Finalment, va arribar dijous. La Grace estava nerviosa, preocupada, expectant. L’Arlo també, però no ho va voler mostrar. Cap dels dos s’atrevia a dir res a l’altre. Portaven gairebé dos anys vivint junts, però en aquell moment, si es creuaven pel passadís, semblaven estranys que es deixen passar per cortesia i amb prou feines s’aguantaven la mirada.



La pregunta, després de tota una setmana encara rodolava pel cap de la Grace: podia ser tan dolent?

Pel cap de l’Arlo ressonaven unes altres paraules, que portaven bastant més d’una setmana fent-hi voltes: Per nosaltres i per ningú més. No n’estava fent gaire cas en aquell moment. Potser en un principi va pensar que ho feia per ell, perquè necessitava compartir-lo, però realment era així? Era possible que només se sentís culpable d’ocultar-li-ho a la Grace?



Van posar-se a dinar. L’Arlo havia preparat pit de pollastre arrebossat amb una mica d’amanida i salsa rosa. Un plat prou senzill, però el preferit d’ambdós. Quan la Grace el va veure portar-lo a taula va fer un esbufec divertit. L’Arlo li va dedicar un somriure tímid i va asseure’s. Per ells tenia més significat del que semblava a simple vista.



A la seva primera cita havien anat a un restaurant esnob amb tot de receptes innovadores i variacions modernes de plats típics. Van agafar la carta i van decidir-se per una amanida d’algues amb formatges exòtics. A la vegada, van ficar-se el primer mos a la boca, i tan bon punt com el menjar els va tocar la llengua se’ls va regirar la cara. Era fastigós! I a més, caríssim! Van pagar el que devien i van sortir del restaurant amb la panxa encara buida. L’Arlo encara havia menjat una mica, però la Grace havia sigut incapaç i ara estava famolenca. Ell li va revelar que era bastant aficionat a la gastronomia, però que ell se cenyia a la normalitat, res d’invents estranys. I la va convidar a sopar a casa seva. Es va disculpar per no tenir gaire aviament, però va aplegar una mica d’aquí i una mica d’allà i va assolir una amanida certament digna. Va arrebossar un pit de pollastre que van compartir i van trobar al fons d’un armariet un pot de salsa rosa, que no van trigar en adonar-se que estava caducat, però se’l van prendre igual.



La seva primera cita havia passat feia temps, però les sensacions que sentien llavors eren bastant similars. Estaven a punt de conèixer-se per segon cop, però aquesta vegada s’hi jugaven molt més. Les expectatives eren més altes i els riscos, bé, més alts també. Potser la Grace no n’era tan conscient com l’Arlo, però en aquella casa es respirava por.



A dos quarts de set van agafar el cotxe i es van dirigir cap al cementiri, que quedava una mica lluny. Van arribar dos minuts abans de les set, però van entrar igualment. L’Arlo havia tornat a agafar el seu posat fred, però aquest cop més temerós. Anava al davant, guiant la Grace cap a on amagava el major dels seus secrets. En cap moment va deixar de dubtar si finalment portar-la o no, però quan el dubte se li feia massa, girava el coll i mirava per sobre l’espatlla la Grace que li somreia d’aquella manera tan seva i el tranquil·litzava.



Van parar davant d’una petita construcció que, a primer cop d’ull semblava un mausoleu. A segon cop d’ull segurament també ho semblava. Però al tercer t’adonaves que no hi havia nom enlloc. Que no hi havia dedicatòria ni últimes paraules.



L’Arlo va obrir molt a poc a poc la porta i hi van passar tots dos. Va tancar darrere seu i es van quedar ell i la Grace allà tancats mirant-se fixament però sense dir-se res, bé, no amb la boca. Ella respirava molt fort i ell semblava que no ho fes. La Grace començava a estar espantada. No havia sabut què esperar, però un mausoleu secret enmig del cementiri no li hauria passat mai pel cap.



I no podia ser gens bo. O sí?

L’esperança és l’últim que es perd. O no?



L’Arlo es va apropar a ella i la va agafar de les mans. Va mirar-la uns instants i s’hi va apropar més. Estaven pit amb pit. Cor amb cor. “Potser per última vegada”, va pensar inevitablement ell. Va col·locar les mans a la seva cintura i va posar-se les d’elles al mateix lloc. Volia besar-la. Ho necessitava. Però no era just. Sí, s’havien besat mil vegades o més, però aquella vegada seria diferent. Va estar a punt de besar-la, però, en un gest anticlimàtic va fer mitja volta.



Va apropar-se a una capsa gran que hi havia al fons i lentament la va anar apartant. La Grace va intuir una sabata a mesura que movia la capsa. A la sabata hi havia unida una extremitat. Un maniquí? Que hi feia allà?



Oh, però no era un maniquí. Un cop la capsa va estar fora del camp de visió la Grace va observar una figura molt semblant a un cos humà. Massa semblant pel seu gust.



—Uau, quin maniquí més realista! —va intentar convèncer-se, en va.



L’Arlo la va mirar sense modificar les seves faccions però amb una cara totalment diferent. Una identitat nova.



—Arlo… — Va caure al terra de cul mentre el mirava a ell i després al cos. — Està mort?

