L'endemà, es va llevar a les vuit del matí, d’un diumenge i se'n va recordar que havia de fer els deures extres de català, els de matemàtiques, i també havia de llegir sis capítols d’un llibre. Eren deures que els van posar els pares d’en Jan perquè així no es passés tot el dia amb dispositius tecnològics. Així que es va posar mans a l’obra i va començar a fer tots els deures. Malgrat això, al cap de cinc minuts ja estava cansat, i es va tornar a posar a jugar a la videoconsola, fins que els pares se’n van adonar i el van castigar.



—Què fas jugant a la consola!? Quan encara no has començat a fer els deures!? Ja tindràs temps durant aquest estiu per jugar-hi. —Va dir la mare.

—És que ja n’he fet uns quants i he parat una estona per descansar, a la tarda continuo.

—No, els fas ara mateix! Estàs castigat una setmana sense poder jugar ni sortir al carrer! —Va dir cridant.

D'ençà que els avis vinguessin a viure a casa del Jan, la seva actitud davant els estudis va empitjorar. A partir d’aquí les seves notes van començar a baixar en picat, va anar deixant d’estudiar pels exàmens, mai feia els deures, no feia cas als professors i cada dos per tres estava castigat, o li posaven incidències. Fins i tot el van expulsar una setmana per faltar el respecte a un professor i per fer el que li rotava.

Tot allò va començar a influir amb el tracte que li tenien els professors, ja no li contestaven tots els dubtes a classe, li cridaven i el castigaven a causa de la seva expressió o bé no li deixaven participar en algunes activitats. Molts cops, la majoria, feia campana i faltava a classe.

Sort, per en Jan, que només faltaven uns dies per l’estiu. Així i tot, no millorava, per tant, els pares van voler posar unes normes més estrictes durant l’estiu i si el nano millorava la seva actitud, es plantejarien disminuir les regles.

—Jan, baixa al menjador un moment si us plau!! —Va detonar la veu, de la mare, per tota la casa.

—Què passa? Què he fet ara? —Va dir en Jan espantat.

—El pare i jo fa mesos que veiem el teu comportament i hem pensat d’apuntar-te en un casal d’estiu durant el mes de juliol, on faràs reforç per a l’escola, ja que l’últim trimestre has empitjorat molt i les teves notes són massa baixes. També hem decidit que ajudaràs a casa cada dia. —Va dir la mare mirant-me fixament.

—Sento molt dir-te que no podràs quedar amb els amics i la pitjor notícia és que aquest any no anirem al càmping de Camprodon. La mare i jo esperem que aquest comportament millori i que reflexionis sobre aquests últims mesos. Si vas progressant a millor, potser ens plantegem descartar algun càstig. —Va dir el pare lamentant-se.

—NO! Em nego a anar-hi! No vull! No és just! —Va dir el Jan mig plorant.

—Sí que ho és Jan, no és normal la teva conducta. Si el teu comportament no millora haurem de fer això tot l’estiu. —Va dir el pare.

Automàticament ell va marxar corrents cap a l’habitació plorant i enfadat. A continuació, va estirar-se al llit i per més cops que els pares el cridaven per sopar, ell, fins a l'endemà no el va treure el cap per enlloc.

Un dimecres va arribar a casa amb molta gana, per tant, va dinar i va estar fins a les cinc de la tarda estirat al sofà mirant el mòbil i la tele fins que per fi es va activar i es va posar en marxa per anar a fer uns deures que l’havien enviat aquell matí al casal. Ja feia una setmana que hi anava. Li van encomanar les primeres tasques de matemàtiques i d'història. Ell tenia un dubte, però com que els pares i l’àvia eren a fora a l’únic que li va poder preguntar va ser al seu avi, Joan.

—Avi, tinc un dubte dels deures que m’han posat. —Li va explicar.

—Quin dubte tens?— Va respondre l’avi Joan.

—Tinc una pregunta de la tasca d’història.

En Joan va estar aproximadament 10 minuts explicant-li al seu net el dubte que tenia. En jan va tornar a l’habitació intentant comprendre al seu cap tot alló que li havia dit el seu avi. Va seure a la cadira de l’escriptori i va acabar els deures. Quan va acabar li va sorgir una altra pregunta, així que no va esperar més i li va anar a preguntar a l’avi, però aquest cop no era una qüestió dels seus deures.

