Abans, però, que iniciessin la marxa i tots els agents estiguessin llestos, hem de retrocedir en el temps, a la reunió que van mantenir els dos sergents.
- Bé Pol, tu ets l’expert. Aquí tens les fotografies que hem fet avui amb el dron -li va comentar Pibernat-. Què creus que hauríem de fer?
- Abans m’has dit que ja teniu un sospitós. Tens descripció física o alguna informació sobre aquesta persona? -preguntà Casadevall.
- Malauradament no hem aconseguit gaire. Només sabem que té vint-i-quatre anys i fa un metre setanta quatre -va respondre Pibernat.
- Bé, això no és molt, però millor això que res. D’acord doncs, escolta atentament el que se m’ha ocorregut… -començà a explicar el sergent Casadevall escrivint i dibuixant en les fotos que ensenyaven la finca del sospitós.
El seu pla constaria de dotze agents, dividits en dos equips de sis, que atacarien per dos fronts diferents. El primer s’encarregaria de la porta principal, evitant una sortida; el segon entraria pel garatge, tapant l’altra sortida. A partir d’aquí es trobarien amb una masia desconeguda per on haurien d’obrir-se pas. La raó per la qual anaven al matí era per sorprendre el sospitós dormint i tenir així més probabilitats de capturar-lo.
- …i dos agents més es quedaran a l’inici del camí per evitar qualsevol inconvenient, on controlaran des de la distància tota l’acció. Així doncs, com ho veus? -va preguntar Casadevall.
- Sí, tot bé. L’operatiu serà demà passat a les sis de la matinada. Prepara el teu equip; vull capturar aquest animal, així que ho hem de tenir tot ben lligat -va dir Pibernat amb menyspreu.
- Coincideixo. No podem deixar algú així lliure, és massa perillós. Catorze persones en tres setmanes, vés a saber a quant podria pujar si esperéssim més -va comentar el sergent Casadevall.
- Perfecte, doncs vés a informar el teu equip, jo ara n’informaré el meu.
I així és com van planificar la seva missió. Per tant, ara que ja coneixem el pla hem de passar a saber qui hi ha en aquests grups: En el primer hi ha sis agents, el sergent Casadevall, un càmera per enregistrar tota l’acció i quatre agents del GEI, un d’ells carregant l’ariet. En el segon grup hi havia el sergent Pibernat, la inspectora Carbonell, un càmera i tres agents del GEI amb un altre ariet. També, en el grup de suport a l’inici del camí, hi havia l’inspector Fontmajor i un altre agent del GEI. Ells s’encarregarien de vigilar l’operació des de la distància, gravar tot l'àudio de la ràdio que comunicava a tots els agents i, si hi havia ferits, fer-los els primers auxilis i mantenir la comunicació amb la central. Un total de catorze persones que aniria a capturar una de sola en aquella masia de Llimiana.
- Som-hi? -digué Pibernat mentre es posava en formació- No vull cap errada, em sentiu?
- Afirmatiu, ho intentarem -va contestar una de les agents presents.
- Vicenç, estigueu atents -va dir Pibernat-. Si tot va bé, la cacera haurà acabat d’aquí una estona.
- Ho estarem, bona sort -respongué Fontmajor.
Per tant, un cop posats en formació els dos equips van començar la caminada cap als punts establerts, un camí de 175 metres que haurien de recórrer en silenci per no alarmar el "Vampir". Un recorregut que va durar vint metres abans no caiguessin en un parany que els havia preparat el "Vampir", que esperava que l’anessin a capturar. El parany, un de senzill, constava d’una trampa per ossos, que va paralitzar allà mateix un dels agents del segon grup que va deixar anar un crit de dolor. La trampa li havia agafat la canyella; sortosament el dos agents postats a l’inici del camí van poder alliberar-lo i la resta del grup d’assalt continuar amb la seva missió. Abans de continuar caminant els dos sergents debatien què fer.
