Una onada de por fa que noti el cor fora del pit. No sé si és el fred o l’ensurt, però tots els meus pensaments es congelen per un instant. Faig fortes braçades per aconseguir posar-me al costat de la riba del riu. Amb un salt surt de l’aigua gelada. Baix la vista en direcció al full, esperant el pitjor. Però, per a la meva sorpresa està xop, però sencer. Me l’aprop als ulls per descobrir que ha sorgit un nou color en ell. Un nou codi apareix al full i de cop i volta veig que els estranys jeroglífics es transformen en lletres i signes. De sobte, la confusió es transforma en claredat. Enmig del full, es poden llegir perfectament les següents sigles:



“δ!h534” E.P.S



Ernest Pons Soler. Aquestes eren les inicials del meu tiet. Per desgràcia, això és l’únic que puc arribar a comprendre del codi.



Una bufada de vent em fa pensar en la tieta. El fred envolta cada part del meu cos. Com li explicaré, quan arribi a casa, perquè estic tot xop? Decidesc que el millor que puc fer és colar-me per la finestra de la meva habitació, i una vegada ja estigui a casa, eixut i calentet, intentaré interrogar, dissimuladament, a la tieta, i així esbrinar què he de fer amb el codi.



El relaxant raig de l’aigua de la dutxa és l’última cosa que escolt abans de sentir el “toc-toc” de la porta. Par l’aigua i m’embolic la tovallola pel cos. Obr la porta i em trob amb els ulls curiosos de la tieta.

-Hola Guillem, com ha anat el passeig? No t’he escoltat en entrar.

-Molt bé. És un poble preciós- estic a punt de contar-li la meva trobada amb la Júlia quan detona el xiulet de l’olla a pressió.

-El sopar està a punt. T’agrada el bullit d’ossos?

-Si - faig amb un somriure a la cara.

-Perfecte - la tieta es gira i baixa les escales.



Ràpidament, vaig cap a la meva habitació i em pos el pijama. L’aroma del bullit inunda les meves fosses nasals. No puc deixar de pensar en el codi. Apag la tènue llum de l’habitació i em dirigesc al menjador on m’espera un deliciós sopar. En arribar al menjador, la tieta ja m’està esperant. M'assec i seguit d’un “bon profit” començ a devorar el plat. L’únic que s’escolta és el so de les dents xocant amb la cullera. Estic esperant el moment oportú per trencar el gel, però no se m’acudeix com treure el tema sense parèixer un insensible. No és fins que jo començ a parlar que ens trobem amb la mirada.

Decidesc anar per feina i li pregunt:

-Què hi ha a l’habitació que està davant la meva?

La tieta pareix que s’escanya amb la cullerada de bullit, seguidament, gargalleja i es frega la boca amb el tovalló.

-És una biblioteca- fa amb un fil de veu.

Faig una expressió d’assentiment i un silenci aclaparador embolcalla tot el menjador.

Seguit d’una gran pausa la tieta torna a parlar:

-També era el despatx de l'Ernest.

Una bombeta s’encén dins el meu cap. No se m'acut res a dir, així que l’únic que faig és assentir. No tornam a obrir la boca en tota la sopada. En acabar ens donem la bona nit i enfilem cadascun a la seva habitació.



Sé que no podré dormir, però, tanmateix, em pos dins del llit i tanc els ulls. I faig l’únic que puc fer, esperar.



Quan el rellotge marca les dues de la matinada surt del meu cau silenciosament. No m’atrevesc a posar-me les xancletes d’estar per casa per no fer renou. El fred comença a pujar pels peus. Agaf una llanterna, sé que no podré encendre cap llum. Surt per la porta i la tanc molt curosament. Segueix pel passadís i obr la porta de la biblioteca-despatx de la mateixa manera.



En obrir la porta trob un escenari magnífic, les prestatgeries estan en perfecta sintonia i tot pareix que ha sigut recentment endreçat. Un petit escriptori se situa al centre de l’habitació, damunt, l’únic que hi ha és una petita llumeta i un vas amb bolis i plomes. Tota l’habitació està rodejada de prestatgeries, carregades de muntanyes de llibres.

No sé per on començar a buscar. El primer que faig és encendre aquella petita llum per millorar la il·luminació de l’habitació; gran decepció la meva quan m'adon que la llumeta no està connectada. M’ajup per connectar-la i en abaixar la vista observ un petit calaix amagat entre la foscor. Acost la mà fins al calaix per veure si descobresc alguna pista, però la meva esperança desapareix quan el trob buit. Connecto la llum. Recolz la meva mà dins el calaix per aixecar-me; sona un “clac”. Torn a dirigir la mirada i l'interès cap al seu interior; començ a grapejar, sona buit. No és fins que fic la mà al fons del tot que m’adon de la trampa del tauló, que fa de distracció per ocultar la seva verdadera intenció: un doble fons. Trec el tauló amb molt de compte per no fer renou. Endins la mà i la trec amb un llibre vell i consumit pel temps.



Un soroll fa que tot el meu cos es posi alerta. “He estat massa temps aquí, me n'he d’anar ja” pens. Col·loc el tauló allà on estava, agaf el llibre i surt en direcció a la meva habitació.



Una vegada dins el llit, fic el cap davall els llençols, igual que feia quan la veu de la meva mare anunciava l'hora de dormir, però jo la ignorava, feia oïdes sordes i continuava llegint. Pos en marxa la llanterna i obr el llibre per la primera pàgina.

No entenc res.

Fullejo el llibre i tot és el mateix. És com un diccionari de símbols.

ˁ = g·6

დ = √5628.2

¤ = x³ + 6x² - 9x + 5x = 17

A cada pàgina hi ha uns quaranta símbols amb el seu significat.

