No cal dir el pànic que van provocar aquelles paraules. Per no parlar del moment en què Ördög i Timea es van esfumar sense deixar rastre. El rei segons sembla, es va desmaiar. Ningú sabia del cert què havia passat, i molts no van poder amb la situació. Els joves, lògicament van passar a ser els protagonistes de l’escena. Tindrien la missió de vèncer el límit de temps que els havia imposat Ördög, una criatura demoníaca identificada com el diable. La població era molt conscient que Budapest podia patir unes conseqüències desastroses si fracassaven.

En Loránd era un dels joves que havia aconseguit arribar dins el temps establert de La Tria. Ara no pensava tirar-se enrere de cap manera. Després de patir a les aigües del Danubi, estava disposat a seguir endavant per assolir la mà de la Timea. I a sobre, per salvar la seva ciutat del mitològic diable que tant havia fet patir a la seva nació al llarg dels segles tal com deien les llegendes. Ell abans no creia en aquestes coses, però després de veure-ho amb els seus propis ulls, qualsevol assistent podia afirmar rotundament que existien. Va estar parlant llargues estones amb els barons, comptes i consellers que els van explicar tot el que van poder i els van subministrar tot el que necessitessin, a part de quantitats importants de monedes. En acabar, van idear un pla amb la seva germana Eidna. El primer que farien seria anar a Piliscsév, on els havien indicat que es trobava una xamana que els podria ajudar.

Van agafar els cavalls i van cavalcar fins a la localitat. Al cap d’un parell d’hores, en arribar van preguntar a uns vilatans el camí per anar a casa la dona. Estava situada al bell mig d’un bosc proper. Els van avisar també que la tractessin amb molt de respecte. Van dir unes paraules d’agraïment i van enfilar cap al bosc. Era un bosc espès, cosa que feia que un cop dins hi entrés molt poca llum per les escletxes. Després de diverses complicacions en la localització van acabar trobant la casa. Bé dir casa, seria molt. Es trobaven davant d’una cabana de dimensions grans, però que semblava que podia ser enderrocada amb la primera ventada forta. Amb timidesa, per culpa dels advertiments que havien rebut, van colpejar suaument la porta. Al cap d’un temps que els va semblar etern, i quan ja estaven disposats a tornar a fer el mateix procediment, la porta es va obrir sola, davant dels seus ulls sorpresos. Un gat negre els va rebre amb un miol que posava els pèls de punta. Van sentir una veu potent de l’interior del llogaret:

-Entreu d’una vegada estaquirots! - la xamana no era vella com s’esperaven, sinó que van descobrir una joveneta que no lligava amb el lloc on es trobaven.- Què voleu?

-Senyora, ens han parlat dels seus poders espirituals, i necessitaríem la seva ajuda, a canvi d’unes monedes d’or com a agraïment - va proclamar l’Eidna anant al gra i ensenyant el que pagarien.



La bruixa en veure el botí va assentir i va dir:

-Està bé, què necessiteu?

Li van explicar fil per randa els esdeveniments centrant-se sobretot en l’aparició d’Ördög.

La dona no va semblar sorprendre’s excessivament en sentir la història, tal com un hauria pogut pensar. En acabar el relat, i davant la impaciència dels protagonistes, va meditar durant una llarga estona.

-El que haureu de fer és el següent.- va anunciar- A la sagrada muntanya de Kékes, a unes vuit hores de viatge a cavall. Allà trobareu una porta que us durà a l’inframon. És la forma més segur que teniu d’aconseguir-ho. Si us afanyeu, teniu les hores de sol just per arribar a temps abans no sigui totalment fosc. Haureu de fer ni més ni menys que una catàbasi, baixar al món dels morts i sortir-ne vius. Cap dels dos reptes és fàcil, però si seguiu les meves indicacions, tindreu possibilitats d’assolir els objectius.

Després d'estar xerrant amb la dona una breu, però intensa estona, van marxar més ràpids que un llampec, disposats a arribar a Kékes abans que els enxampés la foscor absoluta. En sortir de la cabana en Loránd i l’Eidna van compartir uns breus mots sense entretenir-se, destacant la por que els havia fet al seu interior.



Després de cavalcar tres hores, van haver de fer un descans en un poble pels animals. Gràcies a la seva condició de visitants, per unes poques monedes d’or de les que els havien donat els dirigents hongaresos, van poder canviar els seus cavalls exhausts per uns de ben frescos. Quan els faltaven poc més de mitja hora segons els seus càlculs, i la posta de sol ja estava bastant avançada, el cavall d’en Loránd va caure a terra de cansament. Panteixava de forma molt exagerada i semblava que no es podria aixecar durant una bona estona. No es podien permetre perdre aquell temps, així que tot i les queixes del de l’Eidna, van muntar els dos a sobre. De forma miraculosa van arribar a la muntanya sans i estalvis. Llavors van recordar les paraules de la xamana: “Un cop arribeu, haureu d’aconseguir sang de l’habitant més longeu (considerat el guardià de la porta) de Mátrafüred, el poble que trobareu al peu de la muntanya. Seguidament, us heu de ferir a vosaltres mateixos. Això ho haureu de fer amb el ganivet de les invocacions, que ara us donaré. Aquesta sang l’escampeu per la roca que trobareu al camí de pujada, on veureu uns escrits de fa segles que haureu de pronunciar a l’uníson. Això farà que un esperit de l’inframon acudeixi a la vostra crida. A partir d’aquí ja us explicarà ell com funciona”.