- Com creus que hauríem de continuar Pol? -preguntava Pibernat- No vull que hi hagi més ferits.
- Jo dic de seguir pel camí. Si en sortíssim segurament ens trobaríem amb més trampes -explicà Casadevall-. Segur que s’ha inspirat mirant la tele, com si fos una pel·lícula o una sèrie.
- D’acord. Atenció, deixem que en Vicenç se’n encarregui d’en Josep i la resta continuem cap a la masia. Hem d’atrapar el sospitós -digué Pibernat.
Un cop alliberat, van esperar a que se l’emportessin per prosseguir el camí que quedava fins a la masia. Hi van arribar quaranta segons després sense cap més incidència i es posaren en posició, preparats pel compte enrere del sergent Casadevall.
- Molt bé, poseu-vos a lloc. A la de tres esbotzem les portes, d’acord? Som-hi doncs; una, dues i… -comptava Casadevall mentre els ariets es preparaven per esbotzar les portes- Tres!
En el moment d’impactar no va passar res, a part d’un soroll considerable, perquè per reforçar les portes al darrere hi havia barricades amb mobles de la casa i no van cedir al primer cop. Simultàniament, mentre es preparaven per donar-hi un altre cop, es va sentir enrenou al primer pis. El "Vampir" estava a casa. Els va costar tres embats amb l’ariet per obrir prou les portes, però quan per fi ho van aconseguir van poder entrar en una sala engolida en la foscor de la matinada i on la llum de les llanternes era l’única cosa que els il·luminava. El primer grup es situava al rebedor, caminant cap a les escales i pujant al primer pis, on havien sentit soroll; el segon grup, al qual li faltava un integrant, es dedicaria a comprovar la planta baixa.
- El volem viu. Procureu no disparar si és possible -els feia recordar en Carles.
El segon grup, situat a la sala d’estar, avançava cap a la cuina quan va veure passar una figura alta i pàl·lida per davant a gran velocitat en direcció al primer grup. Una agent va córrer cap a la figura, que resultava ser un llençol enganxat a una corda; l’agent, abans que tornés a la formació, va ser estirada per l’armilla antibales que portava i va desaparèixer en un passadís. El sergent Pibernat i la resta del grup van córrer cap a l’agent, ara inconscient al terra.
Van comprovar les dues habitacions, però no hi havia rastre del "Vampir", que s’havia esvaït tot i que no hi hagués una sortida alternativa a part de la porta, on estava situat tot el segon grup, un fet que els va deixar perplexos.
Mentrestant, el primer equip havia arribat a les escales i estaven preparats per pujar quan el "Vampir" va tornar a atacar, emportant-se un agent, deixant-lo inconscient i desapareixent un cop més en la foscor de l’habitatge.
- D’acord, tireu enrere! -cridà Casadevall- Agrupem-nos! Tots!
- Carles, què està passant? -preguntava Carbonell- Érem nosaltres els que havíem de caçar-lo a ell. No a l’inrevés. Què fem?
- No sé. No havíem previst res similar amb el Pol -contestà Pibernat-. Deixa’m parlar amb el Pol i veiem què fem.
- Carles, hem de continuar amb el pla. Pugem al primer pis, on hem sentit soroll abans, i acabem la feina. Pujarem nou persones. Les altres tres que queden s’encarregaran de cuidar els ferits i vigilar les sortides. Queralt, tu et quedaràs aquí amb un càmera i amb l’Albert. Cuideu els dos ferits i sobretot no deixeu sortir el "Vampir" -ordenà el sergent Casadevall-. Podeu disparar a matar si és necessari.
- Molt bé, ja heu sentit el que s’ha de fer -comentà Pibernat-. En marxa!
