28 d'agost del 2019



Em vaig despertar immediatament en escoltar la sirena de la policia.



Qui m'hauria traït d'aquesta manera?, em vaig preguntar.



No ho sabia i tampoc volia perdre el temps pensant-ho. Només sabia que havia de sortir d'allà com més aviat millor.



Em vaig aixecar com vaig poder, i em vaig tancar a l'armari de la seva habitació.



Em vaig quedar allà una bona estona fins que vaig decidir sortir, no podia amb el sentiment de culpa tan fort.



Vaig baixar les escales i quan vaig arribar al rebedor davant de la porta principal, sense pensar-ho, vaig obrir la porta del carrer disposat a donar la cara. Quan em vaig adonar, la policia ja havia passat de llarg. De seguida em vaig tornar a ficar a casa i vaig baixar totes les persianes sense deixar rastre de llum.





19 de febrer del 2018



Ja estava dins. Era immens, més del que esperava. Tenia només uns minuts, així que havia d'afanyar-me. Ja que si arribava a faltar a l'institut, no m'imaginava els problemes que em comportaria. Em quedaven un parell de minuts abans d'anar-me'n... Quan el vaig veure.



El meu bitllet de sortida a tot l'estrès i preocupacions que carregava diàriament. Una possibilitat de començar una vida nova.



Alemanya seria la resposta?



Amb el fullet a la mà vaig continuar el meu camí.





25 de febrer del 2018



Gairebé una setmana després, per fi tinc l'oportunitat de parlar amb els meus pares. No per molt de temps, així que necessito treure el tema com més aviat millor. Sincerament, estic massa nerviós, no sé ni per on començar.



Espero que ho prenguin bé, vaig pensar.



Què tal el treball?, vaig preguntar intentant treure conversa.



Ja saps, bastant estrès. Gairebé ni puc descansar, em va comentar mamà.



Estem igual, li va respondre papà a l'instant.



I no em pregunteu a mi?, intentant amagar la meva molèstia.



Clar perdona'ns, què tal estàs?, van preguntar pràcticament alhora.



Alguna novetat?, va preguntar papà en veure que no responia.



Ara que ho esmentes volia comentar-vos alguna cosa, vaig admetre.



No van respondre. Van esperar que continués parlant.



Què penseu sobre els intercanvis?, vaig dir buscant la seva opinió sobre l'assumpte.



Vols anar-te'n d'intercanvi?, va preguntar mamà amb un lleu somriure en la cara.



Ho he estat pensant i m'agradaria canviar d'aires, vaig respondre esperançat.



Però estàs segur?, es va estranyar papà.



M'agradaria, vaig contestar.



I tens algun lloc pensat?, va preguntar mamà per a informar-se.



En principi tenia la idea d'anar a Alemanya, aquí tinc un fullet, els vaig ensenyar.



Bé no em sembla mala idea, tindràs noves experiències i aprendràs un nou idioma, va dir mirant a papà buscant la seva opinió en la mirada.



A mi no em sembla malament, si vols després t'apuntem, va dir com si estigués apurat.



Gràcies per entendre'm, vaig respondre encara que sabés la realitat.



Jo sabia que aquests somriures que no havia vist en tant temps, no eren d'orgull. Si no de felicitat per desfer-se de mi. Igualment, no m'importava, l'única cosa que volia era anar-me'n d'aquí.





19 de juny del 2018



És increïble que només quedin tres mesos per poder anar-me'n.



També em sembla surrealista que els meus pares estiguin tan contents des de la notícia. Era d'esperar, així i tot, alguna cosa en mi, no volia estar d'acord amb aquest fet. L'única cosa positiva que puc treure és que ara tinc més motius i ganes que arribi el dia.





3 de setembre del 2018



Ha arribat el dia. Em trobo fent les maletes. Haig d'afanyar-me si no perdré el vol.



Hores després, vaig arribar.



Estava molt emocionat, però alhora terroritzat per la classe de família que em podria arribar a tocar. Tindré germans?. Com serà la gent allà?, Aconseguiré parella?, em preguntava constantment imaginant mil històries al meu cap.



Els meus temors es van esfumar en veure la gran simpatia de la família. Ens portarem bé, això espero.





9 de setembre del 2018



Primer dia d'institut.



Veurem que tal em va, vaig pensar.



Espero que la gent sigui molt diferent de la d'Espanya. Almenys aquí no em reconeixeran pels meus pares.



Quan anava a entrar per les tanques de l'institut anomenat Tàndem, un institut internacional. Al lluny un nen va començar a cridar en un idioma que no entenia mentre m'assenyalava amb el dit índex.



Per a la meva sort, una noia es va acostar a mi i em va donar la mà allunyant-me d'aquell nen estrany, afortunadament parlava el meu idioma.



Era alta, amb els cabells rossos i arrissats amb els ulls grans de color marró fosc, la cara allargada i petita, era prima i amb les cames llargues. Portava una samarreta vermella amb uns pantalons negres.



No li facis cas, és imbècil. Soc Adalia Müller, Ets nou veritat?, em va preguntar interessada.



Estranyat perquè parlava el meu idioma, vaig respondre.



Sí, sóc nou. Encantat, el meu nom és Carlo Sardà, li vaig respondre assertivament.



D'on ets?, ella em va preguntar.



Soc de Barcelona, Espanya I tu?



Vaig néixer aquí, a Munic, però la meva mare és de Barcelona i sé parlar-ho perfectament.



Sona el timbre.



Corre Carlo! Arribarem tard.



Bon dia a tots, ara us reunirem i us agruparem per classes, va anunciar la directora.





8 d'octubre del 2018



Em trobava a la cafeteria, menjant. Quan de sobte vaig notar una estranya mirada que em colpejava el clatell. Al lluny romania un noi d'altura mitjana, vestit amb roba folgada, cabells negres, llisos i amb uns intensos ulls verds, els quals no apartava de mi.



No semblava ser d'aquí.



Adalia, saps qui és?, li vaig preguntar molt confós.



Segons el que m'han dit és nou com tu i ve d'Itàlia, es diu Dante, va respondre.





31 d'octubre del 2018



Aniràs a la festa de Brigitte per a Halloween?, va preguntar Adalia.



Sí, he sentit que no convida a qualsevol, si bé encara no sé què posar-me. Tens pensat alguna cosa?, li vaig preguntar intrigat.

Encara no ho sé.



A la festa



Vaig optar per posar-me la roba de sempre, odio disfressar-me. A més, no sabia si s'anaven a disfressar, prefereixo no posar-me res abans de fer el ridícul.En canvi, Adalia, es va disfressar de vampiressa.



Portava un vestit llarg ajustat negre, amb una capa vermella llarga, i amb uns llavis intensos vermells.



Sincerament, no feia molta por, de fet no semblava una disfressa. El que sí que és cert és que la vaig veure més maca del normal.



Entrem a casa de Brigitte, era enorme.



Tot el curs va assistir. Com que no estic tan acostumat a les aglomeracions vaig decidir anar-me'n al bany en el pis de dalt per les escales.



Dante anant en direcció contrària a mi s'acostava cada vegada més. Mai vaig parlar amb ell ni el coneixia, però notava una cosa misteriosa en ell, l'única cosa que vaig voler era evitar-ho.

Em vaig posar a parlar amb l'Adalia al primer pis de l'escala.



Quan en un mil·lisegon, encara no sé com, va ensopegar amb un dels meus peus estirats.



Va caure per les escales.



No em fotis, Dante, estàs bé?, vaig preguntar molt preocupat.



No responia.