Va negar amb el cap. Ara l’havia confós més.



— El que hagi de passar, passarà. Ja t’ho vaig dir. — Va agafar un ganivet de la mateixa capsa que instants abans havia cobert el cos i que la Grace desitjava que mai s’hagués mogut. — T’ho havia d’ensenyar.



Va aixecar el cos i el va posar dret davant seu. No ho va fer amb brutalitat, però tampoc amb delicadesa. Ho va fer amb naturalitat, com qui agafa el motxo per fregar. Va apropar el ganivet al coll i el va fer passar amb un moviment molt calculat que va deixar una línia horitzontal per on va brollar la sang i per on es va escolar la vida que li podia quedar al pobre home. La Grace va fer un crit gutural i el va fer amb tanta força i amb tant de sentiment que va quedar en silenci i ningú el va poder escoltar. Les pupil·les de l’Arlo van anar cap amunt segons tancava els ulls i sentia el glup, glup dels reguerols de sang.



Va tornar a obrir els ulls al cap de no més de tres segons i la Grace es va esglaiar. Va veure-li la cara i era la mateixa de sempre. Era l’Arlo. El noi amb qui s’anava a dormir cada nit. Eren els ulls que la miraven cada matí tot just clarejava. No se li havien tornat més foscos. No se li havien esmolat les dents. No se li havia escabellat el rull. No s’havia convertit en una bèstia o un ésser aliè a la seva persona. Era ell. Era l’Arlo. Això sí que feia por.



—Puc apropar-m’hi? —va preguntar, referint-se al cadàver.



—Sí —va fer ell.



Va fer passes lentes, assegurant-se on trepitjava i procurant evitar la sang. Però era difícil, n’hi havia molta. Va recolzar-se a la capsa per aguantar l’equilibri. Les cames li feien figa.



—Ho sento. —va xiuxiuejar-li al mort, però tot i el xoc, era conscient que no l’escoltaria.

—No… no ha patit. —va intentar pal·liar la situació ell.



Ella va mig girar el cap per mirar-lo quan parlava, però no va poder, es va quedar a mig camí. No es va atrevir a veure-li la cara. Tanmateix, el que sí que va veure va ser el ganivet, xopat en sang. Sang que no era seva. Ara que hi pensava ni tan sols sabia de qui era. El tenia als peus, però no en sabia res.



Va imaginar-se com devia ser la seva vida d’aquell home, basant-se purament en la seva aparença. Aquest exercici estava acostumada a fer-lo com a escriptora, però en circumstàncies molt diferents. Va imaginar-se la seva casa. Tenia una piscina. Era petita però als seus fills, que en tenia tres, els agradava molt. El seu marit no sabia nedar, però s’asseia a la vora i llegia un llibre. Llegiria romanç o thriller? No, fantasia. Llegiria fantasia. El va veure sortint de casa seva com cada dia i acomiadant-se de la seva família sense saber que era de manera definitiva.



— Fins després! —els deia, sense saber que no n’hi hauria, de després. —Us portaré uns croissants pel berenar!

Els seus fills celebraven i l’acomiadaven amb la mà. Els croissants mai arribarien. Un ganivet maleït els interceptaria. El mateix ganivet que ara ella tenia a l’abast de la mà.



Els seus pensaments van frenar en sec. El mateix ganivet que ara ella tenia a l’abast de la mà. Va córrer a agafar-lo, abans que se li transparentessin les idees, i el va empunyar amb força. L’Arlo la va veure, però va romandre immòbil. Ella se li va llançar a sobre i ell es va deixar caure. Les llàgrimes li rodolaven per la cara, però la seva expressió no denotava tristesa. Tampoc ràbia. Molt menys felicitat.



—Darrere teu —va intentar dir amb el poc alè que podia agafar amb el genoll de la Grace a l’estómac. — hi ha uns calaixos. Al tercer hi trobaràs unes xeringues. Són les que utilitzo per deixar inconscients les persones abans de… —va empassar-se saliva. — Bé. Et suplico que, si algun dia em vas estimar, encara que fos una mica, facis servir una en mi. Si m’has de matar, no ho vull veure. No vull que l’última vegada que la meva mirada s’entrebanqui amb la teva sigui així.



La Grace va intentar pensar per sobre els seus gemecs. No se’n podia refiar.



—Agafa-la tu. —Va dir mentre el deixava aixecar, amb el ganivet a centímetres del seu coll. Ell no va oposar cap mena de resistència. Va agafar la xeringa i li va deixar a la mà amb tendresa. Ella la va agafar i el va tornar a immobilitzar a terra. Va mirar el sostre per no mirar l’Arlo. No sabia què fer.



—Això… va al coll o com? —va encertar a dir, sentint-se ximple.



—Sí. O a la vena del braç, per on et treuen sang. —va respondre, serè.



Ella seguia sense saber què fer. Per què col·laborava? Volia morir? Va agafar aire i li va injectar la xeringa sencera a la vena del braç tan ràpid com va poder.



—T’estimo, Grace —va sentir que deia l’Arlo mentre la consciència l’abandonava.



—I jo a tu… Arlo. —va fer ella molt fluix. Tan fluix que va dubtar si va parlar o simplement el pensament havia estat tan fort que va sonar fora del seu cap.