Així doncs, mentre deixaven tres agents a la planta principal, la resta d’agents van pujar al primer pis, on només hi havia tres habitacions. En anar a obrir la porta de la primera van sentir un soroll a la del costat, per la qual cosa van anar-la a obrir i, en fer-ho, allà estava el "Vampir", en Jan Lluch, llançant-se sobre l’agent que obria la porta, tirant-lo al terra i noquejant-lo de cop i fugint cap a la planta inferior tan ràpid que no varen tenir temps de reaccionar.
En fugir cap a la planta inferior es va trobar amb la inspectora Carbonell protegint la porta principal, que el veié i va aconseguir encertar-li dos trets que van ressonar i il·luminar tot el rebedor. En Jan Lluch, ara ferit i atrapat, va decidir saltar per la finestra del costat, tallant-se braços i cames en travessar el vidre.
De seguida que van sentir els trets tant en Carles com el Pol van reaccionar i van començar a perseguir-lo. Amb ells hi van anar un agent més i un càmera per atrapar en Jan Lluch, que corria cap al bosc lluny de la masia.
- Merda! -es queixava Casadevall- Com no l’hem atrapat, el teníem davant!
- És igual, ara corre i atrapem-lo abans no el perdem dins el bosc -digué Pibernat-. Queralt, on li has donat?
- No ho sé, crec que al braç i la cuixa -contestà Carbonell.
Després que els quatre agents que perseguien en Jan Lluch sortissin corrents darrere seu a la masia només hi van quedar set agents, quatre d’aquests conscients i tres inconscients. La inspectora Carbonell i dos agents més van cridar per ràdio en Vicenç, perquè vingués a ajudar amb les cures dels ferits. Mentre no arribava, el segon càmera, que no havia anat a perseguir el sospitós, va continuar gravant l’escenari per inculpar encara més en Jan Lluch.
Un cop va arribar l’inspector Fontmajor i els altres dos agents del GEI van iniciar les cures, recordem que un d’ells estava ferit des de l’inici de l’operatiu; doncs bé, mentre tractaven els ferits la inspectora va començar a investigar la masia cercant més proves. Tot buscant com podia passar d’un extrem de la casa a l’altre sense ser vist, va trobar una trapa sota d’un llit que duia a un soterrani a les fosques; amb la llanterna només aconseguia veure gerres amb líquid dintre, així que va caminar fins a trobar els llums i el que va veure fou terrorífic.
Mentre la inspectora trobava un soterrani digne d’un malson els quatre agents perseguien en Jan Lluch pel frondós bosc que rodejava la finca. No obstant, no li perdien la pista ja que no podia córrer molt ràpid i estaven a punt d’atrapar-lo. D’alguna manera, en arribar al marge d’una clariana, en Jan va aconseguir amagar-se, i els quatre agents van anar entrant a la clariana sense saber on buscar.
Això va provocar que en Jan Lluch pogués atacar el càmera, que anava últim en la corrua d’agents, la qual cosa el va deixar inconscient. Eliminant un agent del grup hauria de lluitar menys per acabar amb els altres, un fet que l’ajudaria, ja que l’agent Carbonell l’havia ferit a la mà i la cama. Després d’agafar aire va posicionar-se bé per començar a córrer i atacar un altre agent.
- On s’ha ficat? -es preguntava Casadevall- Estava davant meu.
- Deu haver-se amagat i deu haver agafat l’Albert, perquè anava darrere meu i ara no està -digué en Jordi, l’altre agent del GEI que acompanyava en Pol i en Carles-. Segur que ara s’estarà preparant per atacar de nou, amagat al marge de la clariana, entre…
L’agent Andreu no va poder acabar la frase perquè com bé havia dit, en Jan Lluch estava al marge de la clariana preparat per atacar. Es va llançar sobre ell i el va deixar inconscient d’un cop.