Ja havien arribat a Mátrafüred. Van entrar en un bar que estava obert, i on semblava que hi havia un ambient agradable. En una taula hi havia diversos homes jugant a cartes. De forma sutil es van asseure a la taula del costat i van demanar. A continuació, molt educadament l’Eidna va dir:

-Bona nit, perdoneu les molèsties. Estàvem buscant la persona més gran del poble, que li voldríem fer unes preguntes. No ens podríeu indicar on la podem trobar?

Els jugadors van mirar els forasters de forma molt brusca. No tenien cap raó per explicar-los on trobar-lo. Van canviar de parer immediatament quan van veure que es treien unes monedes (que ja havien utilitzat tantes vegades per aconseguir el que volien que havien perdut el compte). Van acordar que un d’ells, que segons deien era el seu nebot els acompanyaria fins allà i s’estaria amb ells fins que acabessin. No era el pla perfecte, però era millor que res. Tenien pensat explicar directament el que necessitaven per veure si el vell col·laborava, com suposaven que ja havia fet altres vegades. Van caminar pels foscos carrers fins a arribar a una solitària casa. El nebot va obrir la porta i es van endinsar. Des de fora es sentien uns roncs prevenients d’algun dormitori. Van engegar una espelma i van anar a despertar l’ancià.

-Per Ördög! Qui redimonis sou!- va cridar al principi trasbalsat. En veure el seu nebot ja es va calmar.- Ah, ets tu Tòdor. Qui són aquests joves que t’acompanyen?

-Avi, aquests forasters diuen que et volen fer unes preguntes. Bé de fet no a vostè, sinó a la persona més vella del poble. He pensat que no seria massa inconvenient portar-los.

-Està bé, quin remei… Deixa’ns sols Tòdor.- va dir mentre aquest al seu torn ens feia una mirada fulminant. Li van explicar tot el que van poder, saltant-se alguns detalls això sí que van considerar que els perjudicaria, i li van demanar la seva ajuda.



-Joves. La nit abans de morir l’antiga dona més vella del poble, em va confessar els secrets d’aquesta porta, que només pot saber la persona més vella. Em va explicar que si algú tenia la gosadia d’anar-hi, no podia oposar-m'hi i havia d'oferir-vos la meva pròpia sang. La meva missió és que la porta continuï funcionant i que no es perdi mai la tradició i confidencialitat sobre això. Encara mai ningú m’havia demanat d’entrar a la porta en els dos anys que fa que soc el més vell, ni esperava que algú ho fes mai. Jo soc responsable, en part, de les vostres accions, així que la meva recomanació és que no hi entreu, ja que tindreu conseqüències.



Li van agrair tot i van dir que eren plenament conscients del que feien. Van treure el ganivet de les invocacions, i de la forma menys violenta del que van ser capaços van fer un tall a la mà del vell per aconseguir la sang. Aquest ni es va immutar. Just en aquell moment però, va entrar el nebot. En veure l’escena, es va acostar fet una fúria als protagonistes cridant i picant tot el que trobava pel seu pas. Van intentar explicar-l'hi, però no entrava en raó i van haver de fugir cames ajudeu-me. Quan van estar a una distància important van adonar-se que ja no els perseguia.

-Buf… De què ha anat! - va exclamar en Loránd.- No em puc arribar a creure que haguem sortit vius.



Van endinsar-se en una foscor trencada només per la llum de la lluna ja pràcticament plena, a falta d’un sol dia, quan també s’acabava el temps. Van començar a serpentejar per la muntanya fins que després d’uns vint minuts van veure a la vora del camí una pedra. No van tenir massa dubtes en identificar-la. Ara havien de fer-se la ferida ells mateixos. Amb el ganivet d’invocacions encara brut de la sang del vell, tal com havia d’estar perquè funcionés es van preparar per fer el tall. L’Eidna seria la primera, i s’ho farien mútuament. Quan va notar la fulla a la pell, es va adonar que alguna cosa no anava bé. Els ulls se li van cloure sols i els genolls li van flaquejar. Va començar a notar que perdia el control del cos. En el vell no li havien pogut ni veure la reacció per les presses, però semblava que afectava més del previst. De cop va parar. Però es va adonar que alguna cosa s’havia instaurat al seu interior.



-No sé què està passant,- va dir espantada.- però acabem això ràpid.



Va tocar el torn a en Loránd. No fa falta dir que va experimentar el mateix procés i el mateix desenllaç imprevisible.

-No podem esperar més. Vinga va anem a llegir el que fica a la inscripció - va dir el noi.



Els dos es van apropar a la pedra sagrada i van refregar el ganivet amb les respectives sangs per la part superior. De cop van aparèixer unes lletres daurades gravades que abans eren invisibles. Van pressuposar que haurien de llegir allò. Van recitar la inscripció en veu alta a la vegada:

“Oh Ördög, rei de l’infern. Estem aquí reunits perquè volem que escoltis la nostra crida i entrar a l’inframon. Ens fem càrrec de les conseqüències i jurem no explicar res del que succeeixi, en cas que aconseguir sortir-ne. Ja hem fet el ritual i estem preparats.”

Al principi no va passar absolutament res. Es van pensar que al final tot hauria estat una enganyifa. Passaven els minuts i tot seguia a lloc. A poc a poc, la pedra es va anar il·luminant fins a fer una llum insuportable. Es van desmaiar. Abans però, van sentir la mateixa veu que a Budapest:

-Qui ho diria! Aquests marrecs han aconseguit arribar a l’inframon. Us informo que un company també ha entrat, però les coses no li van massa bé, ja ho entendreu més endavant. Ens veurem a l’infern doncs. Si passeu el judici final, és clar.