—Hola, avi! —Li va dir en Jan.

—Hola, Jan, tens un altre dubte o ja has acabat els deures? —Va respondre el seu avi.

—No, ja he acabat tots els deures, però tinc una altra pregunta sobre un tema extern als deures. —Li va contestar el Jan.

—Digues, nen. —Li va dir.

—Per què us van fer fora de casa d’un dia per l’altre? És que quan he acabat de fer els deures m’ha vingut al cap. —Va dir en Jan

—Mira Jan la raó per la qual ens han fet fora és perquè en els últims mesos ens van pujar molt de preu d’on vivíem, fins al punt de no poder pagar-lo: l’aigua, l’electricitat i tot el que havíem de pagar eren ja massa cares i arribat a un punt, vam haver de marxar per no poder pagar tot a temps. —Va explicar l’avi.

En Jan en escoltar això va pensar que els avis estaven allà per necessitat i no per molestar o passar més temps amb ells. Això va fer que canviés una mica d'opinió amb el que pensava sobre els avis, perquè contra més ho pensava més es molestava amb si mateix d'haver-se’n enfadat amb ells. Tot això va fer que també canviés a l’esplai, ara estava atent a classe, feia tots els deures, però li va costar bastant pel fet que els professors estaven molt enfadats amb ell a causa del seu comportament durant les últimes setmanes. Ara es volia dedicar a estudiar una bona carrera per poder ajudar econòmicament els seus avis i pares en el futur.

Els pares d’en Jan van arribar a l’acord que el desapuntarien del casal perquè va millorar molt tant com a casa com a les classes. Per tant, van acordar que en Jan tenia dret de gaudir del que quedava d’estiu amb les condicions que havien dit un mes abans: ajudar a casa. Quan li van dir a en Jan, es va posar molt content de saber que per fi ja no aniria cada dia a fer classe de repàs, ja que per ell era una càrrega diària.

Tot això també va influir una mica a casa, ja que els pares en veure-ho fent tot això li van deixar jugar més a la videoconsola, sortir amb els amics i no cridar-li sempre.

Però quan tot semblava anar bé, se li va acudir preguntar el mateix a l'àvia.

—Àvia, tinc una pregunta. —Va dir en Jan.

—Què vols net? —Va contestar l’àvia.

—Per què us van fer fora de casa vostra? —Va preguntar en Jan.

L’àvia sense saber que l’avi ja li havia contestat això va pensar de pressa algun motiu per al qual els podrien fer fora de casa i quan se li va acudir va li va contestar.

—Mira Jan, en la zona on nosaltres vivíem era ja molt antiga, i quan es van construir es van fer en un lloc on no es podia, ja que eren terres d’un banc. Fa poc una empresa li interessaven aquelles terres, però una part d’elles estaven ocupades per habitatges com la nostra, així que per fer-nos fora, el banc ens van oferir una petita quantitat de diners; no obstant això, en veure que ningú accedia a l’oferta ens van començar a treure l’aigua, el gas, l’electricitat, fins al punt que l’avi, jo i molts veïns més vam decidir marxar. I ara mentre busquem un altre lloc on viure ens quedarem aquí. —Li va explicar l’àvia.

En escoltar tot això en Jan es va sorprendre perquè no se semblava en res al que l’avi li havia dit uns dies abans. L’única cosa que sabia era que no li quadrava res i es va començar a preguntar si un dels dos li estaven dient la veritat o li estaven mentint els dos, però no va voler dir res. A l’únic que li va anunciar tot això va ser al seu millor amic.

—Hola, Gerard. Com estàs? — Li va preguntar per WhatsApp.

—Hola. Bé i tu? — Va contestar ell.

—Bé també, no obstant això, t’haig d’informar que avui li he preguntat al meu avi i a la meva àvia per què els havien fet fora de casa, i cadascú m’ha explicat una cosa diferent i amb això et vinc a dir que no em quadra res. — Li va esmentar en Jan.

En Jan li va comptar les dues versions al seu millor amic. En Gerard se'n va sorprendre tant que no va saber reaccionar. Va dir-me que ho tenia un pèl complicat per saber la veritat. En Gerard va afirmar que ajudaria al seu amic a esbrinar-ho tot fins al final.