En Pol i en Carles van reaccionar i es movien per lluitar amb en Jan, agafant les seves armes per disparar-li si era necessari, però abans que en Carles pogués agafar la seva pistola va rebre un cop a la templa que el va deixar atordit, fet que l’impossibilità ajudar en Pol. El fet que es quedés atordit és perquè en Jan Lluch començava a estar cansat i no va poder exercir la força suficient per deixar-lo inconscient del tot.
Mentre en Carles queia al terra, intentant recuperar-se, en Pol va intentar agafar el seu fusell, però en Jan Lluch el va tombar i van començar a lluitar a cops de puny per imposar-se sobre l’altre. En Jan, a part de pegar-lo, també intentava treure-li el fusell, no per disparar-li, sinó per poder donar un cop a en Pol i deixar-lo KO; en Pol ho va notar i, gràcies al seu entrenament, va evitar que l’hi tragués. Llavors, per deixar de pegar-se a terra i perquè el deixés anar, va decidir disparar a l’aire, però amb tanta mala sort que en Jan Lluch va posar el braç prop de l’astràgal i el va cremar, un fet que el va enfuriar de tal manera que va poder agafar el sergent Casadevall i donar-li una allau de cops que va aconseguir deixar-lo inconscient.
Un cop en Pol va quedar inconscient en Jan va quedar-se un moment dret al costat, agafant aire després de l’esforç. Cal destacar que en aquest moment en Jan es pensa que ja ha acabat, es pensa que ha aconseguit noquejar als quatre agents i es pot escapar, però en Carles no està inconscient, només atordit i ara ja s’ha recuperat i està disposat a lluitar amb el Jan.
Quan el Jan va adonar-se que encara quedava en Carles, va deixar anar un crit de ràbia i va arrencar a córrer cap a un extrem de la clariana, on hi havia un caminet que duia a un barranc, un atzucac d’on en Jan només podria sortir si guanyava a en Carles, que venia darrere seu, pistola en mà. Així doncs, d’aquesta baralla només en sortiria un guanyador.
Mentrestant, la inspectora Carbonell havia sortit del soterrani terrorífic, on hi havia emmagatzemats pots sencers amb la sang de cada víctima i altres artilugis diversos. Ara la inspectora estava a l’exterior de la masia, intentant calmar-se del que havia vist. Mentre caminava va escoltar el so d’un tret, llunyà i fluix; així que va arrencar a córrer en la mateixa direcció que havien agafat abans els seus companys. Corrent pel camí va sentir un crit, que li va semblar rabiós i de desesperació a la vegada, aquest cop però, més proper i fort, s’apropava a la clariana i la podia veure.
Poc abans d’entrar-hi va veure un cos, el càmera. Mirant dintre la clariana va veure dos cossos més, inconscients, així que els va deixar tots junts, pensant que seria més segur i, mentre ho feia, va sentir un altre tret, molt més proper aquest cop. Motiu pel qual va tornar a córrer per un camí fins que va veure una figura al final del camí, dreta i mirant cap a baix. Va continuar observant-la i va veure que tenia una pistola, així que va cridar: “Carles, ets tu?”. I la figura va contestar: “Sí Queralt, sóc jo. La cacera s’ha acabat”. La inspectora va aproximar-se fins al marge del barranc i va veure-hi en Jan Lluch, mort sobre l’espadat, rodejat de les roques tacades amb la sang grana.
Després d’ajudar els tres agents inconscients a tornar en si, tornaren a la comissaria, on van tancar el cas, ja que tenien les proves i el culpable, que encara que no pagués pels seus crims davant la justícia, sí que ho va acabar pagant més car, amb la seva pròpia vida.
Així doncs, aquesta és la història de l’assassí més mortífer del nostre país. Crec que podries haver aprofitat l’estona i estalviar-te el mal tràngol de llegir tot això, perquè sincerament, no sé com has pogut suportar tanta sang, tanta mort, tant de patiment. Segur que a la televisió feien alguna cosa millor i podries haver-te estalviat els horrors que has llegit, tot i que ja t’ho havia advertit.
|