?

-He tornat a tenir el mateix somni abans, el que es repeteix cada nit des que ens van tornar a atacar.

-Segur que ja et passarà- va dir amb una veu tremolosa.

-Mery, creus que significa alguna cosa, com una espècie de visió del futur. Soc un androide no representa que hauria de tenir somnis.

-La veritat no ho sé, però no perdem temps. Recorda que avui et tocar donar la benvinguda als nous supervivents al nostre campament.

-D'acord adeu- Vaig anar cap a la porta principal a presentar-me als supervivents que havien arribat. Quan em vaig sorprendre de qui eren. Era un noi bastant atractiu a la vista. Devia tenir uns 19 o 20 anys i anava acompanyat d’una nena petita.

-Hola i benvinguts al campament un lloc segur per als nous supervivents. Soc l’Àngela la que us mostrarà el campament i assegurar la vostra estada aquí. I vosaltres sou…

-Em dic Jason i aquesta és la meva germana petita Emma-va dir tot decidit.

-Hola, Emma, Preparada per conèixer la teva nova casa- li vaig dir tot carinyosament.

Quan em va tornar el somriure, vaig començar la visita.

-Aquest campament és un dels més segurs de la zona. Som unes 36 persones, la gran majoria són supervivents d’una universitat que hi havia fa molt, excepte la d’una família que, si no fos per ells, aquesta àrea de supervivència no seria possible sense ells. La primera norma: tots s’ajuden entre tots la confiança és imprescindible. La segona és cada un té un encàrrec, és a dir, si un no fa la seva feina, això no funciona i res de baralles o qualsevol acte de violència cap algun dels nostres. Alguna pregunta fins ara.

-No cap - va respondre el Jason tot apagat.

-Doncs bé, continuem. A cadascun si li encarrega una àrea és a dir una feina et pot tocar l'àrea d'agricultura o la de vigilància …

A l’hora de sopar i dinar tots ens reunim a l'àrea de menjador, és obligatori l’assistència. Dons bé, ja hem arribat, aquesta és la vostra habitació a partir d'ara no és molt gran però és del mes acollidor aquí podeu guardar els vostres objectes personals - just havíem arribat a la zona d’habitacions.


Fins aquí la visita. A les 9 heu de ser a l'àrea de menjador és important, espero que us agradi la vostra nova vida -





-Moltes gràcies- va dir l’Emma tota somrient.

-Espera - va dir en Jason, quan, de sobte, em va apartar fora de l'habitació i em va dir seriosament .

-M’agradaria parlar ambs els que dirigeixen tot aixos e sentit que aquí tenen un androide i no me’n fio de ni un pel, per culpa seva han iniciat aquestes guerres i per lo que molta gent o a perdut tot.

-No tots són iguals algun serà diferent - vaig respondre timidament.

-No ho crec tots són iguals-

Em vaig anar cap a la habitació de la Sara la meva millor amiga del campament.

-I com ha anat - em va dir ella amb insistència.

-És un noi de més o menys la nostra edat i que per suposat odia profundament els androides, com a mínim, la seva germana petita és mona i molt simpàtica-

-Almenys és guapo-

-Sara -

-Què passa? Tu saps que tu no tens la culpa de tota aquesta guerra-

-Ja però és com si ho sigués i a més a més he tornat a tenir el somni que se'm repeteix cada nit, serà una senyal?-

-sigui el que sigui seguiràs sent la meva amiga encara que portis ferro a dintre -va dir ella

Ens vam dirigir cap a l'àrea del menjador just a les nou i el Jonh i la Mery com cada final de setmana , donant el seu discurs .

 
LaiaRey | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]