Pens que el millor que puc fer és anar-me’n a dormir, així demà tendré energia per continuar investigant.



La llum del sol a la cara em desperta. L’adrenalina del dia anterior encara corre per les meves venes, així que no em costa mica aixecar-me i esmorzar. Sé que he de tornar a entrar a la biblioteca per buscar alguna cosa més que em serveixi per desxifrar els secrets del meu difunt tiet.



Pas tot el matí ajudant a la tieta a pintar les parets, esperant el moment oportú per colar-me dins la casa. He d’esperar que ella baixi al poble per fer-ho, i com que no pareix que tingui cap motiu per sortir, decidesc donar-n’hi un. Dissimuladament, faig com que ensopeg amb una pedra, i justament, caic dalt la pintura, fent que aquesta es vessi per terra. La tieta, espantada, s’atraca a jo com un llamp:

- Déu meu Guillem! Què t’has fet mal?

- Estic bé, no pateixis, però em sembla que s’ha fet malbé la pintura que quedava.

- No et preocupis, ves a rentar-te que jo marxaré al poble a comprar més pintura.

- D’acord - faig, amb un enorme somriure dins meu- Em sap greu…

Ella fa que no amb el cap, seguidament es gira i parteix pel caminet que du al poble. Calcul que tardarà uns quaranta minuts a tornar.



Amb un salt m’aixec i, intentant no tacar res, me’n vaig cap a la dutxa. En dos minuts ja estic fora amb roba neta i preparat per endinsar-me en els misteris del despatx.

Quan entr al despatx, ara a la llum del dia, pareix encara més extraordinari. Els meus ulls comencen a donar voltes per la sala, i de sobte, em fix en la manera en què les prestatgeries de llibres estan senyalitzades. Alfabet grec.



Un alè de sorpresa recorre tot el meu cos, ràpidament surt de la biblioteca i arrib a la meva habitació. Obr el segon calaix de la còmoda, fic la mà per davall dels calçotets i trec el full amb els símbols, el que vaig desxifrar quan vaig caure al riu. Corrents torn al despatx i em plant davant una de les prestatgeries, precisament la que està senyalitzada amb la lletra “delta”. Els meus ulls pugen i baixen del paper a la prestatgeria repetitivament.

“δ!h534”

Ja ho tenc!

La meva mirada es fixa en la primera fila de llibres, exactament la que al seu costat es troba un signe d’exclamació. Començ a contar: 1a 2b 3c 4d… i així fins arribar a la “h”. Cont els llibres fins a arribar al número 8. M’he de posar de puntetes per arribar a agafar el llibre. Quan el tenc m’assec a la cadira de l'escriptori i busc la pàgina 534. Allí amb un color groc molt vistós estan marcades algunes lletres i paraules. Agaf un paper i començ a escriure ajuntant les lletres aleatòries i desxifrant paraules que ara tenen un sentit.

“Bany, quadre clavells”



El cor se m’accelera, i de enseguida ja estic corrent cap al quarto de bany. Donc un cop d’ull a l’estança, buscant el quadre. De sobte, és com si m’haguessin tirat una galleda d’aigua freda pel cap. No hi ha cap quadre amb cap flor allí. En aquest moment, me ve al cap la tieta. Arrossegant els peus per terra torn el llibre al seu lloc i surt a rentar la pintura que havia tirat abans que s’assequi.



Just quan estic acabant de rentar veig la silueta de la meva tia al principi del camí. Tarda un parell de minuts a arribar on estic.

-Hola Guillem, veig que ja ho has rentat tot tu.

-Hola tieta, és clar.

-Escolta, em pots fer un favor? Ves al garatge i agafa un pinzell més gran, el trobaràs al prestatge que hi ha al costat del bany petit.

Ensurt.

- Guillem? Et trobes bé?- Fa la tieta, quan em veu paralitzat.

Retorn a la vida, i com un llamp em dirigesc al garatge. M’oblid del pinzell i entr al bany. I allí està, brillant, impecable. Una onada d’alegria mesclada amb curiositat recorr cada part del meu cos. Curosament el despenj. Efectivament, un forat a la paret apareix rere el quadre dels clavells. Dins, es troba una capsa perfectament encaixada al forat. L’agaf. Me l’amag baix de la camiseta i torn a l’entrada, on m’espera la tieta. Enguait per la porta i li dic que em fa mal el cap, que me’n vaig a reposar un poc. També li dic que no he trobat el pinzell.

- D’acord- diu - si necessites alguna cosa seré per aquí.



Vaig a la meva habitació i m’assegur que la porta està ben tancada. Trec la caixa. Una petita tanca se situa al centre del delicat cofre. Per la meva sorpresa, es pot obrir sense cap mena de clau. Amb una mica de pressió aixec el braç de la tanca, un “clic” acompanya el moviment del braç quan s’obri. Aixec la tapa de la capsa i contempl el seu interior. Descobresc un altre full enrotllat i una clau. “Mare meva”, pens “el tiet s’ha ben encarregat que no fos gaire fàcil descobrir el misteri, a més, no sé ni el que estic buscant”. Obr el full, aquest té escrits un munt de signes. Semblants als del diccionari. Supòs que per desxifrar el codi del paper que acab de descobrir he d’utilitzar el diccionari, per tant, així ho faig.

Tard cinquanta minuts, però finalment ho aconsegueix:

x = a + b √ m + d·⊆ = Q[ √ m] = H2O2 + f : Z[ √ m] → C

Pareix… una fórmula matemàtica. Per què serveix aquesta fórmula?

Dubtes. Possibilitats. La clau. Què obri la clau?