“El telèfon no em parava de sonar, amb aquella musiqueta tan molesta que tantes vegades havia intentat canviar, però no podia pel senyor Bigotis, el meu gat que s'havia menjat les instruccions del meu nou mòbil. Les mans m'estaven tremolant i el meu cor bategava tan fort que sentia com si anara a sobreeixir del pit. Per fi decidisc desbloquejar-lo, la policia estava cridant-me de nou i jo no podia llevar-me aquella imatge del cap. Ja havien passat dos dies des que vaig veure a Berta, la que va ser la meua millor amiga durant anys, ofegant Àngels amb les dues mans, apropant-se vada vegada més a ella, com si no volguera perdre cap detall del mosaic que s’estava formant a la seva cara.

Tremolo una altra vegada, ella…Ella estava feliç? Sí, sí que ho estava. Però no era una felicitat normal. Era una felicitat viciada, desesperada i famolenca.

Havia vist moltes pel·lícules de por, per l'afició que té el meu pare, però res es podia comparar al que vaig veure aquella vesprada.

Torno a la realitat, encara que l’he estat evintant aquests dos dies en què no podia sortir de l'habitació, només preguntant-me què havia fet mal per a que tota aquesta situació es produïra. No he deixat de trucar la policia. Això no es podia quedar així.

Encara que Àngels no em queia gens bé no mereixeia la mort, i molt menys per part de Berta, la meva amiga, o millor dit, una persona completament estranya a la que jo ja no coneixia.”







Benvolguts i benvolgudes, una altra vegada a la fi d’aquesta recargolada, però interessant història. Ja no us vaig a donar més advertències, no val la pena, no?

Us he de demanar perdó, admeto que em vaig equivocar.



A l’altre capítol parlàvem de les facetes, no? De l’estat d’ira que estava desenvolupant Berta, veritat? Doncs jo, al principi, pensava que això ho feia per simple fúria però, no, no és així. Coincideixo en Carla perfectament quan dic que sí, Berta estava feliç, i molt.

Ja no era el possible rancor qui actuava, era la passió per matar, per exprimir el coll de les seves víctimes com si foren dues taronges i, estranyament, veure les seves cares a l’hora de morir i gaudir amb eixe espectacle fins que l’última glopada d’aire isca volant.

Jo també tremolo.



Encara que aquesta situació no em fa feliç, ni una miqueta, he de continuar amb el meu deure, a l’igual que Carla que, després de quasi una setmana tancada a pany i forrellat, es va veure obligada a tornar. Perquè el seu pare adora l’institut, sempre diu és molt important l’educació. La meva pregunta és… Si ell sapigués que la seva filla es troba en una de les pel·lícules que ell tant adora, l’obligaria a sortir igual?



“No vaig ser capaç de pronunciar una sola paraula. Sentia que m'havien arrencat les cordes vocals encara que jo només volia xisclar amb totes les meves forces. Em vaig quedar paralitzada ací, enmig de la meua habitació, i una altra vegada vaig tornar a penjar.

Tot això m’ha afectat molt.

Sí, ens vam distanciar per motius que encara ni jo sé, però jo l’apreciava. Em va ajudar quan la meva mare es va escapar amb el seu amant i jo, jo només volia tornar-li el favor. Per això ploro quan la recordo, perquè ella no és així.”

No, no ho és.



“Vaig poder quedar-me un temps a casa, amb l'excusa que tenia la regla i que em feia mal el cap, però això no era suficient per al meu pare.

I ací estic, a l’entrada de l’institut, mirant com se m’apropa Berta.

---Hola!--- Em diu ella, tranquila, serena, com si no hagués matat a ningú feia una setmana.

Com és clar no vaig respondre, encara que hagués volgut, no podia, no era capaç.

---Fa temps que no et veig per classe i només et volia preguntar com estaves--- En aquell moment vaig donar gràcies per la meua miopia, ja que les ulleres van dissimular les dues llàgrimes que em van sortir disparades pels ulls. Estava a punt d’esclatar, d’una crisi, però va succeir un miracle: el timbre... “Gràcies” vaig pensar; fins que, de sobte, Berta em va abraçar i jo em vaig quedar totalment immòbil.

Normalment, jo sóc la carinyosa, sempre m’ha agradat demostrar l’afecte que tinc a les persones que estimo amb petons o abraçades, però allò no era el que volia.

---T’he trobat a faltar aquests anys, et deixo que tinc classe--- Es va dirigir a l’interior i jo, després d’una estona, vaig fer el mateix. La Berta que vaig veure l’altre dia no pareixia a la Berta que m’ha saludat amistosament avui i, molt menys, a la Berta que he pogut observar, durant l’hora del pati, gràcies a les persianes translúcides de l’aula 4B.

Ella estava asseguda sola, semblava tranquila menjant el seu entrepà però, si et fixaves, si prestaves una mica d'atenció, podies apreciar uns xicotets espasmes que feien que el seu cos es moguera, i altres tics en el coll. Era tot un patró, quan més espasmes, més tics i així successivament fins quan explotava, colpejava la taula molt fortament i el cicle es tornava a repetir. Li vaig mirar la cara, la tenia inclinada i amb els ulls fixats pissarra. I una altra vegada, portava aquell somriure que tan poc m’agradava. De l'esglai em van caure les llibretes que portava i Berta es va girar. No vaig tindre més remei que anar-me corrent. Les hores següents eren de plàstica i tutoria, espere que al meu pare no li importe, encara que en realitat, m'era igual, només volia escapar d'ací.

En el camí em vaig creuar en Júlia i a Layla, semblaven molt angoixades i se'ls notava la por a quilòmetres. Em van preguntar, encara amb les llàgrimes en la cara, per Àngels.

Em van dir que elles i els seus pares l'estaven buscant com a bojos i no tenien ni idea d'on estava. En aquell instant vaig acceptar el que no vaig poder abans, Berta és una assassina i no tenia un altre nom més que aquell.

Em feia mal en l'ànima, però ja sabia el que tenia que fer.”



T’entenem Carla. Que llàstima que una amistat que era tant bonica acabara així.

Digueu-me, per a vosaltres que és l'amistat? Creieu que Berta és bona amiga? I Carla?

Quina llàstima que vulguis ajudar a una persona que te importa i, de sobte “pufff” desapareix completament l’idea que tenies sobre aquesta i es mostra una altra de diferent, una altra persona que no era la que tu estaves acostumada a passar el temps, els dies i les nits.



Qui li anava dir a Carla que aquell 17 de juliol Berta desapareixeria de la seva vida i tornaria anys després sent una altra cosa? Una cosa de color negre que li agradava ofegar a persones.



Per a mí, l’amistat és constància, empatia, amor i lleialtat. És preocupar-te de les coses del teu amic quasi més que les teves. És tindre un somriure per a celebrar les victòries i un muscle on plorar en els teus dies més baixos.

I Carla, donant-se compte de que ja no hauria solució, va fer el que tenia que fer. El millor per a la que en un passat va ser la seva amiga, i una de molt bona. Però, cal recalcar que és només això, passat i ara, ara Berta no és la que era, i com he dit abans, mai ho tornaria a ser.



“Tot ha passat molt ràpid. Estava recollint les meves coses a l'aula d'informàtica, després, em trobava caminant pel corredor, on les poques persones que hi eren ahí em miraven fixament.

I, en un obrir i tancar d'ulls, ja estaven tots fora, esperant-me.

Quatre patrulles de policia estaven envoltant l'institut. Molts pares i mares que venien a recollir als seus fills mirant, amb cara de sorpresa. Però ni el mateix director, que supose que estava cridant als meus oncles, ni els pares de Àngels, que ja es trobaven ací, van fer que em fera una mica de llàstima.

Només va ser quan, un policia em va girar per a posar-me les esposes, quan la vaig veure. Estava Carla, en un racó, trista, decebuda, i amb tan sols veure el que portava a la seva mà, ja vaig saber que ella m'havia delatat, no se com, però ho sabia.

Portava la seva antiga càmera, la recordo perfectament, encara que passen cent anys, o mil, la seguiria recordant, com no. Carla és una artista, li agrada pintar, dibuixar i, sobretot, la fotografia. Em recorde quan se la van regalar estava súper emocionada i no podia parar de parlar de totes les fotos que ens fariem, que sempre la portaria amb ella.

Ara vec que raó no li faltava. Supose que mentre jo estava disfruntant al màxim ella ho va veure i va fer-me un foto, com a prova d'un crimen que sense dubte l'havia comés.

Vaig sentir com si em clavaren una estaca en el cor.



Van arribar els meus oncles, que ara eren els meus tutors legals i, amb ajuda dels policies, em van pujar en el cotxe patrulla. I la vaig veure per última vegada. No, no la odiava. És a dir, m’havia delatat sí, però, al fi i a la cap, a part de la meva meravellosa mare, ella és el segon ángel caigut que he conegut en tota la meva existència.

Llàstima que ara estigue en aquesta situació, amb unes esposes que apreten massa i en tot el món, observant, amb por. Que sino estic segura que ens haguessim reconciliat.

Jo hagués superat la mort de la meva mare i hagués denunciat al meu pare per maltractament.

Estaríem bé, en el banquet de sempre, parlant per tot el que hem lluitat perquè arribara aquest moment, perquè la nostra amistat continuara com quan erem xicotetes.

Llàstima. En un altra vida Carla, en un altra vida.”



Finalment Carla va oblidar-se de tots el mals records i, malgrat tot, es quedaria amb tots els bons moments que, en un passat (ja molt passat) havien viscut juntes.

I Berta, al ser menor d’edat al principi fou traslladada a un centre psiquiàtric i, quan ja va fer majoria d’edat, a un centre penitenciari. Després de quasi un any de bon comportament, van considerar donar-li la llibertat condicional, però, no anem tant ràpid, encara quedaven tres setmanes, en tres setmanes moltes coses poden canviar…



Abans de que us deixe en Berta, una última pregunta de les meves… Em trobareu a faltar? Perquè jo a vosaltres sí. M’han creat per a contar aquesta història i moriré en quan l’acabeu.

Només puc dir que ha sigut un plaer ser la vostra narradora, i recordeu: heu de estimar i riure molt abans de que sigui massa tard, no sabem el que pot passar d’un dia a l’altre…

Fins sempre.



“Just ahir em van avisar sobre la llibertat condicional i estic molt feliç sobre aquest tema, tinc alguns assumptes per resoldre en eixir”

I sí, encara que siga sorprenent, la seva actitud millorava cada día més, però per precaució, encara estava en una habitació individual, on tenia una petita finestra que només li donava visibilitat a un ram de flors. En aquest sempre havien gira-sols ja que, segons el director del centre, alegrava la presó però, just aqueix dia van canviar l'ordre habitual…

I, quan tot semblava que s'havia acabat, van tornar aqueixos espasmes que a poc a poc es feien cada vegada més grans. I amb un enorme somriure va dir:

“Jo reconeixo aquest color, un color que tenien les meves víctimes abans de morir, un color moradís com l’espígol”.